Ves al contingut principal

El Bloc Sobiranista de Catalunya o com rematar el partit (#marxemja)

Gran Teatre del Liceu (Barcelona)













Hi he pensat arran de l'acte organitzat fa uns quants dies a Arenys de Mar per l'Assemblea Nacional Catalana, amb representants dels partits sobiranistes. Cap novetat. Tants caps tants barrets. Com a espectador de futbol, una de les sensacions més estresants és aquella en la qual, a les acaballes del partit, quan passa inexorable el rellotge i s'apropa el minut noranta, després d'una evident superioritat futbolística i quan el rival ja juga en inferioritat numèrica després de diverses expulsions, el teu equip no sap treure partit de la situació, tan i tan favorable; no sap rematar la jugada, mentre penses que ara o mai. Amb innegable qualitat tècnica i incontestable ineficàcia, els jugadors es van passant la pilota en una eterna circulació horitzontal, sense profunditat. La fan anar d'un extrem a l'altre de l'amplada del camp com en un partit d'handbol, mentre l'equip rival és completament tancat al darrera. Quan tinc l'estona optimista veig el nostre Partit exactament així. Una majoria del país donant suport des de les graderies i uns jugadors (uns partits polítics) que no acaben de saber trenar la jugada definitiva. Perquè amb un sol gol tindríem prou per estabornir-los per sempre.

Com fer-ho? Com seleccionar la jugada defintiva, el cop de gràcia? Ja us he explicat la meva teoria al respecte, que veig que coincideix bàsicament amb la que va exposar l'Alfons López Tena a la trobada d'Arenys. Desenganyeu-vos, començar amb una consulta o referèndum els inviable. Espanya el suspendrà. L'unic aval democràtic de consulta als ciutadans que les autoritats espanyoles no poden aturar són unes eleccions al Parlament de Catalunya. És a dir, un nou 14 d'abril. Com va dir l'altre dia l'Alfred Bosch, unes eleccions constituents. El mecanisme referendari a través d'aquesta mena de comicis seria senzill: caldria que tots els partits sobiranistes negociessin prèviament una part dels seus programes en comú, bàsicament, la proclamació unilateral i immediata de la independència per part del nou Parlament. Després d'obtenir la majoria absoluta a la nova cambra caldria aplicar el programa referendat pels ciutadans i iniciar la negociació del repartiment dels béns amb el Regne d'Espanya i de les condicions d'integració amb la Unió Europea. Finalment, referèndum de ratificació organitzat sota la legalitat del nou estat. I per a fer realitat aquesta via d'accés a la sobirania cal, sobretot, sobretot, la valentia dels nostres polítics.

Comentaris

  1. Doncs l'enquesta publicada pel diari Ara diu el que tu dius: la cosa gairebé no es mou. (Passades horitzontals). Aquí la trampa es CIU, que fa de dic de contenció. Mentre la gent es deixi enganyar no n'hi ha res a fer.

    ResponElimina
  2. Espanta veure com els assessors del President, almenys alguns, poden ser fins i tot contraris a temes tan fonamentals per Catalunya com és la normalització lingüística. En Salvador Alemany (Abertis) i altres han dit, juntament amb altres empresari, que el català és un problema per l'expansió de la nostra economia. Malament rai!! Molt malament si dins de casa nostra hi tenim ubicats aquesta mena d'assessors, molt malament. Amb aquest President, que potser sí que vol, però que està lligat per misteriosos lligams molt conservadors d'Espanya, no pot de cap manera portar-nos cap a la sortida, cap a la llibertat final.
    Per això, és molt aclaridor la nota d'en Bosch al assabentar-nos del nou camí que hem d'emprendre: El de les eleccions constituents. Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El senyor Alemany pot dir el que vulgui, però el que és evident és que moltes empreses que tenen el català com a llengua habitual de treball van molt bé (malgrat la crisi!) i l'Abertis del senyor Alemany pateix per uns préstecs que difícilment podrà retornar. Qui és ell per donar lliçons?

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…