dissabte, 30 juny de 2012

El periodista que demanava no fer preguntes (#brigadadenarcotics)

Avinguda de les Drassanes (Barcelona)











Fa uns dies, el Cuní més brigadista, en plena acció. El que va de notari de la realitat tot i que el seu objectiu, com sap tothom, és el de blindar els interessos de l'establishment. El que no m'havia quedat mai tan clar és que la seva pràxis periodística fos, sigui, d'autèntica broma. En plena orgia de "la Roja" (el fenomen al qual s'aboquen uns recursos de màrqueting i mediàtics senzillament descomunals, al servei de la construcció nacional d'Espanya) el veterà periodista en nòmina comtal llançava la seva diatriba (d'aquelles que fa renyant el món) a favor de la normalització de la selecció espanyola al nostre país. Semblava molt dolgut perquè les diferències d'acceptació entre el poblat dels gals i la resta de l'imperi són encara massa importants, tant a la primera fase i a quarts com, encara més, a les semifinals. En un punt es mostrava feliç, però: ara ja no es pregunta als jugadors, com fa quinze anys, perquè juguen amb Espanya! El que més em va sobtar de l'afirmació és que Cuní, en primer lloc, s'afirmava sense manies partidari de prohibir als mitjans fer preguntes relatives a la identitat nacional dels esportistes i, en segon, interpretava que fer-ho suposava una coacció, perquè segons què contestessin se'ls "pengen etiquetes".

Per molt que s'esforci el Cuní més brigadista, no vivim en una situació normal, a un país corrent. Alguns no tenim selecció perquè l'Estat espanyol i l'espanyolisme han mogut cel i terra per impedir que configurem un país esportiu amb presència internacional, tal i com la legislació esportiva internacional permetia (començant per la Carta Olímpica modificada ad hoc pel feixista Juan Antonio Samaranch) no fa gaires anys. I en aquestes condicions, veiem competició a competició com també ens espolien els nostres jugadors. És possible fins i tot que mirem la "roja", però per gaudir del futbol o de la seva derrota. Sí, encara que no encaixem amb el país ideal que voldria en Cuní, sí, també existim. I ens ve de gust qüestionar als nostres esportistes perquè col·laboren amb la metròpoli. Perquè només volen les coses (primes) bones, no els compromisos socials i nacionals que molesten: ells es folren, però no se'ls pot fer passar una mala estona. Perquè accepten la ratera, sense una sola queixa contra la legislació que els obliga a anar amb Espanya. Si la pregunta els ofèn, han de saber que els adults quan prenen decisions han de ser-ne conseqüents. El país està com està per l'acció tenaç dels brigadistes i per una immensa suma de covardies: la dels nostres esportistes també compta.

4 comentaris:

  1. Granollacs, en quant a la conclusió, saps perfectament que els futbolistes professionals (salvant molt poques excepcions, suposo) en general no són més que una colla de quinquis semi analfabets i de matons de pati que no dónen per a més.
    Jo no els considero ni persones adultes. Coeficient intel·lectual nul. I tampoc es que això hagi de sorprendre. Ningú els hi demana que el tinguin, al cap i la fi l'únic que fan durant tota la seva vida és córrer darrere una piloteta.

    El que vull dir es que penso que no val la pena ni fixar-se el que faci aquest col·lectiu. Podem donar per suposat que quan les primes les pagui l'estat català es tornaràn tots uns grans patriotes. Problema resolt. I el resoldrem molt abans centrant tota la nostra atenció i les nostres crítiques contra els autèntics brigadistes, com en Cuní.

    ResponElimina
  2. Quan esdevinguem un país sobirà no solament patiran una transformació espectacular aquells catalans que ara juguen amb els equips nacionals espanyols i fan petons a l'escut. En Cuni sortirà cada dia amb barretina al seu programa de la cadena del comte de Godó, que casualment, alabarà (treien babes) les grandeses de l'Estat Català.

    ResponElimina
  3. Home!, m'agrada tocar de peus a terra i aquest editorial d'avui hi torna a tocar.
    Ja era hora de tocar aquest tema dels jugadors de competició. Un Fernando Alonso s'hi troba molt bé amb la seva afició perquè tot és Espanya. Al marge de tot, és molt bo. Però, en Oleguer es va haver d'apartar de tot perquè va resultar impur. De què? De no ser espanyolista. D'haver-ho dit, de tenir-ne prou gosadia. Que en Messi digui que no vol anar mai al Madrid té molt més missatge, potser sense ni pensar-s'ho, del que sembla. Però, trobar-me amb en Puyol, en Xavi, en Cesc, etc...... que per cobrar aquests diners s'esbatussin al camp per defensar els nostres carcellers, home, doncs no ho trobo bé, no. Tothom té l'estrany dret a ser "pessetero", diguem-ne que sí. Però, no s'ho han pensat mai què passaria si s'ajuntessin i fessin pinya per replicar contra els greuges que rebem de Madrid? Aquí, només en els termes de futbol, serà interessant quan en Pep es vagi ja definint com un polític en el millor sentit de la paraula. Hàbil també amb l'interior del cap, anant cap un protagonisme nacional cert. Llavores, potser aquesta gent, com diu el primer anònim d'avui, se n'adonaran que només són objectes de distracció manipulats.
    Ah! Encara algú mira en Cuní?? Jo, personalment, ho he intentat unes 5 o 6 vegades i en diferents moments del programa. No puc!! S'ha arribat a fer una mena de "Lecturas" a la catalana que em fa feredat! (A sobre, el sistema d'il·luminació que hi tenen posat al plató és una estrepitosa merda de collons!!!)

    ResponElimina
  4. Ostres! Tenia entès pels vostres comentaris que en Cuní era una rata botiflera, però creia que ho dissimularia una mica més. Mare meva quin paperot!

    ResponElimina