Ves al contingut principal

Jugar (o no) per un altre país (#seleccions catalanes)

Matthias Sindelar
Seleccions sobreposades. Seleccions imposades. Entre l'Eurocopa de futbol d'Ucraïna-Polònia i els Jocs Olímpics de Londres, un record per a uns valents, que bé podrien servir-nos d'exemple. Segons expliquen, l'Àustria dels anys trenta va admirar el món pel seu bon joc. Se la va conèixer com a l'equip meravella, el Wunderteam. Practiva un futbol espectacular, que ha estat comparat amb el de l'Holanda de quatre dècades més tard. Només la descarada manipulació arbitral d'un Mundial organitzat pel feixisme italià va impedir que s'alcés amb el títol el 1934. Durant els tres anys anteriors havia acumulat una ratxa de vint-i-vuit victòries, un empat i només dues derrotes. Aquell combinat ha estat considerat el millor de la història del país al llarg de tot el segle XX. Si algú en va destacar fou el gran davanter centre de l'Austria de Viena Matthias Sindelar (1903-1939), conegut com el Mozart del futbol. Nascut a Moràvia, va marcar el dia del seu debut amb la samarreta nacional que havia triat, precisament contra la selecció dels seus orígens familars, Txecoslovàquia.

Tot i que el Wunderteam s'havia classificat per al Mundial de França de 1938, l'Alemanya nazi, una vegada annexioat el país, obligà els seus jugadors a integrar-se a l'equip germànic. Nou dels vint-i-dos seleccionats per a aquella competició foren austríacs, procedents dels quatre equips de Viena, el Rapid, el First, l'Austria i l'Admira. Mathias Sindelar no era entre ells: a les acaballes de la seva carrera esportiva, es negà a abandonar el seu país i també a jugar amb la samarreta alemanya, adduint la seva edat i una suposada lesió. Els germànics van caure sorprenentment a les primeres de canvi, en la primera ronda, a mans de Suïssa. El 23 de gener de 1939 Sindelar i la seva nòvia van ser trobats morts al pis que compartien a Viena. Oficialment, com a conseqüència letal de la inhalació de mònòxid de carboni. Avui encara Matthias Sindelar és recordat com el millor futbolista austriac de la història. De Raftl, Schmaus, Skoumal, Wagner, Mock, Pesser, Stroh, Hahnemann i Neumer, dels seus compatriotes que jugaren el Mundial de 1938, ningú s'enrecorda.

Comentaris

  1. Bon dia,
    Desconeixia la història de Sindelar; un exemple, que molts dels nostres no tenen pas la gosadia de seguir.
    M'ha agradat descobrir el teu blog. Amb el teu permís vindré de tant en tant; i si és possible compartir algun dia, un post sobre la nostra llibertat!!

    ResponElimina
  2. Bé, sí, d'acord. Em sembla que demà comencen els jocs olímpics a London. Sí. Però, em sap greu per alguns aficionats d'aquest espai comunicatiu: Ja fa molt temps que no m'importen gens. Potser sigui per la meva edat, on ja no m'hi puc comparar en res. Però, el cas és que els trobo tan prostituïts, tan comercialitzats, tan masegats pels mitjans, que em fan pudor. Estic embafat de missatges intentant-me distreure, crec, de la realitat universal. No puc.
    Com que segueixen havent moltes coses que no puc entendre ni acceptar, torno a l'activitat política perquè no puc seguir sense compartir projecte de futur sa. Estem a un pas de l'entrada dels feixistes al Palau de la Generalitat. Tenim un Mortadelo que ens insulta a cor què vols. Tenim la mare dels Zip i Zape renyant-nos pel que no hem de fer.
    Estem a les portes d'una tardor molt, molt calenta i no vull que m'agafi endormiscat...

    ResponElimina
  3. No, ni el Barça és el meu equip. Els he vist jugar defensant els colors d'Espanya tan ferventment que m'entrava vomitera. Desprès els he vist onejant una senyera quan triomfava La Roja i he vist que ells onejaven la senyera regional, l'autonòmica. No pas la nacional. No son els meus jugadors. Son mercenaris sense ànima. Aquest no es el meu Barça. Te raó en Mourihno: "todo teatro".

    ResponElimina
  4. En aquests cas, podria ser perfectament que molts d'aquests austríacs que jugaven amb Alemanya no juguessin per un altre país, sinó pel seu.
    Realment els austríacs són alemanys que la història ha posat en un altre estat, igual que Alemanya no és més que el projecte d'unir tots els alemanys en un estat. Tinc entès que sobretot en aquella època molts austríacs se sentien perfectament alemanys, volien la unió i a sobre simpatitzaven amb el règim nazi.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…