Ves al contingut principal

La immensa desvergonya d'invocar Maragall (#PSc)








Cal ser canalla per dedicar-se, en ple joc de curta volada, en els debats en comissió a l'Ajuntament de Barcelona, a fer escarafalls públics per criticar la manca de reconeixement al paper del president Pasqual Maragall en la commemoració del vintè aniversari dels Jocs Olímpics del 1992. Cal ser canalla, vull dir, si ets militant del seu expartit, el dels socialistes de Catalunya. El partit que el va trair, primer, reiteradament, amb mil i una maniobres durant la seva etapa com a alcalde de Barcelona. Però, sobretot, el partit que va lliurar el seu cap en safata d'argent als espanyols, seguint fil per randa les ordres rebudes de Madrid. No es podia tolerar, de cap manera, un socialisme català emancipat, autocentrat, que anés per lliure. Que s'hagués atrevit fins i tot a pactar amb una part de l'independentisme. Els seus enemics interns van tallar-li el coll sense pietat tan aviat com l'emperador Zapatero posava el dit polze girat avall, mentre, per cert, els seus suposats fidels miraven cap a una altra banda: només tres mesos més tard, una bona colla d'ells ja eren una altra vegada consellers dins el lamentable segon tripartit de l'actual senador José Montilla.

La defenestració de Pasqual Maragall, tal i com argumentava fa mesos l'expdiputat socialista Germà Bel, va ser la gota que va vessar el got. L'acte covard dels darrers anys que millor exemplifica perquè (diem-ho fàcil, per la submissió a Madrid) el PSc ha perdut totes les eleccions al llarg del darrer cicle electoral i perquè camina a pas ferm cap a la marginalitat (superat per la suma d'ICV i ERC) en totes i cadascuna de les enquestes electorals que es publiquen (la darrera, de fa ben poc a El Periódico, la que encara li treu un regidor a l'Ajuntament de Barcelona). I és que, simplement, si l'actual PSc vol guanyar un bri de legitimitat en la seva defensa del president Maragall, ha de començar necessàriament per manifestar públicament el seu penediment per la traïció a la qual el va sotmetre. Només després de demanar perdó al president i al poble de Catalunya per un acte tan baix de submissió als interessos aliens, podrà tornar a invocar, com es mereix, la seva figura política. Només aleshores.

Comentaris

  1. Encara ressona a les meves orelles la sorna de Felipe González i en Guerra amb allò de la "gota malaia" faltant-li el més mínim respecte com Alcalde de Barcelona. Després ja, quan President de la Generalitat, quan el van titllar d'"imprevisible" al·legant que no sap controlar la seva ruta ni calendari. No m'estranya gens que el pobre hagi acabat així d'esgotat. Que t'hagi traït el teu partit és molt gros, però que ara encara se'l vulgui marginar a l'Ajuntament de Barcelona amb aquest vintè aniversari dels Jocs '92 on ni se'l volia ni citar, vaja, demostra que el pobre ha fet nosa a tothom.
    És com ara la incapacitat de que en Trias reconegui que és gràcies a en Jordi Hereu -crec- que no hi hagi deutes a l'Ajuntament de Barcelona. És d'un altre partit, d'acord. Però, home, no siguis miserable, no?
    No m'estranya que el PSC estigui així: Maten el que és bo i els altres marginen la feina d'aquests. Quina banda de polítics que ens ha tocat...!!

    ResponElimina
  2. El PSC esta al top 5 de partits que em fan ràbia. Per davant del PP, C's, PxC i UPyD. No ho puc evitar. Els demés son espanyolistes i prou.

    El PSC deia tenir un projecte per Catalunya dins d'Espanya i molta gent se'ls va creure i han acabat molt decebuts. I crec que aquest projecte no era fet des de les bones intencions. Crec que era assimilacionista.

    Els llops, de cara.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…