Ves al contingut principal

Duran al rescat dels Països Castellans (#unionisme)

















D'entre els tres tenors de l'unionisme el paper d'en Duran continua essent el més difícil de comprendre. Impossible d'escatir sense apel·lar a interessos espuris connectats amb el món particular de les tres-centes famílies de sempre, ascotumades al comandament social i econòmic del nostre país depenent. Coincidint amb l'aniversari de la multitudinària manifestació sobiranista del 10 de juliol de 2010, la que va marcar punt i final a l'autonomisme, la de l'in-inde-independència absolutament majoritari, el líder d'Unió ha continuat fent les Espanyes amb el seu autonomisme rampant de sempre. L'home, preocupat que Espanya arribi a fer-se inviable com a projecte, s'ha posat a solucionar el mapa autonòmic amb fruïció. Que si aquells sí, que si aquells altres no tenen dret a l'autonomia política. Que sí uns poden tenir televisió, que si els d'allà no. Seguint l'enfollida tradició catalana de pretendre dir als espanyols com han d'organitzar-se, Duran i Lleida demostra una vegada més la seva capacitat per remar en sentit contrari, precisament quan cada vegada són més els catalans (ens ho diuen les enquestes i les dades de les balances comercials) que desconnecten sentimentalment i pràcticament d'Espanya.

Però no, el líder unionista continua entestat a salvar els veïns. Després d'avisar els independentistes que és molt lleig dir Països Catalans, perquè genera el rebuig de molts valencians i illencs, va i els compensa menyspreant-los amb l'afirmació que no tenen dret a l'autonomia política. És un crac. Per comptes de centrar-se en el drama del nostre espoli, ell es dedica a organitzar-los la vida. Però, el problema no rau en com es gasten els nostres diners. Si ho fan bé o malament. Amb eficiència o despilfarrament. Amb racionalitat econòmica o no. Si se'ls gasten en subsidis, en canvis de sexe, en la projecció mundial de l'esport espanyol, en candidatures olímpiques o en televisions públiques. Aquest no és el problema. De fet, l'autonomia consisteix precisament a gastar d'acord amb el propi criteri, sigui quin sigui, que els electors ja avaluaran a les urnes quan toqui. El gran problema dels catalans, aquell pel qual hauria de treballar el líder d'Unió no és un altre que el descomunal espoli al qual se sotmet el nostre país. És aquest el que ens està portant al desastre i limita les nostres expectatives de futur. Senyor Duran, els espanyols ja tenen qui els salvi. Triï, d'una punyentera vegada com a prioritàries les preocupacions de la seva gent.

Comentaris

  1. Unió ha servit a CDC com a ancoratge dels votants més conservadors i menys nacionalistes; sense UDC, CDC hagués tret, sempre, uns resultats lleugerament inferiors. Ara, però, l'evolució del país està introduïnt unes tensions a aquest matrimoni de conveniència que el posen cada cop més en qüestió. Els camí que va emprendre la Unió de Vall d'Aran, fusionant-se amb el PP, a imatge de la UPN navarresa, pot ser una sortida lògica a l'atzucac per a UDC i, avui ja, una pèrdua de llast per a CDC.

    ResponElimina
  2. Jo veig aquest paio, en Duran, molt desesperat i cada cop mes aïllat de la realitat. Quan maduri, com la fruita, ell solet caurà de l'arbre i es fotrà la gran pinya. Cosa que celebraré molt efusivament. No es mereix altre cosa que esclafar-se contra la seva malparida voluntat de mantenir a tot un poble esclau d'un altre. Això de la llibertat de idees es molt democràtic i ell te tot el dret de fer el que consideri oportú, suposo que com van fer els nazis al seu moment. Nomes espero que per a en Duran també hi hagi un Nurenberg.

    ResponElimina
  3. Per qui no ho hagi vist. Roda de premsa posterior a la segona cimera del Concert Econòmic d'Oriol Junqueras.
    Espectacular.

    http://www.youtube.com/watch?v=FdpuKEKPH48

    ResponElimina
  4. En Duran-Lleida em recorda una truita de riu que fa musculatura navegant en contra de la corrent i sempre acaba en un plat per menjar-se-la. Una altra pega que té aquest personatge és la seva gran vocació de ficar-se on ningú no li ha demanat res. És un manefla perillós perquè tergiversa les coses amb autoritarisme fins arribar a fer-te ballar el cap, si estàs desprevingut.
    Per cert, ha fet algun comentari amb allò de l'idioma "aragonés oriental"?
    Ah, Arnau, si amb en Samaranch hi ha dret de titllar-lo de nazi, crec -potser m'equivoco!- que, per molt desagradable que ens sigui, en D.-Ll. no tenim per què desqualificar-lo d'aquesta manera. Crec, vaja...!!

    ResponElimina
  5. El CNI te un album de fotos del Putero de la Franja que deixaria a Pedro J com una germaneta de la caritat. És així de senzill.

    ResponElimina
  6. No li he dit pas nazi a en Duran. Potser no he sabut dir-ho be. Em volia referir a que els nazis també van arribar al govern per vies democràtiques encara que el que volien era acabar amb mitja humanitat. En Duran el que vol es mantenir-nos subjugats als espanyols i això tan execrable ho fa blandin la bandera de la democràcia i la llibertat. No se si democràcia i justícia son dues coses o una de sola. El que se es que dins de la men d'en Duran deuen ser dos conceptes antagònics.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…