Ves al contingut principal

Lliçons de revolta (#revoltacatalana)

Costes del Garraf
Aquests dies, al pas de l'actualitat, he anat espigolant alguns tastets de referències documentals i bibliogràfiques de catalans revoltats. Els aplegaré en les properes setmanes sota la sèrie Catalans revoltats contra l'espoli. Perquè en el passat, davant la injustícia i la desesperació, els nostres compatriotes es van revoltar sovint. Quan calia. Els grans esclats, aquells que van tenir una transcendència històrica més notable, van obligar els poderosos, si més no, a moure's. La Revolta catalana de 1640 és la gran contestació dels de baix durant els temps moderns. És el resultat de molts anys de greuges i queixes. Ambaixades, memorials, comissions. Bla, bla, bla. Fins que la gent no va desbordar les institucions no es van posar a caminar: ara, segons sembla, cal exactament el mateix. El Gran Timoner viatja pel món exposant els nostres mals (greuges i queixes). Sobre el terreny, però, aplica sense dubtar ni un moment les ordres d'espoli nacional i social que arriben des de Madrid i defensa els interessos econòmics de l'establishment per al qual les coses (tot i que al seu voltant tot s'ensorra) no han de canviar per res del món.

És, doncs, temps de revolta. Serà la societat civil la que, com en els grans moments de la nostra història, els haurà de collar. La que els portarà fins a la situació límit. La que els haurà de fer tallar les cadenes que ens lliguen de mans. Perquè les nostres classes dirigents polítiques i econòmiques només es mouran cap a la llibertat quan es vegin desbordades per la gent. És tan evident: les enquestes diuen que més d'un 80% dels catalans es partidari d'un concert econòmic, que més d'un 60% dels votants apostaria pel sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya. I això ja era així fa dos anys, després de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010. I en aquest temps les nostres institucions no han fet absolutament res per posar-se del costat d'aquesta voluntat del poble. L'atzucac en el que ens trobem, amb un govern que contnua entossudit a apostar per una ruta absolutament inviable, és depriment. Molt depriment. I, entretant, la crisi continua consumint el país, entre la pobresa i l'atur. No em direu que no cal una nova revolta catalana.

Comentaris

  1. El futur d'un poble és el que el fa ell mateix, no pas endormiscant-se esperant que li treguin les puces de sobre. Costa tornar-hi altra vegada, però és així. Com que seguim tenint el mateix carceller, sembla que piquem sobre ferro fred. Però no, el ferro al final s'escalfa i cedeix. Costa, però cedeix. Cal tenacitat, valentia i vista en la jugada.
    Per cert, en Trias ha estat coherent al negar al PP de participar en el Govern de l'Ajuntament de Barcelona, mentre aquest segueixi amb la persecució contra del català. CDC està perdent la por?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…