Ves al contingut principal

Liquidació dels pressupostos, liquidació del país (#marxemja)


Lloable actitud, la del conseller Lluís Recoder, negant-se a signar res amb el Ministerio de Fomento del Reino de España. La seva evolució personal des del roquisme al sobiranisme (encara recordo les seves reticències a la celebració de la Consulta sobre la Independència a Sant Cugat) ha estat força notable. Sempre em diverteix molt (per dir alguna cosa) escoltar els grans debats al Congreso i als mitjans sobre com ha quedat Catalunya en els pressupostos espanyols. Sobre si s'ha acomplert la famosa addicional tercera de l'Estatut(et) que el Tribunal Constitucional va convertir en paper mullat. La gent hi posa una passió extraordinària. Critica les absències inversores més sonades i els nostres representants negocien fins el darrer moment la inclusió de tal i tal projecte. Que si el Corredor Mediterrani, que si el tram de via única en la connexió entre Tarragona i Castelló. Preciós, heroic. Al final, els espanyols aproven el que aproven, en Duran es ven pel tradicional plat de llenties, la banda dels tretze per res i avall que fa baixada.

I al cap d'un any i poc més la cara d'idiota que et queda és brutal. Als de sempre no, que prou que saben el que passa i procuren dissimular-ho fins a la propera negociació pressupostària. És el resultat de tenir relacions de dependència (assumides i acceptades per una part minvant del país) amb un estat tan seriós com l'espanyol. Resulta que la liquidació del pressupost del 2011, que ja incomplia les inversions previstes a l'Estatut(et), ha determinat que a Catalunya s'han executat un 35% de les inversions previstes i a la comunitat de Madrid un 111%. Boníssim. Apa, autonomistes, moltíssimes felicitats per la vostra responsabilitat envers les necessitats del país. Ara, que si voleu emprenyar-vos una mica més i amb major perspectiva històrica sempre podeu veure a l'encapçalament d'aquest apunt la brillant exposició d'en Germà Bel al Singulars de l'altre dia. Les conclusions, senzilles: no cal esforçar-se a pactar res amb Espanya i encara que sigui incòmode acceptar-ho, convé anar interioritzant el fet que fa tres-cents anys que el seu objectiu és liquidar-nos. No el pressupost, sinó a nosaltres.

Comentaris

  1. Sí, veig que a ca la Generalitat s'està començant a practicar el NO. Sembla que sigui com un experiment, a veure si cola als catalans i si potser s'espanten els espanyols. És clar que també, com que ja no hi tenim res a perdre, potser sí que el nostre timoner hagi decidit cercar Ítaca a cop de decisió taxativa. En tot cas, és la primera vegada des d'aquell dia de la Proclamació de la nostra Independència, ben innocent per cert. Espero que ara no siguem tan "lluços".

    ResponElimina
  2. Els espanyols no s'espanten. Des de la seva posició preeminent de domini miren avall i se'n foten i es trenquen el cul de riure dels catalans.

    MILLOR!!

    Així els enxamparem per sorpresa. Queda ben demostrat que son uns imbecils professionals aquests castellans. (Lo quiero todo, la imbecilidad también.)

    Benvinguts al club de la política catalana.

    Es curiós però fins i tot el tarannà d'uns i altres es mostra als anuncis:

    MUTUA MADRILEÑA:

    "NOOOOOO, NOOOOOO, NOOOOOO!!!!!"

    CATALANA DE OCCIDENTE:

    "MI PADRE LO ARREGLA TODO, TODO Y TODO"

    ResponElimina
  3. LLUÇOS?, POTSER SI QUE ELS PODEM ENGANXAR AMB ELS PIXATS AL VENTRE....PERO NO CREC, DE POLITICA HAN SABEN MES QUE NOSALTRES, NO CAL MIRAR RES MES QUE LES ACTUALS CIRCUNSTANCIES...."CON MAS ORGULLO QUE DON D.PEDRTO EN LA HORCA",PERO ANAR FENT,SENSA DECIDIR RES,I BANKIA LA PAGAREM ENTRE TOTS... PER CERT AN DURAN CADA DIA ES MES UN GRA AL CUL,PER CATALUNYA....I EL DRAMA DEL ESTATUTET,EL VA PARIR EL TRIPARTIT,QUE SI ERAN UNS LLUÇOS.

    ResponElimina
  4. A Escanya, els catalans no li debem res, sempre ens ha anat munyint tant com a pogut. Ara, no volem ni pacte fiscal, ni concert econòmic, ni federalisme, ni collonades per l'estil. Els catalans volem la independència per poder ser nosaltres mateixos. No necessitem per a res les regles del seu joc, els seus dni's i passaports, que de pàtria fa segles que ja en tenim una. I al nostre timoner dir-li que espavili d'una p. vegada que se li passarà l'arròs i l'haurem de posar a ell de llangostí a la paella. Espavili, president, o plegui, ep, amb il·lusió, que d'altres sabran fer millor la feina.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…