Ves al contingut principal

Generació independència (#marxemja)

Els que han viscut, han fet carrera i negoci, gràcies a l'autonomisme. Els qui, ho sento però és així, han progressat personalment a costa de fer realitat les millors condicions per a l'ensorrament del país. Tots ells, sembla ben bé encara com si visquessin a un altre planeta. Un els veu i no els comprèn. Impossible sintonitzar. L'altre dia, en plena eufòria per la celebració (s'ha fet una mica reiterativa) a la Televisió de Catalunya del vintè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona '92, vaig veure una estona del debat dirigit per Lídia Heredia, que comptava amb la presència de destacats autonomistes, com ara Josep Miquel Abad o Martí Perarnau. El repàs a l'event no va  abordar en cap cas les dues grans llacunes dels jocs: el manteniment de la proscripció de les seleccions pròpies del país organitzador i l'operació político-judicial-torturadora contra l'independentisme que els va precedir preventivament. Els convidats van abordar amb la màxima profunditat, en canvi, la realitat que es va tractar de l'esforç il·lusionat de tota una generació, que aleshores es movia entre la vintena i la quarentena, per fer realitat una transformació de Barcelona sense precedents i una projecció exterior de la ciutat de la qual, en bona mesura, encara viu en aquests temps tan durs de devastació econòmica.

Fins aquí, amb els buits esmentats, encara. El problema va esclatar quan els tertulians es van plantejar la inexistència actual d'un gran projecte que engresqui una altra generació en un gran envit col·lectiu. Cal continuar amb il·lusions més del dia a dia, deien. I em vaig trobar amb ganes de cridar al televisor: però que no veieu el que està passant. Com està canviant el país. Que hi ha tota una altra generació gestant el canvi històric més important dels darrers tres segles. Que sou incapaços de percebre que, enmig del desastre total on som, al bell mig del naufragi, hi ha tota una altra generació (o més), disposada a fer realitat el projecte més il·lusionant que pot dur a terme un nació, el de construir-se un estat propi per governar-se a ella mateixa sense dependències ni submissions. Ara, tothom, excepte gairebé les persones que van participar en aquella tertúlia organitzada per la nostra televisió nacional, sap quin és el gran projecte de país que tenim! L'anhel de la Generació independència. I aleshores com ara, cal que sigui des de la unitat dels qui volen fer realitat l'ideal.

Comentaris

  1. Quina tabarra amb Barcelona 92. Sembla les batalletes de l'avi Cebolleta.

    ResponElimina
  2. Tu ho has dit mes d'una vegada: la brigada de narcòtics. I jo diria que la brigada de narcòtics te un digne representant en TV3 (la d'ells) que fa el paper d'orquestra del Titànic, tocant el violí per distreure al personal mentre tot al seu voltant es caos i mort. Ara, en aquestes circumstancies s'ha de ser rematadament imbecil per quedar-se gaudint de la musiqueta hipnotitzadora en lloc de córrer per salvar-se d'una mort segura.

    ResponElimina
  3. El narcomissatge és clar: mireu que bé ens va anar tot i que feliços que erem quan Catalunya i Espanya "treballaven juntes" per modernitzar el país.

    Els joves que van empresonar i torturar, les llibertats democràtiques que van suspendre eren les dels catalans. Cap habitant d'Alcobendas va anar a petar a la presó.

    Però bé, apart de l'afer dels independentistes empresonats, allò de Barcelona 92 va ser cartró pedra. Mentre inflàvem en Cobi, ells inflaven el Gran Madrid que ens ha dut a la ruina.

    La nostàlgia olímpica no omple estomacs, i no és tan agraïda com la pinten.

    Salut i llibertat!

    ResponElimina
  4. Amb tots els respectes, ja m'hi cago amb TV3!!!

    ResponElimina
  5. El cartró-pedra és Madrid i com a conseqüència dels JJOO de Barcelona, que no és el mateix. L'enveja se'ls menja.
    I sí, sempre ens passa, pel què veig, que quan ens fem ganàpies ja no sabem veure més meravelles de les que férem en aquell temps, amb tots els errors inclosos. Això és signe de vellesa no acceptada. Ni abans tot era glòria ni molt menys, ni ara ens falta horitzó per acomplir, ni molt menys. Perquè arribar a ser més del 50% dels catalans que estiguem tots d'acord en arribar a ser independents d'Espanya, em sembla, em sembla, que això sí que és saber tenir una mirada ben clara i ben neta, amb un horitzó ben clar.
    Jo diria que l'oportunisme, o no, del missatge de TV3 amb aquell '92 és més degut a no saber com omplir la programació per falta de pressupost que no pas d'agència immobilista. Amb aquest recurs han omplert dies i dies d'hores d'emissió sense costar-los ni un "duro". De passada, deuen haver complert amb una divina missió d'"animar", d'"engresacar" país fent menjar de nou allò que ja vàrem digerir fa temps. La dita Brigada de Narcòtics els ha funcionat de meravella!

    ResponElimina
  6. Felicitats per l'entrada al bloc i per la majoria de comentaris. És un veritable plaer i un privilegi poder-vos llegir.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…