Entrevistes Lu[b]rificades (#autonomiseria)

Palau Desclergue (Montblanc)
No m'estranya gens que s'hagi dedicat a escriure novel·la amb la màfia com a protagonista. Quan un periodista vol ser punyent, incissiu amb els de dalt, acostuma a rebre. Fins i tot querelles del gran potentat Josep Antoni Duran i Lleida. Em refereixo a l'edició del programa Àgora de Xavier Bosch, dedicat a la situació de l'educació al nostre país i amb la consellera Irene Rigau com a convidada especial. Tal i com ha destacat la xarxa, no li va caldre ni defensar-se: el sempre lloat pedagog i filòsof de referència nacional Gregorio Luri va llançar-se, desmesurat, a protegir-la de la sana mossegada del periodista. Perdoneu, però això ja és es colmo. Sembla com que els actuals gestors apliquen unes mesures que no voldrien i prou, sense cap mena de responsabilitat. Pobrets. Ara resulta que la classe política autonomista, enfangada durant trenta anys en la dependència, no té res a veure amb les brutals retallades que estan ensorrant el present i les expectatives de futur de les nostres criatures.

A risc d'insistir en allò que ja us resultarà prou conegut, no puc estar-me d'enllaçar-vos la biografia de l'actual consellera. A veure, Irene Rigau ha ocupat càrrecs dins l'administració educativa autonomista del nostre país (començant com a cap als Serveis Territorials de Girona) des de fa exactament 30 anys, repeteixo 30 anys. 30 anys!!! Des del 1982. Ha estat diputada i consellera en altres períodes. Disculpeu-me, però estic fins al barret d'escoltar aquesta musiqueta d'allò que tenim ara és el que hi ha. No, benvolguts lectors, en aquest país hi ha precarietat, fracàs escolar i barracons perquè l'autonomisme governant així ho ha volgut per omissió, perquè ha considerat que era un mal menor. Per covardia. Fa molts anys que se sap que la dependència ens porta a la degradació dels serveis públics essencials. Fa prou temps que coneixem els efectes devastadors del dèficit fiscal per a la nostra economia. De tot això fa massa com per a què ara fem veure que no sabíem res. Que tot ens ve de nou. Que no ho havíem previst. Que els que es deien abans responsables davant els eixelebrats que ho denunciaven, éren uns autèntics temeraris. I a sobre, no els hi podem ni retreure la seva actitud amb unes humils preguntes que els posin en entredit. Perquè només volen entrevistes lu[b]rificades.

Comentaris

  1. La paraula clau d'avui crec que és "covardia". Sí, fins i tot Nebreda ja diu que a Madrid ens volen fotre fora d'Espanya. Té conya, no? Però, trobo que arribem a ser tan pesadets amb això de protestar sense fer-hi res que els bons madrilenys se'ns estan cansant de sentir-nos les nostres queixes.
    Està costant molt aconseguir moure'ns de la cadira. Encara no ens ho creiem i ens fa, alhora, molta por.
    Això: "Cobarde, gallina, capitán de la sardina"

    ResponElimina
  2. És molt trist veure com aquesta Consellera, amb el vist-i-plau del President, enfonsa dia rere dia l'escola pública mentre afavoreix a una escola concertada que, amb les diners de tots, educa als cadells d'aquells que ens han portat a la misèria i els prepara per continuar la "covard" obra dels seus pares.

    La dreta autonomista és així; i no s'hi val dir que no ho sabíem. Els qui vàrem conèixer de prop a la Rigau com a Consellera de Benestar amb el Govern de "l'independentista tardà" Jordi Pujol, sabem de quin peu calça.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas