Ves al contingut principal

La retirada federal en dos actes (#PSc)

Perdoneu que insisteixi tant darrerament en el seguiment dels socialistes catalans, però és que sempre he cregut que la divisió de les dues ànimes del PSc es produirà el dia abans de la independència i ara veig que els signes d'inestabilitat s'hi acumulen. És probablement, de fet, el punt més calent del debat entre independentisme i unionisme a la política catalana. Avui toca parlar de l'exconseller a la reserva Antoni Castells. I és que aquest home està llançat. Ara que va a un mitjà rere l'altre per presentar el seu darrer llibre, cada dia se li escalfa la boca una mica més. Si continua fent un temps més de promoció acabarà per passar per l'Armariòmetre. Fa uns dies va visitar l'Oracle d'en Xavier Grasset, a Catalunya Ràdio. La seva intervenció, en contraposició oberta a la divisa "el federalisme està molt viu" que continua defensant Pere Navarro o de la defensa de to depressiu de Miquel Iceta al seu bloc, va expressar clarament la retirada federal d'una part del socialisme català. Castells va començar per admetre que en aquest punt havia fet una certa evolució darrerament. Podríem resumir el seu procés d'abandó, el desament al calaix d'aquesta vella doctrina que gairebé tothom sap que és inviable a Espanya des de fa un segle, en dos fases.

En un primer acte, que és el que ara mateix ja representa l'exconseller, s'accepta definitivament que el federalisme no serveix per refer Espanya al gust dels catalans: bàsicament, perquè és tracta d'un estat de matriu castellana que està plenament orgullós de ser-ho. En aquest punt, la vehemència de Castells contra el castellanisme que ha impregnat històricament i encara avui constitueix el motor de la construcció de l'estat espanyol, és total, absoluta. Cap independentista l'expressaria més bé. Castells, però, reserva el federalisme encara per establir les bases d'un suposat pacte bilateral amb Espanya. Aquest serà, si és honest, a no trigar gaire, el segon acte de la comèdia de la retirada federal. A Castells encara li falta veure clar, arribar a la conclusió indefugible (fruit de l'experiència contrastada una i mil vegades) que amb els espanyols no s'hi pot fer cap pacte, perquè no pensen complir-ne cap fins a la nostra completa eliminació del mapa. Esperem que el naufragi del pacte fiscal a Madrid, d'aquí uns mesos, l'acabi de convèncer de la necessitat d'anar oficiant el definitiu funeral del projecte federal del socialisme català.

Comentaris

  1. Mare meva però en quin món viu el Iceta...

    ResponElimina
  2. És lògic que insisteixis amb els PSC, que hi insistim tots. El pes dels socialistes a Catalunya és molt important. Si no estiguessin abocats en aquesta crisi, crec que estarien tornant a omplir la meitat dels escons catalans.
    I, pel que fa a l'Antoni Castells, n'he conegut alguns com ell. M'encantaria que algun dia despertessin d'aquesta alegria de l'utopia de poder travessar la paret de formigó.... Avui , a Catalunya estem en un país de necessitats imperioses i no de romanticismes utòpics.

    ResponElimina
  3. SOCIALISME CATALA? PER FAVOR.....EL SOCIALISME CATALA VA MORIR AMB AN PALLACH. I AQUEST QUE ARA AIXECANT TAN EL GALLO,FA RES ANAVEM BEN COFOIS DEL BRAS DEL PSOE.

    ResponElimina
  4. ElPSC està preparant el terreny veient l'evolució el país; no volen quedar-se despenjats el "dia després".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…