Ves al contingut principal

Espanya rescatada, els catalans més espoliats (#yousaytomato)

Tortosa
Rescue me, ta-ta-ta-ta-ta, rescue me. Aquest ha estat el cap de setmana del rescat del sistema financer espanyol. No hi he entenc gaire, així que em refio de les primeres aproximacions d'economistes tan solvents com ara Salvador Garcia-Ruiz o Xavier Sala i Martín. I, francament, sembla que hi ha per sortir corrent. Com d'altres s'han aventurat, encara que no sigui públic, a llançar una xifra sobre els interessos que l'Estat espanyol haurà de pagar per aquest préstec europeu gegantí de 100.000 MEUR, m'avanço a dir, com el president Maragall, que tenim un problema i que es diu 3%. El rescat europeu suposa un major endeutament per a l'economia espanyola i això pot tenir efectes letals. L'entestament a barrejar un problema de deute privat (el que afecta els bancs) amb l'endeutament públic (suposo, amb el no nacionalista propòsit de no perdre la sobirania sobre el sistema financer espanyol) ens porta de dret al desastre. Els ciutadans, a pagar els problemes dels inversors i els banquers. Que Espanya hagi estat rescatada en aquests termes significa per a nosaltres, ras i curt, més espoli nacional i més espoli social. Catalunya continuarà pagant els plats trencats amb nous passos de rosca i els catalans, en particular les classes populars, viurem noves retallades per finançar el renovat deute de l'Estat espanyol.

Tot plegat, a més, la tarda de dissabte, va ser d'autèntica vergonya aliena. És difícil fer un ridícul semblant d'abast mundial: al dia següent, el setmanari Time s'enfontia descaradament. Tenir passaport espanyol s'està convertint en quelcom semblant a ser leprós al món antic. El president del Govern no compareix públicament un dels dies més importants de la història recent dels nostres veïns (debia estar mirant el partit de l'Eurocopa?). I l'estampa de Guindos de la Calzada, pinxo com mai, senzillament tremenda. Negant una vegada més la realitat. Mentint descaradament. Enganyant amb tot el morro possible. Amb posat malhumorat de, va està bé, si es posen tan pesats acceptarem els diners dels europeus, els concedirem l'honor d'ajudar-nos. Coses del no nacionalisme espanyol. Negant que el préstec comporti noves retallades, tal i com el comunicat de l'Eurogrup, en canvi, deixa ben a les clares. Tot sembla indicar que ens han fet un nou pas en fals. I, si per desgràcia és així, ja sabem qui pagarà els plats trencats. No sabem com afectarà tot plegat al nostre procés d'alliberament; sí, però, com ho farà a la negociació sobre el pacte fiscal: ara, l'autonomisme ja pot demanar a Espanya més recursos. Quina broma, què divertit!

Comentaris

  1. Per a CIU el rescat serà un bon pretext per tirar-se enrere del pacte fiscal?. Encara que això del pacte fiscal mai ha tingut cap mena d'indici d'èxit. De veritat que la troca cada dia s'embolica que fa fort. Suposo que al final Europa haurà de dir quelcom respecte a la situació de Catalunya. O millor no remoure la merda?

    ResponElimina
  2. És ara o mai. Alguns li diuen tomato, jo li doc oportunitat històrica. Qualsevol català (o espanyol resident) prefereix arriscar-se a quedar-se a una Espanya intervinguda abans que marxar, és que pateix d'imbecilitat crònica.

    No se quin és el sostre electoral dels imbècils crònics, però crec que molt baix.

    Per cert, espero amb candeletes la primera enquesta del CEO post-tomato. Hi haurà pebrots de fer-la i treure-la?

    ResponElimina
  3. Prefereixo agafar el tema des d'un angle diferent, i que és el mateix de sempre de l'actitud dels castellans. L'actitud del presumptuós i gandul que malbarata tot el diner que li arriba, sigui d'on sigui.
    Sabeu millor que jo que quan els castellans van fer fora jueus i moriscos es van quedar amb les mans tapant-se les seves vergonyes. Es van quedar sense res. Anaven arrasant totes les famílies cercant molles per menjar ells, no pas el poble. En Servant va fer-ne sàtira de la suposada opulència i de no tocar de peus a terra escrivint el Quixot o Cuixot. Ens han estat saquejant fins deixar-nos exprimits, secs. I, ara, veuen 100.000 M€ i han quedat amb els ulls esbatanats.
    Aquests diners serviran per iniciar -Gràcies a Déu!- una situació de conflicte mai vist. Espanya posarà en evidència tots els tripijocs bruts per poder-ne sucar com sigui alguna cosa d'aquesta morterada de diners.
    Si tenim bon seny, ara és el moment de denunciar Espanya molt didàcticament a la UE i a la premsa d'arreu del món del què ens ha estat fent. Fer això no és de mals companys. Mai no ho hem estat, de companys. Ara és el moment de tornar-los les garrotades. Si això ens serveix per poder fugir dels seu llaços, millor; en tot cas, servirà d'alguna cosa treure'ls els draps al carrer i que els vegi tothom.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…