Ves al contingut principal

La mirada perduda del Gran Timoner (#marxemja)











Rumors als mitjans sobre un suposat virulent combat intern a Convergència. Diuen que el Gran Timoner hauria fet figa davant les pressions del Pont Aeri i que només la intervenció dels Pujols hauria evitat el desastre. La tristor que desprèn l'Artur Mas respon a la convicció de la impossibilitat de trencar la pressió d'entrepà entre la imposició de la pau dels cementiris per part de l'establishment i la insatisfacció creixent d'una gent, de bona part de tot un país, al qual l'estratègia del pacte fiscal ja se li ha quedat petita. Convergència manté el programa de fa dos anys, però aquests vint-i-quatre mesos pesen com si hagués passat tota una dècada. Dues velocitats cada vegada més difícils de conjugar. L'experiència humana diu que la gent canvia poc i normalment a pitjor. Per això, tot i l'amor que li han professat tants independentistes, el criteri dels quals m'estimo, no he aconseguit deslligar la imatge del nostre Gran Timoner de la fotografia, a la sortida de la Moncloa, si no m'erro, del 24 de gener de 2006. Aquell pacte amb el PSOE consistent en la rebaixa definitiva de l'Estatut(et) a canvi de recuperar el Palau de la Generalitat. País en majúscules per poder en minúscules.

Es repetirà ara la jugada? Hi ha sensacions que s'ensumen a l'aire i el pas dels dies no fa sinó confirmar-les. El temps passa i la indecisió es confirma. La impressió de manca de tremp la vaig sentir refermada en veure fa no gaire, en la dedicatòria a l'encapçalament del llibre d'honor d'una empresa, la grafia pertorbadora del Gran Timoner. Aquell traç s'oferia al lector inequívocament desnortat, desestructurat, insegur, fins i tot diria un punt infantil; digueu-me poc rigorós, però vaig veure clar que (o molt m'equivocava) o difícilment aquell home ens portaria a la llibertat. Ara, alguns dels que l'havien defensat a capa i espasa en els temps més difícils es van despenjant del seu suport. El mateix cronista comtal Barbeta deixa anar que podria acabar, per la capacitat d'ensorrar una gran il·lusió, com el gran fracàs de l'esquerra happyflower, l'expresident Zapatero. El temps s'acaba. El Gran Timoner trist, de mirada perduda, no sembla voler ser l'home cridat a trencar-nos els barrots de la presó. El proper 25 de juliol tindrem a les mans un nou acord parlamentari pel pacte fiscal. Una nova passa que ens apropa a la riba fresca del gran riu. I si ell no el vol creuar caldria que deixés pas a algun altre valent.

Comentaris

  1. Hola Granollacs i companyia. Doncs parlant del pacte fiscal jo estic convençut que el proper 25 de juliol tindrem a les mans un nou desacord parlamentari, perquè de lo que es tracta es de no enfrontar-se a Espanya. El "Gran" Timoner s'ha cagat i no crec que sigui nomes per les pressions dels mafiosos del pont aeri. Suposo que a aquestes alçades de la pel·licula el nostre president ja haurà rebut les amenaces cap a ell i la seva família dels serveis d'intel·ligència? espanyols que no es tallen un pel a l'hora de posar-te la bossa pel cap. En fi. Que no se li pot dir res si es retira a temps i deixa pas al que es vegi amb cor de plantar cara al poderós estat espanyol. Segueixo creient que si no ho fem nosaltres els polítics no ho faran mai.

    ResponElimina
  2. Hi ha una manera de treure't de sobre les amenaces (lògicament si un vol mantenir-se dret). Explicar-les i fer més evident que mai la teva voluntat política. En Mas no les explica i segueix jugant amb una calculada ambigüitat.

    ResponElimina
  3. Jo també veig que en Mas comença a fer mala cara, de cansament, d'abatiment... La fortalesa que se li presumia ha decaigut. Potser perquè ara ja s'ha acabat el temps de l'ambigüitat i l'anar fent. Ha de triar, entre l'establishment immobilista (i els seus aliats de fireta, com el PP català o el PSC) o entre el progrés. I això és el que no volia fer. Doncs bé, és com quan a un nen se li diu "T'has fet gran i has de triar".

    ResponElimina
  4. Jo no confio en CiU com a organització capaç de dur-nos cap a la independència, masses contradiccions, massa integrants amb carpetes del CNI i massa indicis de finançament irregular. L'estat espanyol es pot carregar "judicialment" al partit i els seus màxims dirigents en un cap de setmana.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…