Ves al contingut principal

De Quevedo a Twitter (#racisme)

"Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda [...]. Esta gente, de natural tan contagiosa; esta provincia apestada con esta gente; este laberinto de privilegios, este caos de fueros que llaman condado...". "En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tenir enemigo y guerra". Francisco de Quevedo escrivia aquestes carinyoses frases amb motiu del nostre primer conflicte de separació, l'anomenada Guerra dels Segadors. No direm que sigui nou, doncs. Fa no gaires anys, el gran Francesc Ferrer i Gironès li'n va dedicar un llibre sencer. La catalonofòbia, com a autèntic element cohesionador, com a eix nuclear del nacionalisme espanyol, no va néixer precisament ahir. Aquests dies, sí, però, està resultant prou interessant la polèmica suscitada arran de l'enèssim esclat xenòfob a twitter contra els catalans. Aquesta vegada, com a conseqüencia del ressò que ha tingut el paorós incendi de l'Alt Empordà.

D'una banda, Solidaritat Catalana ha decidit portar a la Fiscalia de Delictes d'Odi els tuitaires que han produït els missatges més agressius contra els catalans, amb el desig de la destrucció del territori i la mort dels seus habitants com a el sentiment més recurrent. De l'altra, opinadors com ara Vicent Partal han censurat amb vehemència el fet de prestar cap mena d'atenció a aquesta mena d'expressions de caràcter anònim o de persones sense responsabilitats públiques, tant a les xarxes socials com als mitjans digitals. Com l'altra dia amb les demagògies creuades del foc empordanès, avui he tornat als sentiments enfrontats: d'una banda, potser és millor deixar-ho estar: al cap i a la fi un racisme tan desfermat no fa sinó despertar consciències (encara que siguin de les més adormides) en el camp dels perseguits. Vaja, que ens ajuden. Prou difícil, però, passar per alt que aquests comentaris i aquests tuits responen a una expressió de violència i de voluntat d'imposició que existeix a l'Espanya espanyola amb un gruix notable i que a la Catalunya espanyola també hi és, encara que marginal. I cal tenir-ho present per no autoenganyar-se; prendre consciència de qui és l'enemic i fins a on està disposat a arribar. I tenir-ho pensat. I tenir-ho previst. Això, o potser (tant de bo m'equivoqui) lamentar la pròxima víctima (que no seria la primera) de tanta apel·lació desfermada a l'odi xenòfob espanyolista.

Comentaris

  1. Estimat Granollacs, jo he fet la mateixa reflexió.
    La meva sogre és una senyora gran que viu absolutament aïllada, excepte de la família i TV3, per voluntat pròpia. Catalanista i independentista de tota la vida, amb records viscuts de la guerra civil a Barcelona.
    Doncs li vaig llegir alguns dels comentaris de les xarxes i em va contestar: ai doncs! què et penses? ells son així...
    Aquesta conformitat i acceptació em va posicionar a favor de l'acció legal contra aquells que carreguen impunement contra nosaltres.
    Crec què els comentaris xenòfobs són una agressió real i gravíssima i què és punible. Denunciar-ho ens ajuda a posar les coses al seu lloc i a mirar d'anar superant la sindrome d'Estocolm. També és un missatge a l'exterior i un intent de prevenir l'augment indiscriminat de l'odi i el racisme, que no ens ajudarà a fer una independència ordenada i pacífica.
    Això si, estic amb en Partal, un cop denunciat no ens hi engantxem, anem per feina, al cap i a la fí això només és la primera infanteria més rònega, vindran agressions més subtils i perilloses.

