Alguna cosa hem hagut de fer malament (#marxemja)

Drassanes de Barcelona










El títol d'aquest apunt és un clàssic. Respon a la reacció habitual del català amb síndrome d'Estocolm. El que em té al·lucinat, però, és la persistència del fenomen, fins i tot en les condicions més adverses. En altres temps havíem arribat a fer fins i tot exposicions. Fallava la pedagogia ens repetien els de dalt. No ens hem explicat bé. No ens hem sabut vendre. Aquell autoengany sobre les bones intencions de l'assassí encara avui, contra tota evidència, es resisteix a morir. Entre els brigadistes és una autèntic lloc comú. Aquests dies, amb motiu de la darrera sacsejada del Tribunal Suprem contra l'arbre de la immersió lingüística n'hem tingut noves mostres. Primer va ser en Josep Cuní, protagonista de tants moments memorables de la brigada de narcòtics. Va ser després que la Pilar Rahola llancés el seu speech indignat sobre els tres-cents anys de persecució de la nostra llengua, d'ençà de l'ocupació borbònica. L'única acotació que se li va acudir a l'abrandat discurs va ser la d'afirmar que això havia d'ensenyar el Parlament de Catalunya i el Govern a ser més curosos a l'hora de redactar la normativa lingüística.

És a dir, la culpa de l'atzagaiada és nostra per no ser prou fins, no de la campanya orquestrada pels poders de l'estat per carregar-se la convivència lingüística al nostre país, esquarterar la unitat del català i convertir-lo en llengua de segona allà on puguin. Després de sopar vaig tenir la segona volta. L'Enric Juliana carregava a twitter contra tots aquells que havien fet boicot (suposo que volia dir defensat el no) al referèndum de l'Estatut(et) de la Moncloa. A parer seu, amb un resultat més contundent el text hauria sortit més reforçat i no seria tan fàcil atacar-lo. En altres paraules, que la culpa és nostra per no haver votat massivament aquella estafa que tothom (els que van votar a favor i en contra) sabien que constituïa un veritable atemptat a la nostra dignitat més bàsica com a poble. No, l'Enric Juliana sap perfectament que Espanya hauria atacat l'Estatut(et) encara que hagués estat unànime, absoluta i total la defensa catalana. Senzillament, perquè ells són 40 milions i nosaltres 7: aquesta és la veritable correlació de forces. I això, tampoc és culpa nostra.

Comentaris

  1. Ells són quaranta i nosaltres, set... Tampoc no cola. No. Els Astèrix dels Balcans són menys i bé se n'han sortit, més fotuts que mai, però se n'han sortit. No. No és això, crec. Més aviat, crec que en el primer paràgraf, on parles de les capelletes i d'anar sense cap unitat de criteris davant de qualsevol situació interna nostra. Aquí sí que hi fas diana. Però aquest tema ja el tenim molt comentat i no ens en sortim gens. El que cal al meu entendre és trobar el desllorigador de com aconseguir trencar les nostres capelletes i fer-nos solidaris. Ens cal un autoanàlisi profund.
    Analitzem la nostra relació amb els socialistes:
    1- Per què no coincidim?
    2- Som capaços de trobar el motiu?
    3- Podríem acceptar tenir nosaltres alguna petita part de culpa?
    4- Etc., i molts més etcs......
    5- Els socialistes els cal fer la mateixa anàlisi, potser a la inversa.
    6- I, Iniciativa com ho té...?
    El tema és molt llarg i ens cal a tots abaixar el nostre llistó d'exigències per poder avançar junts cap aquesta llibertat en comú. De moment, està sortint de l'armari més socialistes i "peperos" que no pas altra cosa.... tot un símptoma!

    ResponElimina
  2. I TAN QUE ES CULPA NOSTRE¡...EL ETERN PARLEMNA,EL ETERN PAU SEMPRE PAU,L'ETERN "CAL SER PEDAGOGICS"...UNA MERDA¡ CAL ORGANITZAR UN PARSIFAL,DIA SI DIA TAMBE,FINS FER TREMOLAR L'ESTABILITAT D'ESPANYA.
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas