Ves al contingut principal

Entrevistes Lu[b]rificades (#autonomiseria)

Palau Desclergue (Montblanc)
No m'estranya gens que s'hagi dedicat a escriure novel·la amb la màfia com a protagonista. Quan un periodista vol ser punyent, incissiu amb els de dalt, acostuma a rebre. Fins i tot querelles del gran potentat Josep Antoni Duran i Lleida. Em refereixo a l'edició del programa Àgora de Xavier Bosch, dedicat a la situació de l'educació al nostre país i amb la consellera Irene Rigau com a convidada especial. Tal i com ha destacat la xarxa, no li va caldre ni defensar-se: el sempre lloat pedagog i filòsof de referència nacional Gregorio Luri va llançar-se, desmesurat, a protegir-la de la sana mossegada del periodista. Perdoneu, però això ja és es colmo. Sembla com que els actuals gestors apliquen unes mesures que no voldrien i prou, sense cap mena de responsabilitat. Pobrets. Ara resulta que la classe política autonomista, enfangada durant trenta anys en la dependència, no té res a veure amb les brutals retallades que estan ensorrant el present i les expectatives de futur de les nostres criatures.

A risc d'insistir en allò que ja us resultarà prou conegut, no puc estar-me d'enllaçar-vos la biografia de l'actual consellera. A veure, Irene Rigau ha ocupat càrrecs dins l'administració educativa autonomista del nostre país (començant com a cap als Serveis Territorials de Girona) des de fa exactament 30 anys, repeteixo 30 anys. 30 anys!!! Des del 1982. Ha estat diputada i consellera en altres períodes. Disculpeu-me, però estic fins al barret d'escoltar aquesta musiqueta d'allò que tenim ara és el que hi ha. No, benvolguts lectors, en aquest país hi ha precarietat, fracàs escolar i barracons perquè l'autonomisme governant així ho ha volgut per omissió, perquè ha considerat que era un mal menor. Per covardia. Fa molts anys que se sap que la dependència ens porta a la degradació dels serveis públics essencials. Fa prou temps que coneixem els efectes devastadors del dèficit fiscal per a la nostra economia. De tot això fa massa com per a què ara fem veure que no sabíem res. Que tot ens ve de nou. Que no ho havíem previst. Que els que es deien abans responsables davant els eixelebrats que ho denunciaven, éren uns autèntics temeraris. I a sobre, no els hi podem ni retreure la seva actitud amb unes humils preguntes que els posin en entredit. Perquè només volen entrevistes lu[b]rificades.

Comentaris

  1. La paraula clau d'avui crec que és "covardia". Sí, fins i tot Nebreda ja diu que a Madrid ens volen fotre fora d'Espanya. Té conya, no? Però, trobo que arribem a ser tan pesadets amb això de protestar sense fer-hi res que els bons madrilenys se'ns estan cansant de sentir-nos les nostres queixes.
    Està costant molt aconseguir moure'ns de la cadira. Encara no ens ho creiem i ens fa, alhora, molta por.
    Això: "Cobarde, gallina, capitán de la sardina"

    ResponElimina
  2. És molt trist veure com aquesta Consellera, amb el vist-i-plau del President, enfonsa dia rere dia l'escola pública mentre afavoreix a una escola concertada que, amb les diners de tots, educa als cadells d'aquells que ens han portat a la misèria i els prepara per continuar la "covard" obra dels seus pares.

    La dreta autonomista és així; i no s'hi val dir que no ho sabíem. Els qui vàrem conèixer de prop a la Rigau com a Consellera de Benestar amb el Govern de "l'independentista tardà" Jordi Pujol, sabem de quin peu calça.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…