El TC demostra que el català també necessita un Estat propi (#necessitemunestat)

Aldover (Baix Ebre)
Tan aviat com vaig poder apropar-me a una llibreria, vaig començar a devorar Jo confesso, la darrera obra del gran Jaume Cabré. Una novel·la que, pel prestigi guanyat durant dècades pel seu autor, ha posat en primera línia mundial la literatura catalana. D'opinions sobre l'estat actual de la nostra creació literària n'hi ha per a tots els gustos. Més encara sobre la situació d'ús de la llengua catalana, assetjada com sempre per l'incòmode veïnatge del potentíssim espanyol. Històricament, és absolutament clar, l'alçada de la nostra producció cultural ha anat del tot lligada a les conjuntures polítiques, a la nostra capacitat per defensar o no els propis interessos amb les eines institucionals adequades. Les etapes de plenitud política, acompanyades d'una activitat creativa de relleu. Les de crisi i arraconament ens han portat a rebaixar immediatament també la nostra quota d'aportació a la cultura universal. El forjament de l'estat català medieval i modern ens dugué al cènit. La seva destrucció a mans de Castella a les primeries del segle XVIII, a la insignificància literària i l'arraconament legal.

No està de més, ara que la justícia (?) espanyola ataca de nou, aplicant la doctrina lingüicida del Tribunal Constitucional, recordar com, des de l'ocupació castellana, la construcció del nou Estat espanyol a Catalunya ha estat fonamentat, entre altres elements, en una permanent successió d'agressions contra la llengua del país, amb l'objectiu d'aconseguir la seva progressiva substitució per l'espanyol. Atacs viscuts generació darrera generació en tots els fronts de la realitat institucional, social i econòmica, amb successives prohibicions de l'ús del català al màxim tribunal de justícia del país (1716), a l'ensenyament (1768), als llibres de comptabilitat (1772), al teatre (1801), als epitafis de cementiri (1838), a les escriptures notarials (1868), al Registre Civil (1870), al servei públic telefònic (1896), a l'ensenyament del catecisme (1902), a la telegrafia de caràcter públic (1904), als prospectes de farmàcia (1924), a les institucions municipals (1930), als topònims (1938), als noms de persones jurídiques (1938), als rètols i anuncis (1939), al cinema (1940), als noms dels vaixells (1945) o a l'etiquetatge dels productes (1978).

És per això que, Joan Solà, l'insigne lingüista i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que ens va deixar fa ara alguns mesos, havia arribat a la conclusió que, per defensar la nostra llengua en plenitud (més enllà de la seva simple supervivència), no existia altra alternativa que disposar de la cuirassa protectora i estimulant que proporciona un estat propi. En el seu mític i testamentari discurs al Parlament de Catalunya de juliol de 2009, ens llegà aquestes emocionades i eloqüents paraules: "La llengua pròpia del país [...], una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra." I és que, com totes les altres llengües del món el català també necessita, si més no, un estat que la defensi. Ara, quan l'Estat espanyol ha emprés l'enèssima ofensiva contra l'ensenyament en català, sembla més clar que mai.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas