Ves al contingut principal

Al rescat de Casanova (#1714)

Després que la historiografia romàntica catalana el mitifiqués al tombant del 1900, en el clàssic moviment pendular que afecta tantes i tantes coses, des de fa dècades no hi ha història o novel·la històrica que no el deixi per terra. Em refereixo al Conseller en Cap de Barcelona davant l'estàtua del qual els catalans fem l'ofrena floral cada Onze de Setembre. De covard a incompetent, no hi ha qui no el blasmi. Pel que he llegit en les primeres entrevistes a l'autor, el cas de Victus, la nova novel·la de l'Albert Sánchez Piñol, no serà una excepció. No sé si mereix una rehabilitació formal (l'editor Quim Torra em va escriure a twitter que ell defensava "ardidament" la seva figura), però potser sí alguna matisació al seu actual descrèdit generalitzat. Potser una part d'aquesta nova visió de Rafael Casanova i Comes ha de venir necessàriament d'un coneixement més acurat de la seva figura. D'entrada, el seu prestigi, reconegut entre, si més no, una part dels vençuts a la Guerra de Successió farà que diversos representants de la nissaga Casanova actuïn com a representants jurídics i administradors de propietats a Catalunya d'importants exiliats a la Cort imperial de Viena al llarg de tot el segle XVIII.

Però, no només això cal conèixer amb més profunditat. Dir, com fa Sánchez Piñol, que Casanova no va patir cap represàlia no és del tot ajustat als fets. El Conseller en Cap va ser degradat de la seva condició nobiliària i va veure confiscades les rendes del seu patrimoni de Sant Boi de Llobregat des del mateix moment del tancament del setge (juliol de 1713) i (si no m'erro) durant una quinzena d'anys més. Naturalment, si és que volem fer la comparança, no fou objecte d'una persecució tan cruel com la dels caps militars de la resistència (des de l'execució del general Moragues a la pràctica mort en presó de Villarroel). L'explicació, potser, rau en el bon coneixement que Felip V i els seus ministres tenien del sistema institucional, de l'estat català, que varen suprimir sense vacil·lacions. Rafael Casanova havia estat només el cap de la ciutat assetjada extret per insaculació: fermament controlat el nou Ajuntament borbònic els homes com ell ja no oferien cap perill. En canvi, els militars de carrera havien trencat una fidelitat més directa al monarca en el servei d'armes i constituïen una amenaça en un país que, tot i ocupat, podia tornar a revoltar-se en qualsevol moment. És potser aquesta capacitat d'amenaça d'uns i altres la que explica càstigs tan diferents. Potser no cal fer-li-ho pagar tan asprament a misser Casanova.

Comentaris

  1. Els nostres romanticismes són molt coneguts i ens allunyen de la realitat pura i dura. Dura com aquesta, que ja havia sentit per alguna banda.
    Si no arriben a deformar-se les coses, que no fa gaire, vaig escoltar aquella cançó que va popularitzar tant en Joan Manuel Serrat, el "Ball de la civada", en el que sembla que hauria estat la versió original. Em vaig quedar de pedra quan vaig entendre que era un cant de guerra! Podria ser contemporània al Cant dels Segadors. Llavores, llegint la lletra, te n'adones que canviant-li el ritme i res més, et surt una cançoneta alegre i desenfadada. No culpo en Serrat ni molt menys, ni de qui la va rescatar. Però, els cops de timbal marcant el ritme i la veu del tenor cantant sense cap alegria l'esforç que diu la lletra, és una mostra de les deformacions que es produeixen amb el temps.

    ResponElimina
  2. Crec que la història te un comportament cíclic i que els esdeveniments tendeixen a repetir-se a diferents nivells i es que , en el fons, som els mateixos que segles enrere anàvem amb escut, llança i espasa. Vull dir que el nostre transfons psicològic no ha canviat gaire. Hem aconseguit, entre d'altres coses transformar la espasa en fusell automàtic. Però nomes per aconseguir una major eficiència a l'hora de matar. Som els mateixos perquè el que no hem aconseguit es eradicar els ressorts psicològics que ens fan la vida tan complicada.
    I tot això que dic ve perquè no puc deixar de comparar el 1714 amb el dia d'avui. No patim un cercle de foc. No s'escolten els canons a les nostres portes. Però la situació es la mateixa en un nivell diferent: Seguim estan rodejats i la batalla continua sense trets. Espero que en Mas no sigui el nou Rafel Casanova. I espero que nosaltres tinguem la força suficient per trencar el cercle viciós de la historia.

    ResponElimina
  3. Que fos o no fos castigat no disminueix el valor dels seus actes.

    Glòria eterna als resistents de 1714.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…