Ves al contingut principal

El TC demostra que el català també necessita un Estat propi (#necessitemunestat)

Aldover (Baix Ebre)
Tan aviat com vaig poder apropar-me a una llibreria, vaig començar a devorar Jo confesso, la darrera obra del gran Jaume Cabré. Una novel·la que, pel prestigi guanyat durant dècades pel seu autor, ha posat en primera línia mundial la literatura catalana. D'opinions sobre l'estat actual de la nostra creació literària n'hi ha per a tots els gustos. Més encara sobre la situació d'ús de la llengua catalana, assetjada com sempre per l'incòmode veïnatge del potentíssim espanyol. Històricament, és absolutament clar, l'alçada de la nostra producció cultural ha anat del tot lligada a les conjuntures polítiques, a la nostra capacitat per defensar o no els propis interessos amb les eines institucionals adequades. Les etapes de plenitud política, acompanyades d'una activitat creativa de relleu. Les de crisi i arraconament ens han portat a rebaixar immediatament també la nostra quota d'aportació a la cultura universal. El forjament de l'estat català medieval i modern ens dugué al cènit. La seva destrucció a mans de Castella a les primeries del segle XVIII, a la insignificància literària i l'arraconament legal.

No està de més, ara que la justícia (?) espanyola ataca de nou, aplicant la doctrina lingüicida del Tribunal Constitucional, recordar com, des de l'ocupació castellana, la construcció del nou Estat espanyol a Catalunya ha estat fonamentat, entre altres elements, en una permanent successió d'agressions contra la llengua del país, amb l'objectiu d'aconseguir la seva progressiva substitució per l'espanyol. Atacs viscuts generació darrera generació en tots els fronts de la realitat institucional, social i econòmica, amb successives prohibicions de l'ús del català al màxim tribunal de justícia del país (1716), a l'ensenyament (1768), als llibres de comptabilitat (1772), al teatre (1801), als epitafis de cementiri (1838), a les escriptures notarials (1868), al Registre Civil (1870), al servei públic telefònic (1896), a l'ensenyament del catecisme (1902), a la telegrafia de caràcter públic (1904), als prospectes de farmàcia (1924), a les institucions municipals (1930), als topònims (1938), als noms de persones jurídiques (1938), als rètols i anuncis (1939), al cinema (1940), als noms dels vaixells (1945) o a l'etiquetatge dels productes (1978).

És per això que, Joan Solà, l'insigne lingüista i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que ens va deixar fa ara alguns mesos, havia arribat a la conclusió que, per defensar la nostra llengua en plenitud (més enllà de la seva simple supervivència), no existia altra alternativa que disposar de la cuirassa protectora i estimulant que proporciona un estat propi. En el seu mític i testamentari discurs al Parlament de Catalunya de juliol de 2009, ens llegà aquestes emocionades i eloqüents paraules: "La llengua pròpia del país [...], una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra." I és que, com totes les altres llengües del món el català també necessita, si més no, un estat que la defensi. Ara, quan l'Estat espanyol ha emprés l'enèssima ofensiva contra l'ensenyament en català, sembla més clar que mai.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…