Ves al contingut principal

Les tres fites històriques de la darrera enquesta del CEO (#sommajoria)








Diria que he sentit emoció, calfreds, en conèixer primer i repassar després les dades de la segona onada del Baròmetre d'Opinió Política (BOP) (juny 2012) del Centre d'Estudis d'Opinió de la Gestoria. El creixement estratosfèric de l'independentisme al nostre país durant els dos darrers anys resta reflectit en tota la seva dimensió. Si alguna cosa assenyalen les dades del CEO durant aquests vint-i-quatre mesos és l'abans i el després que va significar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut(et), la gran manifestació de juliol de 2010 i el procés de Consultes sobre la Independència que l'havia precedit. Disculpeu l'allau de dades que us exposaré a continuació, però crec que serà profitós per extreure conclusions i avaluar les respostes que ens ofereix l'enquesta adequadament. Som-hi, doncs. De la primera onada, l'anterior, la de febrer de 2012, restaven pendents dos reptes en l'evolució a l'alça de l'independentisme: apropar-se a la meitat de respostes favorables en la intenció directa de vot en un hipotètic referèndum d'autodeterminació i col·locar-se per primera vegada en la història com a opció preferida en una pregunta oberta amb quatre possibles alternatives per al futur polític del país (la que no es fa mai en un referèndum real).

[Primera fita]. Doncs bé, els resultats d'aquesta segona onada del BOP han pulveritzat no un, sinó els dos objectius, portant el sí a un 51,1% (64% si descomptem els qui afirmen que no anirien a votar i sumem tots els indecisos al no) i el nombre dels qui es declaren independentistes (tot i tenir altres tres opcions de tria) fins el 34%. Com sempre, per entendre l'autèntica dimensió d'aquests percentatges cal analitzar-los en perspectiva. En el primer cas, no en tenim gaire, perquè la pregunta només s'ha formulat en les quatre darreres enquestes: en tot cas el sí ha crescut en un any de 8,2 punts i el no ha caigut de 7,2. El diferencial sí/no ha passat en dotze mesos de 14,6 a 30 punts. Contràriament al que afirmaven molts, aquest augment del diferencial s'ha produït alhora que es reduïa el nombre d'indecisos i abstencionistes (de 28,5 a 25,8), amb el que podem deduir que gairebé tots ells (contràriament al que deduien alguns analistes) han passat a engruixir les files del sí.

[Segona fita]. Vista en perspectiva històrica, la pregunta relativa a la preferència oberta d'status polític, amb quatre possibles respostes, ofereix també uns resultats espectaculars pel que fa al decantament independentista de país. Si la suma Catalunya regió/autonomia versus Catalunya Estat federal/independent oferia un diferencial de 3,8 punts en febrer de 2010, ara aquest percentatge ha passat al 31,6%. La opció d'un Estat independent havia estat sempre la tercera més desitjada, escalant en el baròmetre anterior a la segona posició: el novembre de 2005 se situava en un 12,9% i el febrer de 2010 encara en un 19,4%: a juny de 2012, en canvi, es converteix per primera vegada en la opció preferent dels catalans, amb un 34%. Mentre l'opció federalista recula (35% el maig de 2009, 28,7% el juny de 2012), en el cas de l'autonomia cal parlar d'autèntic ensorrament: passa d'un 40% el novembre de 2006 a un 25,4% ara).

[Tercera fita]. Una darrera constatació fa referència a la pregunta d'autoidentificació nacional que serveix habitualment per aigualir la visió optimista de les enquestes sobre la independència. En altres apunts he deixat constància de perquè no crec que sigui adient barrejar els resultats d'aquesta pregunta amb els d'un hipotètic referèndum sobre la independència. En tot cas, cal ara constatar-hi un canvi transcendent. Aquesta onada de juny de 2012 sembla marcar també aquí un abans i un després. Si fins ara les respostes havien mantingut històricament una estabilitat notable (i aquí s'agafaven alguns analistes prudents), comença a produir-se un decantament identitari apreciable. La suma de les respostes dels que es consideren igual de catalans que espanyols, més espanyols o només espanyols havia estat sempre majoritària a les enquestes (del 52,9% el novembre de 2009 o el 51,8% el juny de 2011). Doncs bé, ara la suma dels que se senten més catalans o només catalans assoleix per primera vegada la majoria (52,9%), passant el diferencial d'un 5,4% el juny de 2011 a favor del primer bloc a un 8,1% a favor del segon, només dotze mesos després.

En definitiva, que vistes aquestes dades, començarà a costar trobar excuses per seguir amb el fre de mà posat.

Comentaris

  1. Espero que tinguis una mica de raó en el teu últim paràgraf. Si alguna cosa no els hi costa és precisament trobar excuses. I si una enquesta no agrada n'hi ha prou estripant-la davant càmera.

    En qualsevol cas la tendència és clara i tot indica que es mantindrà, es miri com es miri és una bona notícia.

    ResponElimina
  2. Com vaig escriure la darrera vegada l'important és la tendència. En quant a l'estadística ja saps que cadascú ho llegeix com vol i CiU ho farà d'acord amb els seus interessos que no tinc clar on són.

    ResponElimina
  3. El 51,1% del total equival al 72% dels votants: o sigui quasi el doble que el percentatge del PP (actual 38%) i més del doble que el PSOE, i similar al dels dos junts. Cap altra partit o projecte a Europa té aquestos percentatges, no veig com podrien aturar-ho sense enfrontar-se amb tot Europa. ¡El futur es nostre! I la nostra llibertat no es contra la d'ells.

    ResponElimina
  4. S'haurà d'arribar al 99% del SI perquè el Parlament no tingui dubtes i declari la independència?.

    ResponElimina
  5. Buf...! Quin estudi, estimat i polifacètic Granollacs!
    És interessant veure que Vilaweb augmenta l'indep. fins el 65%. El que, al meu entendre, això vol dir que si es fa una lectura extremada, si es vol, aquest estudi pot donar més de si. No cal apujar més les banderes tampoc perquè ja es veuen per si soles, i ens donen fita de la meta que perseguim.
    Llavores, això ha de voler dir que dins de la coalició CiU hi ha d'haver una discussió enorme, i no és mai bo que un Govern tingui el seu partit dividit.
    Llavores, el Timoner, en baixar els seus vots, no voldrà avançar eleccions, a pesar de saber que milloraria pes global.
    Llavores, aquesta nova situació reconeguda del CEO, ens dóna alguna millora polític-tècnica immediata? Jo diria que no.
    Llavores, ara ja sabem que els indecisos s'han definit clarament. La conscienciació dels fills i nets d'aquells immigrants ha pres realitat de país.
    LLAVORES, el nostre Timoner tindrà noves eines al seu abast per modificar la seva ruta. HO FARÀ?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…