Entre el separatisme i l'intervencionisme, sobiranisme!

Les fites de 1640 i 1705 constitueixen moments absolutament determinants en l'actitud política dels catalans. El darrer llibre del catedràtic Antoni Simon (Del 1640 al 1705. L'autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en en el joc de la política internacional europea, València: Universitat de València-Institut d'Estudis Catalans, 2011, 364 p.) analitza en paral·lel aquells dos moments forts. Marxar o dirigir la Monarquia hispànica? Separatisme o intervencionisme? Deixant de banda aquesta visió contraposada, durant les darreres dècades acceptada per tothom, que van construir Ferran Soldevila i Pierre Vilar, l'historiador gironí bascula cap a una anàlisi que té molt més en compte els elements confluents. El sentit polític que defineix, per part catalana, els grans xocs originals de la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, és considerat com essencialment el mateix: la voluntat, portada fins a les darreres conseqüències, de preservar la integritat i la continuïtat d'un "règim d'autogovern propi en el marc d'un model d'estat de tipus constitucionalista"; és a dir, l'arquitectura política que els catalans havien construït durant segles i que no tenien cap ganes d'oferir com a víctima en l'altar de l'absolutisme.

El 1640, Pau Claris i els seus actuarien no tant amb afany estrictament separatista, sinó amb la voluntat ferma de frenar les escomeses centralitzadores del projecte reformista del Comte-Duc d'Olivares. El 1705, el sentit de l'aposta austriacista de la majoria del país seria sobretot el de recuperar tot el terreny perdut per les institucions nacionals d'ençà del 1652: en aquest sentit, per dir-ho en terminologia de present, la tria catalana per l'arxiduc no tindria un horitzó "espanyol", sinó "sobiranista català", és a dir, amb la voluntat preeminent d'afermar les llibertats del sistema pactista, retallades des del retorn de Catalunya al domini de Felip IV de Castella i "maltractades contínuament per la pràctica política del govern central de la monarquia. A partir d'aquí, i no pas d'un programa espanyol, s'hi podia bastir un marc polític i institucional propi que, una vegada recuperat l'autogovern perdut el 1652, fos capaç de donar sortida a les energies i al dinamisme d'una economia en expansió, com ho era l'economia catalana del final del segle XVII i començament del XVIII". Una reinterpretació, la del professor Antoni Simon que, sense dubte, serà polèmica. Que se'n parli.

Comentaris

  1. És una bona sort la de disposar d'historiadors que ens permeten recuperar almenys la memòria d'allò que vàrem ser. La contrapartida, la llàstima, és que "tot això" sempre queda entre erudits i mai arriba a ser prou assequible al poble ras i humà. D'aquí la facilitat, crec, amb la que els va ser tan fàcil de fer-nos ignorar la nostra història o de modificar-la al seu gust.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas