Lliçons de revolta (#revoltacatalana)

Costes del Garraf
Aquests dies, al pas de l'actualitat, he anat espigolant alguns tastets de referències documentals i bibliogràfiques de catalans revoltats. Els aplegaré en les properes setmanes sota la sèrie Catalans revoltats contra l'espoli. Perquè en el passat, davant la injustícia i la desesperació, els nostres compatriotes es van revoltar sovint. Quan calia. Els grans esclats, aquells que van tenir una transcendència històrica més notable, van obligar els poderosos, si més no, a moure's. La Revolta catalana de 1640 és la gran contestació dels de baix durant els temps moderns. És el resultat de molts anys de greuges i queixes. Ambaixades, memorials, comissions. Bla, bla, bla. Fins que la gent no va desbordar les institucions no es van posar a caminar: ara, segons sembla, cal exactament el mateix. El Gran Timoner viatja pel món exposant els nostres mals (greuges i queixes). Sobre el terreny, però, aplica sense dubtar ni un moment les ordres d'espoli nacional i social que arriben des de Madrid i defensa els interessos econòmics de l'establishment per al qual les coses (tot i que al seu voltant tot s'ensorra) no han de canviar per res del món.

És, doncs, temps de revolta. Serà la societat civil la que, com en els grans moments de la nostra història, els haurà de collar. La que els portarà fins a la situació límit. La que els haurà de fer tallar les cadenes que ens lliguen de mans. Perquè les nostres classes dirigents polítiques i econòmiques només es mouran cap a la llibertat quan es vegin desbordades per la gent. És tan evident: les enquestes diuen que més d'un 80% dels catalans es partidari d'un concert econòmic, que més d'un 60% dels votants apostaria pel sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya. I això ja era així fa dos anys, després de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010. I en aquest temps les nostres institucions no han fet absolutament res per posar-se del costat d'aquesta voluntat del poble. L'atzucac en el que ens trobem, amb un govern que contnua entossudit a apostar per una ruta absolutament inviable, és depriment. Molt depriment. I, entretant, la crisi continua consumint el país, entre la pobresa i l'atur. No em direu que no cal una nova revolta catalana.

Comentaris

  1. El futur d'un poble és el que el fa ell mateix, no pas endormiscant-se esperant que li treguin les puces de sobre. Costa tornar-hi altra vegada, però és així. Com que seguim tenint el mateix carceller, sembla que piquem sobre ferro fred. Però no, el ferro al final s'escalfa i cedeix. Costa, però cedeix. Cal tenacitat, valentia i vista en la jugada.
    Per cert, en Trias ha estat coherent al negar al PP de participar en el Govern de l'Ajuntament de Barcelona, mentre aquest segueixi amb la persecució contra del català. CDC està perdent la por?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas