La immensa desvergonya d'invocar Maragall (#PSc)








Cal ser canalla per dedicar-se, en ple joc de curta volada, en els debats en comissió a l'Ajuntament de Barcelona, a fer escarafalls públics per criticar la manca de reconeixement al paper del president Pasqual Maragall en la commemoració del vintè aniversari dels Jocs Olímpics del 1992. Cal ser canalla, vull dir, si ets militant del seu expartit, el dels socialistes de Catalunya. El partit que el va trair, primer, reiteradament, amb mil i una maniobres durant la seva etapa com a alcalde de Barcelona. Però, sobretot, el partit que va lliurar el seu cap en safata d'argent als espanyols, seguint fil per randa les ordres rebudes de Madrid. No es podia tolerar, de cap manera, un socialisme català emancipat, autocentrat, que anés per lliure. Que s'hagués atrevit fins i tot a pactar amb una part de l'independentisme. Els seus enemics interns van tallar-li el coll sense pietat tan aviat com l'emperador Zapatero posava el dit polze girat avall, mentre, per cert, els seus suposats fidels miraven cap a una altra banda: només tres mesos més tard, una bona colla d'ells ja eren una altra vegada consellers dins el lamentable segon tripartit de l'actual senador José Montilla.

La defenestració de Pasqual Maragall, tal i com argumentava fa mesos l'expdiputat socialista Germà Bel, va ser la gota que va vessar el got. L'acte covard dels darrers anys que millor exemplifica perquè (diem-ho fàcil, per la submissió a Madrid) el PSc ha perdut totes les eleccions al llarg del darrer cicle electoral i perquè camina a pas ferm cap a la marginalitat (superat per la suma d'ICV i ERC) en totes i cadascuna de les enquestes electorals que es publiquen (la darrera, de fa ben poc a El Periódico, la que encara li treu un regidor a l'Ajuntament de Barcelona). I és que, simplement, si l'actual PSc vol guanyar un bri de legitimitat en la seva defensa del president Maragall, ha de començar necessàriament per manifestar públicament el seu penediment per la traïció a la qual el va sotmetre. Només després de demanar perdó al president i al poble de Catalunya per un acte tan baix de submissió als interessos aliens, podrà tornar a invocar, com es mereix, la seva figura política. Només aleshores.

Comentaris

  1. Encara ressona a les meves orelles la sorna de Felipe González i en Guerra amb allò de la "gota malaia" faltant-li el més mínim respecte com Alcalde de Barcelona. Després ja, quan President de la Generalitat, quan el van titllar d'"imprevisible" al·legant que no sap controlar la seva ruta ni calendari. No m'estranya gens que el pobre hagi acabat així d'esgotat. Que t'hagi traït el teu partit és molt gros, però que ara encara se'l vulgui marginar a l'Ajuntament de Barcelona amb aquest vintè aniversari dels Jocs '92 on ni se'l volia ni citar, vaja, demostra que el pobre ha fet nosa a tothom.
    És com ara la incapacitat de que en Trias reconegui que és gràcies a en Jordi Hereu -crec- que no hi hagi deutes a l'Ajuntament de Barcelona. És d'un altre partit, d'acord. Però, home, no siguis miserable, no?
    No m'estranya que el PSC estigui així: Maten el que és bo i els altres marginen la feina d'aquests. Quina banda de polítics que ens ha tocat...!!

    ResponElimina
  2. El PSC esta al top 5 de partits que em fan ràbia. Per davant del PP, C's, PxC i UPyD. No ho puc evitar. Els demés son espanyolistes i prou.

    El PSC deia tenir un projecte per Catalunya dins d'Espanya i molta gent se'ls va creure i han acabat molt decebuts. I crec que aquest projecte no era fet des de les bones intencions. Crec que era assimilacionista.

    Els llops, de cara.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas