Ves al contingut principal

I ara tampoc passarà res (#somescola)












Subscric paraula per paraula el magnífic article d'ahir d'en Vicenç Partal, fet en calent davant l'enèssima sentència judicial espanyola contra la nostra llengua. Caldria anar fent alguna cosa. No confirmar un i altre cop, per desgracia (creieu-me de debò que ho lamento, que no tinc res contra la coalició que han triat la majoria dels independentistes), la divisa constant d'aquest govern de la Gestoria durant aquesta angoixant primera meitat de legislatura: fort amb els febles, feble amb els forts: Lamentablement, ja podem imaginar-nos (escric abans de l'anunciada reacció de la Consellera) que ara tampoc no passarà res. Tot i que l'atac toca un moment tan vital per a la consolidació del llenguatge com el període de l'educació infantil. Els catalans vivim en un permanent Dia de la Marmota, així que un nou atac judicial contra la immersió (i ja en són tants!) i una nova compareixença pública dels responsables afirmant que tranquils, que no passa res. I així fins a la propera. Cap gest d'insubmissió, de resposta dura, d'abans i després en les relacions amb Madrid. Una impotència absoluta, radical, total. Propera reunió amb el ministre: la indignitat d'un altre hi-hi-hi, hi-hi-hi, mentre el Partit Popular agredeix la llengua arreu on pot.

Tothom sabia i tothom sap (he insistit aquí en reiterats apunts des de bon començament) que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut(et) de la Moncloa va obrir un autèntic esboranc en el nostre casc, per on s'escolarà tard o d'hora la immersió lingüística. Durant tot aquest temps, la classe dirigent del país ha optat per mirar cap a una altra banda. Només hi ha respost amb força i mobilització, com sempre, la societat civil, des de la Plataforma per la Llengua als patriotes de Som Escola. La resta, com si sentissin ploure. Ni un múscul han mogut. I un es pregunta què més ha de passar perquè es posin a caminar, perquè la majoria independentista que ja existeix al Parlament de Catalunya fixi el camí i la data final. Estem cansats i sols, perquè el nostre Govern està més ocupat a munyir-nos que a esmunyir-nos d'Espanya, que és l'única manera que puguem sobreviure com a comunitat nacional. Que es reuneixin, com proposa Vicent Partal, els parlamentaris catalans i que diguin que s'ha acabat el bròquil. Que ja n'hi ha prou d'humiliar-nos. Que comença un dia nou, que serà diferent de tots els altres dels darrers tres-cents anys i que ens durà finalment la llibertat.

Comentaris

  1. Ostres, noi. S'ha de veure la resposta tan tèbia dels nostres polítics. Quan sortirà algú a dir-lis les coses pel seu nom?. Ja es hora que surti algú i els digui feixistes a la cara davant de tota Europa.

    ResponElimina
  2. "Que es reuneixin, com proposa Vicent Partal, els parlamentaris catalans i que diguin que s'ha acabat el bròquil". Aquesta és la clau. Però per fer anar la clau, cal un pany. Aquest pany es diu "societat". Si la societat no es mou, no hi ha possible reacció governamental pel simple motiu que si no fem res, al Govern li cal entendre que ja ens va bé. No s'hi val estar reclòs al sofà, al treball o on sigui queixant-nos de que ningú no fa mai res. Els governs sempre s'han mogut perquè el poble els ha empès. Quan el poble es mobilitzi (avui, per exemple), llavores podrem tenir clar què podrem exigir al Govern. Des de quan no ens hem tornat a mobilitzar?.....Doncs,....des del juliol aquell, no...? Abans, la declaració unànime de la premsa... Sí, som uns passius de merda.
    És més, tinguem clar que una de les funcions de qualsevol Govern seriós és la de mantenir serenitat i moderat el poble; en canvi, la funció del poble és la d'exigir com sigui que es faci justícia autèntica. És allò del seny i la rauxa. El Govern i el Poble. Està clar?!

    ResponElimina
  3. Mare meva quin inici de setmana. La resposta, com sempre, no l'han donada els nostres polítics sinó el poble català: SomEscola i l'enquesta del CEO.

    ResponElimina
  4. Quina PUTA mania en generalitzar "els polítics".
    ERC i SI no han dit res ?

    ResponElimina
  5. La resposta que cal, Rius, no és de les que es fan amb paraules.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.