Ves al contingut principal

El Bloc Sobiranista de Catalunya o com rematar el partit (#marxemja)

Gran Teatre del Liceu (Barcelona)













Hi he pensat arran de l'acte organitzat fa uns quants dies a Arenys de Mar per l'Assemblea Nacional Catalana, amb representants dels partits sobiranistes. Cap novetat. Tants caps tants barrets. Com a espectador de futbol, una de les sensacions més estresants és aquella en la qual, a les acaballes del partit, quan passa inexorable el rellotge i s'apropa el minut noranta, després d'una evident superioritat futbolística i quan el rival ja juga en inferioritat numèrica després de diverses expulsions, el teu equip no sap treure partit de la situació, tan i tan favorable; no sap rematar la jugada, mentre penses que ara o mai. Amb innegable qualitat tècnica i incontestable ineficàcia, els jugadors es van passant la pilota en una eterna circulació horitzontal, sense profunditat. La fan anar d'un extrem a l'altre de l'amplada del camp com en un partit d'handbol, mentre l'equip rival és completament tancat al darrera. Quan tinc l'estona optimista veig el nostre Partit exactament així. Una majoria del país donant suport des de les graderies i uns jugadors (uns partits polítics) que no acaben de saber trenar la jugada definitiva. Perquè amb un sol gol tindríem prou per estabornir-los per sempre.

Com fer-ho? Com seleccionar la jugada defintiva, el cop de gràcia? Ja us he explicat la meva teoria al respecte, que veig que coincideix bàsicament amb la que va exposar l'Alfons López Tena a la trobada d'Arenys. Desenganyeu-vos, començar amb una consulta o referèndum els inviable. Espanya el suspendrà. L'unic aval democràtic de consulta als ciutadans que les autoritats espanyoles no poden aturar són unes eleccions al Parlament de Catalunya. És a dir, un nou 14 d'abril. Com va dir l'altre dia l'Alfred Bosch, unes eleccions constituents. El mecanisme referendari a través d'aquesta mena de comicis seria senzill: caldria que tots els partits sobiranistes negociessin prèviament una part dels seus programes en comú, bàsicament, la proclamació unilateral i immediata de la independència per part del nou Parlament. Després d'obtenir la majoria absoluta a la nova cambra caldria aplicar el programa referendat pels ciutadans i iniciar la negociació del repartiment dels béns amb el Regne d'Espanya i de les condicions d'integració amb la Unió Europea. Finalment, referèndum de ratificació organitzat sota la legalitat del nou estat. I per a fer realitat aquesta via d'accés a la sobirania cal, sobretot, sobretot, la valentia dels nostres polítics.

Comentaris

  1. Doncs l'enquesta publicada pel diari Ara diu el que tu dius: la cosa gairebé no es mou. (Passades horitzontals). Aquí la trampa es CIU, que fa de dic de contenció. Mentre la gent es deixi enganyar no n'hi ha res a fer.

    ResponElimina
  2. Espanta veure com els assessors del President, almenys alguns, poden ser fins i tot contraris a temes tan fonamentals per Catalunya com és la normalització lingüística. En Salvador Alemany (Abertis) i altres han dit, juntament amb altres empresari, que el català és un problema per l'expansió de la nostra economia. Malament rai!! Molt malament si dins de casa nostra hi tenim ubicats aquesta mena d'assessors, molt malament. Amb aquest President, que potser sí que vol, però que està lligat per misteriosos lligams molt conservadors d'Espanya, no pot de cap manera portar-nos cap a la sortida, cap a la llibertat final.
    Per això, és molt aclaridor la nota d'en Bosch al assabentar-nos del nou camí que hem d'emprendre: El de les eleccions constituents. Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El senyor Alemany pot dir el que vulgui, però el que és evident és que moltes empreses que tenen el català com a llengua habitual de treball van molt bé (malgrat la crisi!) i l'Abertis del senyor Alemany pateix per uns préstecs que difícilment podrà retornar. Qui és ell per donar lliçons?

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…