Ves al contingut principal

Reforçament sobiranista, temps de convergències (#guanyarem)

D'excel·lent per als interessos del sobiranisme cal qualificar la darrera enquesta publicada a La Vanguardia sobre resultats electorals al Parlament de Catalunya. Les seves dades, sense sorpreses, s'ajusten força a les de l'últim sondeig publicat no fa gaire pel segon gran diari del país. En tot cas, marquen la tendència al creixement dels partits sobiranistes, amb l'excepció d'una CiU que, tot i manar en temps tan difícils, només es desgasta en un 0,5%. Si el novembre de 2010 la suma de les forces de la Majoria per la llibertat, és a dir, CiU, ICV, ERC i Solidaritat va assolir un 56,1% dels sufragis, ara el percentatge de vot de les mateixes forces s'enlaira fins el 60,4%. En el mateix temps, tots els partits unionistes amb representació parlamentària han perdut percentatges de suport prou semblants, passant en conjunt del 34,8% de novembre de 2010 al 32,7% de juny de 2012. Així, doncs, la diferència entre els dos blocs s'ha eixamplat de més de sis punts, passant d'un 21,3 al 27,7%. Poca broma: la Majoria per la llibertat se situa amb possibilitats de doblar la representació espanyolista al Parlament del Principat.

Per primera vegada en tota la legislatura una enquesta atorga representació a Solidaritat Catalana: la bona feina dels solidaris, al carrer i al Parlament, s'ho mereix. L'enquesta del diari comtal, com la d'El Periódico de fa uns dies, referma també una tendència que ha estat àmpliament comentada als mitjans i a les xarxes socials, principalment a partir d'un article de l'Eduard Voltas: la constatació que la suma d'ICV i ERC (19,2%), és a dir, de l'Esquerra nacional, situa els dos partits, potser per primera vegada d'ençà del 1980, per davant del PSc (17,7%), amb una progressió marcadament forta: el novembre de 2010, tot i el desastre, els del carrer Nicaragua encara dominaven per 18,4 a 14,4%. I és que els socialistes catalans, abocats a satisfer el seu electorat més espanyolista (amb el #NavarroStyle com a millor exemple) s'estan volatilizant. Tot plegat, porta a construir un nou temps de convergències: bé per fabricar una sòlida majoria parlamentària en favor de l'inviable concert econòmic primer i de la plena sobirania després (la Majoria per la Llibertat) o bé, si es tracta d'anar fent amb l'autonomisme, per bastir una alternativa a l'actual govern de la Gestoria des del progressisme del país (Esquerra nacional). El temps dirà.

Comentaris

  1. Crec que l'anàlisi és més complicat doncs a CiU els de CDC han dit que si i els de UDC no. També caldria veure què passaria si aquests es presentessin per separat. Crec que CDC se'n portaria més del 90% dels vots però de moment van plegats.

    Si amb la que està caient no ha sortit un front polític sobiranista és que la majoria estan per la submissió.

    ResponElimina
  2. Molt bon apunt! Quan vaig llegir l'article de n'Eduard Voltas vaig pensar el mateix: ja van sent hora de construir una esquerra nacional pro sobirania, perquè sumi amb el centre-dreta de CiU per quan calgui fer el pas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, mestre! Tot i així, serà difícil perquè, com bé saps, són forces amb tradicions d'esquerra molt diferents (dogmàtica i no dogmàtica): a més, a ICV, un clar decantament sobiranista segurament li suposaria partir peres amb EUiA...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…