Ves al contingut principal

La immensa desvergonya d'invocar Maragall (#PSc)








Cal ser canalla per dedicar-se, en ple joc de curta volada, en els debats en comissió a l'Ajuntament de Barcelona, a fer escarafalls públics per criticar la manca de reconeixement al paper del president Pasqual Maragall en la commemoració del vintè aniversari dels Jocs Olímpics del 1992. Cal ser canalla, vull dir, si ets militant del seu expartit, el dels socialistes de Catalunya. El partit que el va trair, primer, reiteradament, amb mil i una maniobres durant la seva etapa com a alcalde de Barcelona. Però, sobretot, el partit que va lliurar el seu cap en safata d'argent als espanyols, seguint fil per randa les ordres rebudes de Madrid. No es podia tolerar, de cap manera, un socialisme català emancipat, autocentrat, que anés per lliure. Que s'hagués atrevit fins i tot a pactar amb una part de l'independentisme. Els seus enemics interns van tallar-li el coll sense pietat tan aviat com l'emperador Zapatero posava el dit polze girat avall, mentre, per cert, els seus suposats fidels miraven cap a una altra banda: només tres mesos més tard, una bona colla d'ells ja eren una altra vegada consellers dins el lamentable segon tripartit de l'actual senador José Montilla.

La defenestració de Pasqual Maragall, tal i com argumentava fa mesos l'expdiputat socialista Germà Bel, va ser la gota que va vessar el got. L'acte covard dels darrers anys que millor exemplifica perquè (diem-ho fàcil, per la submissió a Madrid) el PSc ha perdut totes les eleccions al llarg del darrer cicle electoral i perquè camina a pas ferm cap a la marginalitat (superat per la suma d'ICV i ERC) en totes i cadascuna de les enquestes electorals que es publiquen (la darrera, de fa ben poc a El Periódico, la que encara li treu un regidor a l'Ajuntament de Barcelona). I és que, simplement, si l'actual PSc vol guanyar un bri de legitimitat en la seva defensa del president Maragall, ha de començar necessàriament per manifestar públicament el seu penediment per la traïció a la qual el va sotmetre. Només després de demanar perdó al president i al poble de Catalunya per un acte tan baix de submissió als interessos aliens, podrà tornar a invocar, com es mereix, la seva figura política. Només aleshores.

Comentaris

  1. Encara ressona a les meves orelles la sorna de Felipe González i en Guerra amb allò de la "gota malaia" faltant-li el més mínim respecte com Alcalde de Barcelona. Després ja, quan President de la Generalitat, quan el van titllar d'"imprevisible" al·legant que no sap controlar la seva ruta ni calendari. No m'estranya gens que el pobre hagi acabat així d'esgotat. Que t'hagi traït el teu partit és molt gros, però que ara encara se'l vulgui marginar a l'Ajuntament de Barcelona amb aquest vintè aniversari dels Jocs '92 on ni se'l volia ni citar, vaja, demostra que el pobre ha fet nosa a tothom.
    És com ara la incapacitat de que en Trias reconegui que és gràcies a en Jordi Hereu -crec- que no hi hagi deutes a l'Ajuntament de Barcelona. És d'un altre partit, d'acord. Però, home, no siguis miserable, no?
    No m'estranya que el PSC estigui així: Maten el que és bo i els altres marginen la feina d'aquests. Quina banda de polítics que ens ha tocat...!!

    ResponElimina
  2. El PSC esta al top 5 de partits que em fan ràbia. Per davant del PP, C's, PxC i UPyD. No ho puc evitar. Els demés son espanyolistes i prou.

    El PSC deia tenir un projecte per Catalunya dins d'Espanya i molta gent se'ls va creure i han acabat molt decebuts. I crec que aquest projecte no era fet des de les bones intencions. Crec que era assimilacionista.

    Els llops, de cara.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…