Ves al contingut principal

Al rescat de Casanova (#1714)

Després que la historiografia romàntica catalana el mitifiqués al tombant del 1900, en el clàssic moviment pendular que afecta tantes i tantes coses, des de fa dècades no hi ha història o novel·la històrica que no el deixi per terra. Em refereixo al Conseller en Cap de Barcelona davant l'estàtua del qual els catalans fem l'ofrena floral cada Onze de Setembre. De covard a incompetent, no hi ha qui no el blasmi. Pel que he llegit en les primeres entrevistes a l'autor, el cas de Victus, la nova novel·la de l'Albert Sánchez Piñol, no serà una excepció. No sé si mereix una rehabilitació formal (l'editor Quim Torra em va escriure a twitter que ell defensava "ardidament" la seva figura), però potser sí alguna matisació al seu actual descrèdit generalitzat. Potser una part d'aquesta nova visió de Rafael Casanova i Comes ha de venir necessàriament d'un coneixement més acurat de la seva figura. D'entrada, el seu prestigi, reconegut entre, si més no, una part dels vençuts a la Guerra de Successió farà que diversos representants de la nissaga Casanova actuïn com a representants jurídics i administradors de propietats a Catalunya d'importants exiliats a la Cort imperial de Viena al llarg de tot el segle XVIII.

Però, no només això cal conèixer amb més profunditat. Dir, com fa Sánchez Piñol, que Casanova no va patir cap represàlia no és del tot ajustat als fets. El Conseller en Cap va ser degradat de la seva condició nobiliària i va veure confiscades les rendes del seu patrimoni de Sant Boi de Llobregat des del mateix moment del tancament del setge (juliol de 1713) i (si no m'erro) durant una quinzena d'anys més. Naturalment, si és que volem fer la comparança, no fou objecte d'una persecució tan cruel com la dels caps militars de la resistència (des de l'execució del general Moragues a la pràctica mort en presó de Villarroel). L'explicació, potser, rau en el bon coneixement que Felip V i els seus ministres tenien del sistema institucional, de l'estat català, que varen suprimir sense vacil·lacions. Rafael Casanova havia estat només el cap de la ciutat assetjada extret per insaculació: fermament controlat el nou Ajuntament borbònic els homes com ell ja no oferien cap perill. En canvi, els militars de carrera havien trencat una fidelitat més directa al monarca en el servei d'armes i constituïen una amenaça en un país que, tot i ocupat, podia tornar a revoltar-se en qualsevol moment. És potser aquesta capacitat d'amenaça d'uns i altres la que explica càstigs tan diferents. Potser no cal fer-li-ho pagar tan asprament a misser Casanova.

Comentaris

  1. Els nostres romanticismes són molt coneguts i ens allunyen de la realitat pura i dura. Dura com aquesta, que ja havia sentit per alguna banda.
    Si no arriben a deformar-se les coses, que no fa gaire, vaig escoltar aquella cançó que va popularitzar tant en Joan Manuel Serrat, el "Ball de la civada", en el que sembla que hauria estat la versió original. Em vaig quedar de pedra quan vaig entendre que era un cant de guerra! Podria ser contemporània al Cant dels Segadors. Llavores, llegint la lletra, te n'adones que canviant-li el ritme i res més, et surt una cançoneta alegre i desenfadada. No culpo en Serrat ni molt menys, ni de qui la va rescatar. Però, els cops de timbal marcant el ritme i la veu del tenor cantant sense cap alegria l'esforç que diu la lletra, és una mostra de les deformacions que es produeixen amb el temps.

    ResponElimina
  2. Crec que la història te un comportament cíclic i que els esdeveniments tendeixen a repetir-se a diferents nivells i es que , en el fons, som els mateixos que segles enrere anàvem amb escut, llança i espasa. Vull dir que el nostre transfons psicològic no ha canviat gaire. Hem aconseguit, entre d'altres coses transformar la espasa en fusell automàtic. Però nomes per aconseguir una major eficiència a l'hora de matar. Som els mateixos perquè el que no hem aconseguit es eradicar els ressorts psicològics que ens fan la vida tan complicada.
    I tot això que dic ve perquè no puc deixar de comparar el 1714 amb el dia d'avui. No patim un cercle de foc. No s'escolten els canons a les nostres portes. Però la situació es la mateixa en un nivell diferent: Seguim estan rodejats i la batalla continua sense trets. Espero que en Mas no sigui el nou Rafel Casanova. I espero que nosaltres tinguem la força suficient per trencar el cercle viciós de la historia.

    ResponElimina
  3. Que fos o no fos castigat no disminueix el valor dels seus actes.

    Glòria eterna als resistents de 1714.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…