Ves al contingut principal

L'enfonsament d'Espanya com a referent (a voltes amb el CEO) (#sommajoria)

Un admirat blocaire atribueix l'acceleració del decantament independentista del país en els darrers temps a l'estratègia del Gran Timoner: modestament, observo diversos problemes argumentals per abonar aquesta teoria. El primer, que l'increment de 8,2 punts del suport al sí en un hipotètic referèndum coincideix exactament en el temps (juny 2011-juny 2012) amb una caiguda del 32,1 al 25,7% en la intenció directa de vot a CiU (i la meva fe en la cuina que la corregeix és limitada). Però és que, a més, deduir que allò que fa qui ocupa la Gestoria influeix decisivament en l'evolució de la intenció de vot a favor de la independència seria tant com atribuir al Tripartit de José Montilla l'augment, idèntic en termes percentuals al d'ara, que es va produir entre el febrer del 2009 i el juliol de 2010 (del 16,1 al 24,3). Oi que no? El paper de la Gestoria és tan irrellevant (més enllà de fer de catifa de l'establishment, de collar la població amb nous impostos i de precaritzar els treballadors públics) que el decantament del país cap a una majoria social independentista sempre ha caminat al marge de qui era al govern. Les raons són molt diverses (aquí trobareu una ponderada anàlisi multicausal). Però a mi em sembla que, ens agradi o no, té un component essencialment reactiu a les agressions de les quals el país i la seva gent és objecte, com sempre al llarg de la història del catalanisme contemporani. Ens movem a base de cops, dels seus cops.

La crueltat de la fi del procés estatutari és, sense dubte, la causa principal del creixement extraordinari dels darrers dos anys. Però, el canvi de ritme de l'últim trimestre sembla tenir una causa determinant: l'enfonsament d'Espanya com a referent. En aquests darrers mesos, les hipotpètiques esperances dipositades en l'alternança al desastre Zapatero s'han esfumat a una velocitat de vertígen. Vist el que hi ha, què fan els uns i els altres a la capital de la metròpoli, a una àmplia majoria del nostre país li comença a fer vergonya ser espanyol. Ser la riota internacional. I comença a pensar que com a català, sense llast, podria fer les coses molt més bé. Aquesta ensulsiada de la percepció d'Espanya explicaria una de les fites de la darrera enquesta del CEO: el fet que, per primera vegada en la història, existeixi una majoria de catalans que s'autodefineixen com a només catalans o més catalans que espanyols. La pregunta és (i només la continuació dels baròmetres ens ho respondrà) si aquesta nova autopercepció majoritària és només conjuntural o definitiva. La llarga durada de la crisi, però, juga en aquest punt, sense dubte, més enllà dels èxits de "la Roja", a favor de la desconnexió sentimental.

Comentaris

  1. Porto uns dies amb el somriure tonto. Quina gran noticia aquesta ultima onada del CEO. I quina noticia veure dia si dia també personalitats, politics, economistes, famosets sortir de l'armari.

    I veure moviments sísmics en el mapa de partits polítics. I veure com les antigues elits col·laboracionistes estan desorientades i moribundes. Aixo ja te tota la pinta de tsunami imparable.

    Vull felicitar a tots aquells que mai s'han rendit. Als que diuen que van obrir desafiants la botiga aquell 12 de Setembre tot i que no tenien res per vendre. A tots aquells que no van creuar la frontera aquell 1 d'abril i que es van quedar a Catalunya, mantenint la flama de la nostra llibertat en uns temps negres i difícils.

    I a tots aquells bons patricis, tants i tants milers, que han donat la vida per la nostra causa. A tots ells els admiro molt, i m'hagués agradat molt que visquessin uns temps com els d'ara, on tenim la llibertat a tocar. Jo cada dia que em llevo els assaboreixo bé, crec que estem vivint moments històrics.

    Visca Catalunya.

    ResponElimina
  2. Puc fer una proposta? Que tal si fem un armariòmetre on anem posant tots els personatges que van sortint-ne? En les dues últimes setmanes han estat (que jo recordi): en Majó, la Nebrera, l'Arcadi Oliveres, el Guardiola, i en Requejo. Potser me'n deixo algun. Però tard o d'hora fins i tot els Estopa es faran indepes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla una fantàstica idea! Crec que la compraré tan aviat com pugui...

      Elimina
  3. Dubto que l'augment de l'independentisme demoscòpic -que no militant- vingui dels desenganyats amb Rajoy, tal i com afirma en Granollacs. Seré ingenu, però se'm fa impossible de concebre que algú que es refiés de l'adveniment al poder del PP ara caigui del cavall i es transformi en independentista. Més aviat penso que és una combinació entre la sentència de TC contra l'estatut -i les sentències posteriors del TS referides a la llengua-, els efectes socials de la crisi i el retorn d'Espanya al nivell misèrrim d'on, en realitat, no ha sortit mai.

    ResponElimina
  4. patrici, les dades són inqüestionables. No he expressat opinió, he explicat les dades, que no ofereixen marge a cap altra interpretació. L'increment de favorables al sí entre l'electorat convergent és el que ha fet disparar els altres dos indicadors.

    Si això ho combinem amb que, malgrat que efectivament en opció de vot CiU pateix un petit desgast (mínim), CiU és el partit amb una major fidelització del seu vot (superior al 75%!!), no hi ha espai a cap altra interpretació.

    Finalment, i com a dada per tancar el debat, perquè realment no pot existir atesa la contundència de les dades, els creuaments sempre s'efectuen sobre el record de vot, no sobre la intenció de vot.

    El que òbviament està obert a interpretacions és què ha motivat que aquest 10% de votants convergents hagin passat a les files dels sí a la independència i a l'estat propi. Aquí cadascú pot tenir les seves idees, i probablement cada votant les seves raons. Però tenint en compte això que us deia de la fidelització de vot, és a dir, de que continua la confiança en el projecte convergent, em sembla que no cal donar-hi gaires voltes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…