Ves al contingut principal

Metròpoli intervinguda, colònia lliure (#marxemja)

Comitè Pro Catalunya (1918)
Ahir, un altre dia important en el nostre camí tortuós de patiment que ens apropa al gran dia de la Llibertat. Només 790 jornades fins a l'Onze de Setembre de Dos Mil Catorze. Som en els dolors del part de l'Estat propi. L'opinió pública del país fa cua per sortir de l'armari. "Avui hem entrat en l'espiral grega", afirma Rafael Nadal. A la tertúlia del Divendres de TV3 pràctica unanimitat, d'en Barbeta ("Mas pot acabar com Zapatero") a Manuel Cuyàs, en què l'única sortida és l'estat propi. En les condicions en les quals es troba la metròpoli, parlar de pacte fiscal (com faran avui els nostres diputats) és una autèntica broma pesada. És materialment impossible que ens donin ni cinc de calaix. Espanya és ja una entelèquia. Les úniques mesures que es prenen lliurement serveixen per blindar els privilegis de la casta política (a excepció dels ajuntaments, que els afectats, molts dels quals, per cert, no cobren un duro pels seus malsons, només són militants de base). El Senat ni tocar-lo. Ni les diputacions. Ni el ministeri de Cultura. Ni el d'Educació. Ni el de Sanitat. Encara que no tinguin competències i mantinguin els mateixos treballadors públics de fa trenta anys.

En comptes de sacrificar d'una vegada la monstruosa carcassa buida de l'estat i el gloriós exèrcit espanyol (mesures estructurals) és més fàcil treure la paga de Nadal a tots els funcionaris, una decisió conjuntural per mirar de passar el mal tràngol i continuar com abans. És més agraït matxucar el poc consum que queda pujant l'IVA. Les grans fortunes continuaran evadint els impostos, mentre es redueixen les prestacions als aturats, els depenents i els jubilats. És aquest estat a la deriva anomenat Regne d'Espanya, ofegat en els detritus de la seva xuleria i prepotència. Els dels diputats del Partido Popular corejant entre aplaudiments al Congreso les retallades anunciades per Mariano Rajoy. Mentre escolto les valoracions, un tuit oficial del compte del Govern em diu que sense dèficit fiscal la Generalitat retornaria la totalitat del seu deute en només tres anys. No sé si alegrar-me per la pedagogia o posar-me a plorar per la inacció. Han passat gairebé dos anys, al foll Regne d'Espanya els europeus li han posat la camisa de força i nosaltres continuem sense fer un sol pas endavant. Diu que el Gran Timoner ha demanat la unitat de tots els catalans. Exactament, per a (no) fer què?

Comentaris

  1. Tindrem de canviar-li el nom. Li escau millor "Petit Timoner" que "Gran Timoner". Lo que tinc claríssim es que el "Gran Timoner" hem de ser nosaltres. El poble que vol la independència. Els de la poltrona nomes voldran de veritat la independència quan vegin que la situació de servents bavosos amb Espanya els pot "despoltronar". Es allò de les rates i els vaixells que s'enfonsen, ja sabeu. Despoltronem-los doncs.

    ResponElimina
  2. Espanya xoca contra sí mateixa perquè per primera vegada en la seva història ha de passar comptes a un de superior.
    De la reunió d'avui del Pacte Fiscal, entenc que només és un tràmit per omplir-se de raó fonamentat de que Catalunya ho ha provat tot.
    Si jo hagués d'acceptar seguir sent espanyol, sortiria al carrer exigint-los tancar Ministeris, Diputacions i empreses públiques inútils. Si a sobre reduïssin la despesa militar, ja fora la glòria. Però els guanya la ignorància egoista dels retrògrads i no hi ha res a fer.
    Que en Mas vagi ràpid a enllestir aquest tràmit del PF i enfili la ruta de la secessió definitiva. I, tal com proposa l'Arnau i jo mateix des de fa temps, el poble és qui ha d'empènyer, qui ha d'encendre la rauxa. El Timoner és qui l'ha de conduir, governar i formalitzar.
    Les atxes ja estan enceses.

    ResponElimina
  3. De moment això no ho han retallat:

    http://youtu.be/_l0pLqnA9No

    ResponElimina
  4. Jo crec que ni de 'Petit timoner' se'l pot batejar. S'ha quedat en un menut 'Grumet' que juga i somia en ser el Gran Capità d'un vaixell pirata, però que s'ha de conformat en escombrar la coberta d'una barcassa què fa aigües per tot arreu...

    El Timoner l'hem de canviar en Mas ja no val, i ens enganya...
    http://www.salvadorsostres.com/

    ResponElimina
  5. Que il.lusos, el guapo si troba be al timó i no te cap ganes de deixar-lo i els escolanets de pro estant cagats de por rera seu, i en el pais de covardia i unió la independencia no caurà del cel.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.