    ResponElimina
  2. Com si fos una actualització de dades prevista, avui a la RAC1 calia escoltar en P. Maruenda com s'expressava. Potser en Quevedo era un precursor d'en Maruenda, o potser aquest la seva reencarnació, no sé. Però, això sí, queda clara per enessima vegada més que Espanya és un miratge de democràcia sense respecte i fortament vigilada.
    Pel que fa a la segona part de l'escrit d'avui, fa anys i anys que tinc la permanent sospita de la intencionalitat d'alguns incendis, com aquells històrics dels anys 60 quan es cremaven "espontàniament" casals d'activitat pròpia catalana. Excursionisme, escoltisme, billar i dòmino.
    Tal com diu la Núria, cal no fer-los cas encara que sí denunciar-los, no fos que callant els donéssim la raó... A l'època d'en Franco vaig treballar dins de TVE. Dins, hi vaig descobrir molta política de resistència activa que no m'ho podia ni imaginar! Doncs bé, em va tocar tenir de company per força un fill d'un militar de molt alta graduació que afirmava tranquil·lament que "al igual que con los negros, hay que passar la afeitadora con todos los catalanes" El divertit del cas, és que li replicàvem que era feixista, que no li quedaven gaires anys de domini. En el rerefons, vivíem esporuguits i ho vaig deixar tan aviat com vaig poder. Al cap de sis anys de tensió continuada, mentre feia activitat d'educació de barri els vespres i nit, vaig haver de deixar la "tele" perquè no podia ni dormir. Quan somniava només els veia fent-me sabotatge rere sabotatge. Massa per a mi... i segueixen actius...!

    ResponElimina
  3. No sé quin serà el percentatge d'espanyols que pensen això. Espero i desitjo que siguin una minoria doncs la major part de la gent són normals i tot i que la tendència és a ser menys respectuosos amb Catalunya que amb altres qüestions, són gent capaç d'entendre coses. El problema és quan la majoria es deixa portar per una minoria. Hem d'aprendre per no caure al mateix nivell doncs a vegades llegeixo coses d'alguns que no m'agraden.

    Tanmateix ningú ha dit que el camí cap a la independència hagi de ser planer i sense problemes. És com una marató on has de ser conscient que patiràs els últims km però que cal continuar fins a la meta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Jordi,
      Evidentment són minoria però potents i els ve de molts anys de ressentiment. Mira això d'en Quevedo i afegeix això altra: El meu pare els anys 50 havia d'anar a Madrid a solucionar multes precisament al despatx d'un bitxo anomenat M. Fraga Iribarne. Quan tornava deia que el nostre problema amb Madrid no tenia solució perquè era una qüestió de bilis. No era un problema de raonaments. Jo creia que era per la dictadura i que tothom respirava allà mals aires. No. Jo hi vaig haver d'anar per feina a mitjans dels noranta, uns dies solament. Vaig recollir tants greuges des de nivells alts de la jerarquia administrativa com des del carrer, que una perruquera on hi vaig anar em va preguntar què m'estava passant perquè m'estigués caient el cabell en clapes.
      Al meu entendre, aquest tema els ve de trobar-se en una capital sense història gairebé. Agafes Londres, Paris, Barcelona, Reus, Girona i són capitals que tenen història. Tenen barris antics i interessants. Barris jueus, gòtics, etc. Hi ha romànic, modernisme i un molt llarg etc. Ells van abandonar Toledo que ho tenia tot i d'aquí els dol. Molt simple? Potser sí, però els problemes psicològics gairebé sempre tenen un inici senzill.

      Elimina
  4. A:LO PITJOR NO ES QUE ELLS SIGAN AIXI,LO PITJOR ES QUE TENIM L'ENEMIC A CASA....PEPEROS,SOCIATES I ALTRES MES IMBECILS ENCARA.
    B:MARRUENDA,POBRE HOME,LI VA EL PANNIS,SI ESPAÑA ES INTERVINGUDA,SIAU RAJOY,QUE PASSARA AMB EL SEU GALDOS DIARI?
    C:CREC QUE ARRIBAT L'HORA DE CREAR INESTABILITAT A TOPE,A ESPAÑA ESCLAR,I FOTRE DELS NERVIS AL "PITCHI QUE CASTIGA".Ñ

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…