Ves al contingut principal

Entre el separatisme i l'intervencionisme, sobiranisme!

Les fites de 1640 i 1705 constitueixen moments absolutament determinants en l'actitud política dels catalans. El darrer llibre del catedràtic Antoni Simon (Del 1640 al 1705. L'autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en en el joc de la política internacional europea, València: Universitat de València-Institut d'Estudis Catalans, 2011, 364 p.) analitza en paral·lel aquells dos moments forts. Marxar o dirigir la Monarquia hispànica? Separatisme o intervencionisme? Deixant de banda aquesta visió contraposada, durant les darreres dècades acceptada per tothom, que van construir Ferran Soldevila i Pierre Vilar, l'historiador gironí bascula cap a una anàlisi que té molt més en compte els elements confluents. El sentit polític que defineix, per part catalana, els grans xocs originals de la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, és considerat com essencialment el mateix: la voluntat, portada fins a les darreres conseqüències, de preservar la integritat i la continuïtat d'un "règim d'autogovern propi en el marc d'un model d'estat de tipus constitucionalista"; és a dir, l'arquitectura política que els catalans havien construït durant segles i que no tenien cap ganes d'oferir com a víctima en l'altar de l'absolutisme.

El 1640, Pau Claris i els seus actuarien no tant amb afany estrictament separatista, sinó amb la voluntat ferma de frenar les escomeses centralitzadores del projecte reformista del Comte-Duc d'Olivares. El 1705, el sentit de l'aposta austriacista de la majoria del país seria sobretot el de recuperar tot el terreny perdut per les institucions nacionals d'ençà del 1652: en aquest sentit, per dir-ho en terminologia de present, la tria catalana per l'arxiduc no tindria un horitzó "espanyol", sinó "sobiranista català", és a dir, amb la voluntat preeminent d'afermar les llibertats del sistema pactista, retallades des del retorn de Catalunya al domini de Felip IV de Castella i "maltractades contínuament per la pràctica política del govern central de la monarquia. A partir d'aquí, i no pas d'un programa espanyol, s'hi podia bastir un marc polític i institucional propi que, una vegada recuperat l'autogovern perdut el 1652, fos capaç de donar sortida a les energies i al dinamisme d'una economia en expansió, com ho era l'economia catalana del final del segle XVII i començament del XVIII". Una reinterpretació, la del professor Antoni Simon que, sense dubte, serà polèmica. Que se'n parli.

Comentaris

  1. És una bona sort la de disposar d'historiadors que ens permeten recuperar almenys la memòria d'allò que vàrem ser. La contrapartida, la llàstima, és que "tot això" sempre queda entre erudits i mai arriba a ser prou assequible al poble ras i humà. D'aquí la facilitat, crec, amb la que els va ser tan fàcil de fer-nos ignorar la nostra història o de modificar-la al seu gust.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…