Ves al contingut principal

Neix l'Armariòmetre (#sommajoria)

La creació de la majoria social independentista assolida al llarg dels dos darrers anys comporta, n'hem parlat aquí ben sovint, un constant degoteig de noves incorporacions a la causa. Tot i que en l'esfera estrictament política el trio unionista conformat per Alicia Sánchez-Camacho, Pere Navarro i Josep Antoni Duran i Lleida fa hores extres per evitar-ho, l'històric esllavissament social és inevitable. Fins i tot els partits de lideratge unionista viuen convulsions internes importants, davant la constatació que el seu espai electoral s'aprima i que la seva insistència en reformular una i altra vegada la dependència costa, cada vegada més, de fer empassar a amplis sectors de la societat catalana. I tot i que els grans translatlàntics de la comunicació al nostre país continuen de cul, també és innegable que no hi ha mes en el qual algun opinador faci el salt cap a la majoria del nostre país que sap que l'única sortida viable per tal d'evitar la residualització i persistir com a comunitat nacional i per a sortir de l'atzucac de la crisi, aprofitant l'actual reformulació federal d'Europa, és la de constituir-nos en estat propi.

A proposta d'un lector, a partir d'avui, ara que som en plena temporada estival de fitxatges futbolístics, obrim dins aquest bloc l'Armariòmetre, una pàgina dedicada a encabir les noves incorporacions a la majoria per la independència. Amb la limitada capacitat de l'autor i les propostes arribades dels lectors a través de comentaris a aquest apunt o a la nova secció, anirem fent relació dels personatges públics que van fent el pas, si és possible, amb un enllaç a l'article o vídeo en el qual expliquin els seus arguments. Cal estar preparats, perquè, previsiblement, el ritme de sortides serà cada vegada més accelerat, a mesura que la nostra condició majoritària sigui més i més palesa. Inclourem, això sí, només aquells que mai abans s'hagin posicionat públicament a favor de la independència. Aquells que ara ho facin per primera vegada. És a dir, els que realment surtin de l'armari de la dependència. Confiem que aquest nou Armariòmetre constitueixi una eina d'il·lusió i autoestima col·lectiva per a tots aquells que volem la llibertat plena, perquè ja som molts, ja som la majoria.

Comentaris

  1. Bravo per la iniciativa!
    La sortida d'armari més espaterrant d'aquests moments per a mi i que em ve ara a la memòria ha estat la d'en Joan Majó:
    http://www.vilaweb.cat/noticia/4017568/20120605/lex-ministre-socialista-joan-majo-aposta-independencia-catalunya-dins-ue.html

    Val a dir, si no m'equivoco, que aquest canvi d'actituds d'il·lustres personatges sortint d'armaris inimaginables, crec que és causat per l'actitud d'en Jordi Pujol. No és un clam perdut en un dia fosc, sinó repetit des tots els diversos punts de vista des d'on es vulgui mirar.
    Si hem de tenir algú en safata en aquest moments, és en Pujol pater. A les primeres declaracions d'en Pujol, els nostres avis van quedar esborronats, desorientats de tanta gosadia. Ara, ja el tornen a escoltar, l'entenen i el segueixen. Dels avis venen els néts. Tenim diversos exèrcits amb els seus soldats i comandants, però l'ànima de la senyera catalana d'ara és ell.

    ResponElimina
  2. Jo soc molt incrèdul amb els polítics. Penso que si ara surten de l'armari es perquè s'oloren que això de la independència esta molt proper i volen situar-se per obtenir bones poltrones en el futur nou Estat. De ben grosses en veurem. Canvis d'actitud (de camisa) impensables en aquests moments ens faran vomitar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…