Ves al contingut principal

Alguna cosa hem hagut de fer malament (#marxemja)

Drassanes de Barcelona










El títol d'aquest apunt és un clàssic. Respon a la reacció habitual del català amb síndrome d'Estocolm. El que em té al·lucinat, però, és la persistència del fenomen, fins i tot en les condicions més adverses. En altres temps havíem arribat a fer fins i tot exposicions. Fallava la pedagogia ens repetien els de dalt. No ens hem explicat bé. No ens hem sabut vendre. Aquell autoengany sobre les bones intencions de l'assassí encara avui, contra tota evidència, es resisteix a morir. Entre els brigadistes és una autèntic lloc comú. Aquests dies, amb motiu de la darrera sacsejada del Tribunal Suprem contra l'arbre de la immersió lingüística n'hem tingut noves mostres. Primer va ser en Josep Cuní, protagonista de tants moments memorables de la brigada de narcòtics. Va ser després que la Pilar Rahola llancés el seu speech indignat sobre els tres-cents anys de persecució de la nostra llengua, d'ençà de l'ocupació borbònica. L'única acotació que se li va acudir a l'abrandat discurs va ser la d'afirmar que això havia d'ensenyar el Parlament de Catalunya i el Govern a ser més curosos a l'hora de redactar la normativa lingüística.

És a dir, la culpa de l'atzagaiada és nostra per no ser prou fins, no de la campanya orquestrada pels poders de l'estat per carregar-se la convivència lingüística al nostre país, esquarterar la unitat del català i convertir-lo en llengua de segona allà on puguin. Després de sopar vaig tenir la segona volta. L'Enric Juliana carregava a twitter contra tots aquells que havien fet boicot (suposo que volia dir defensat el no) al referèndum de l'Estatut(et) de la Moncloa. A parer seu, amb un resultat més contundent el text hauria sortit més reforçat i no seria tan fàcil atacar-lo. En altres paraules, que la culpa és nostra per no haver votat massivament aquella estafa que tothom (els que van votar a favor i en contra) sabien que constituïa un veritable atemptat a la nostra dignitat més bàsica com a poble. No, l'Enric Juliana sap perfectament que Espanya hauria atacat l'Estatut(et) encara que hagués estat unànime, absoluta i total la defensa catalana. Senzillament, perquè ells són 40 milions i nosaltres 7: aquesta és la veritable correlació de forces. I això, tampoc és culpa nostra.

Comentaris

  1. Ells són quaranta i nosaltres, set... Tampoc no cola. No. Els Astèrix dels Balcans són menys i bé se n'han sortit, més fotuts que mai, però se n'han sortit. No. No és això, crec. Més aviat, crec que en el primer paràgraf, on parles de les capelletes i d'anar sense cap unitat de criteris davant de qualsevol situació interna nostra. Aquí sí que hi fas diana. Però aquest tema ja el tenim molt comentat i no ens en sortim gens. El que cal al meu entendre és trobar el desllorigador de com aconseguir trencar les nostres capelletes i fer-nos solidaris. Ens cal un autoanàlisi profund.
    Analitzem la nostra relació amb els socialistes:
    1- Per què no coincidim?
    2- Som capaços de trobar el motiu?
    3- Podríem acceptar tenir nosaltres alguna petita part de culpa?
    4- Etc., i molts més etcs......
    5- Els socialistes els cal fer la mateixa anàlisi, potser a la inversa.
    6- I, Iniciativa com ho té...?
    El tema és molt llarg i ens cal a tots abaixar el nostre llistó d'exigències per poder avançar junts cap aquesta llibertat en comú. De moment, està sortint de l'armari més socialistes i "peperos" que no pas altra cosa.... tot un símptoma!

    ResponElimina
  2. I TAN QUE ES CULPA NOSTRE¡...EL ETERN PARLEMNA,EL ETERN PAU SEMPRE PAU,L'ETERN "CAL SER PEDAGOGICS"...UNA MERDA¡ CAL ORGANITZAR UN PARSIFAL,DIA SI DIA TAMBE,FINS FER TREMOLAR L'ESTABILITAT D'ESPANYA.
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…