Ves al contingut principal

Com hem canviat, com hem avançat (#sommajoria)

Fòrum (Barcelona)
Al gran brigadista Antoni Puigverd li encanta parlar d'allò del rescalfament del catalanisme. Segons ell som els de sempre (encara que tots els estudis demoscòpics el desmenteixin) però anem més calents que abans. Des d'una perspectiva no tan melíflua potser es podria resumir d'una altra manera: s'ha acabat tanta tonteria, ja no ens conformem amb engrunes, ho volem tot. I això passa per dir a les coses pel seu nom i per reduir al mínim la tendència, tradicional, habitual i majoritària dels catalans a l'esquizofrènia identitària. Aquests dies ho hem viscut amb la "Roja". Mentre els opinadors intentaven conciliar sense defallir l'aigua i l'oli, moltes enquestes d'ocasió i testimonis d'espectadors contradeien la consigna oficial segons la qual hem d'acceptar que, com hi ha catalans que hi van i que juguen a l'estil Barça, hem de donar suport a la selecció espanyola. No, senyors no, ara hi ha la necessitat de dir les coses pel seu nom, com la Pilar Rahola en un article brillant al diari comtal. Perquè és senzillament de bojos desitjar la victòria de qui t'agradeix cada dia.

Fa no gaires anys, una gran majoria de catalans, mentre donaven suport a la reivindicació de les seleccions pròpies, encara es conformaven amb el detall que els nostres jugadors ensenyessin una senyera en el moment de la celebració. Ara, en canvi, aquesta mena de comportaments vaselina, aquestes actituds que pretenen tranquil·litzar la pròpia consciència sense prendre un autèntic compromís, ja no se les creu ningú. L'estanquera per la qual realment juguen tants futbolistes catalans, els agradi o no, simbolitza la nostra dependència, la creació de les condicions que generen un atur i una pobresa sense precedents, l'espoli fiscal, l'atac a la nostra llengua, la precarització (encara més) de la minsa autonomia que ens queda. I tantes i tantes altres xacres. Una majoria cada dia més gran de catalans ho sap i també sap que no vol barrejar-se amb el lumpen feixista que assalta els nostres carrers (mentre el conseller Puig s'ocupa del #novullpagar) per celebrar les victòries de la "Roja": el millor que podem fer (atès que a TV3 no pensen col·laborar a ensenyar-ho) és difondre les imatges de les seves banderes vergonyoses. Alegrar-se amb aquella gentussa els farà pensar.

Comentaris

  1. Amb la història d'adormir-nos amb les repressions espanyoles, ara se'ns acosta una de bona amb aquesta pretensió del famós Pacte Fiscal. Nosaltres diem que no cal negociar res perquè tot està perdut. Però CiU està en que encara hi ha possibilitats ("pobrets!", que hauria afegit en Capri). M'ha arribat el comentari que en Rajoy sembla que està preparant una jugada juntament amb en Rubalcaba -l'idea deu ser d'aquest- proposant (o decretant) que el nivell d'endeutament serà d'un màxim d'un 4% per a cada autonomia. Formidable!, diran alguns babaus. I, el nostre Timoner es tornarà a quedar burlat i sense calçotets. Una jugada magistral que ni el Messi... i la nostra independència més depenent que mai de Madrid...

    ResponElimina
  2. Espero que el Pacte Fiscal no quedi satisfet amb una promesa de mes diners i res mes. CIU (i Catalunya) nomes tenen una sortida que es la independència. Altres coses serien una traïció. Si Mas escull la traïció la nostra responsabilitat com a catalans serà fer justícia.

    ResponElimina
  3. el guapo està tenallat per la por i mai farà el pas, ni el referendum ni la proclamació d´independencia. A més els catalanets estem colpits de tantes garrotades durant tants segles i tenim complexe d´esclaus. Per tant qui farà de detonant d´aquesta situació ?

    ResponElimina
  4. per la feina em bellugo amb moto per diferents barris de BCN sense parar. Les (escasses) estanqueres penjades als balcons donen per a una reflexió sociològica d'urgència:
    1-se n'han vist menys que el 2010
    2-al barri de classe mitjana per excel·lència, l'Eixample, se n'han vist molt poques.
    3-a la vila amb més incidència independentista -Gràcia- pràctica absència de rojigualdas; la implantació independentista ha reclòs l'espanyolisme a l'armari.
    4- a la zona alta una davallada general d'estanqueres, amb algun repunt a Francesc Macià. La burgesia ja veu d'on bufa el vent ara mateix...
    5-més presència al Carmel, barri obrer hispanòfon, a alguns carrers determinats
    6-enllaçant amb aquest darrer punt: on s'ha penjat alguna estanquera, s'hi han apuntat seguidors.
    7-i, finalment, en determinats punts on han paraegut estanqueres, altres veïns han replicat amb estelades fins a minoritzar l'espanyol. Hi ha reaccció...
    8-en resum, segons l'índex "estanqueril", l'espanyolisme va residualitzant-se entre els estrats socials més baixos, és absent de les capes mitjanes i la burgesia l'abandona, llevat dels directius -públics i privats- que viuen de l'estat i el seu complex econòmic.
    Anem bé.

    ResponElimina
  5. Intervenció de l'Uriel Bertran al parlament d'avui. Sigueu de SI o de ERC o de RCat o fins i tot de Ciudadanos (ho dubto) mireu-lo. Si sou de CiU mireu-ho amb més intensitat encara, a veure si deixeu de ser-ho d'una punyetera vegada:

    https://www.youtube.com/watch?v=oNvjC6TXiLM&feature=player_embedded#

    És un video absolutament llegendari.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…