Obligats a triar per imperatiu moral (#federalismeutopic)

Sant Miquel de Terrassa










Més enllà de les amenaces de bloqueig econòmic. De repressàlies que encara ens allunyen més dels espanyols, els representants polítics i mediàtics del nostre unionisme apel·len ja només, gairebé com a únic argument, al sentimentalisme identitari. Encara que sigui intel·lectualment tan pobre. No és cap sorpresa. De fet, es tracta d'un dels arguments clàssics, de capçalera, de la intel·lectualitat espanyolista a Catalunya. L'hem sentit des de fa molts anys, per exemple, per negar-nos el dret a tenir seleccions esportives nacionals. Què hem de fer (ens repeteixen) els que ens sentim catalans i espanyols, encara que cada vegada (afegeixo) siguem menys en les enquestes? Ens obligueu a triar? No pot ser, en diuen, no ens podeu obligar a escollir fredament. Triar entre Espanya i Catalunya, entre les nostres arrels i el nostre present, seria com triar entre el pare i la mare. Doncs mira, sí. Haureu de triar. És el que fem contínuament a la vida.

No cal fer-ho en les famílies normals, on l'amor o almenys el respecte mutu impera. Però aquest no és el cas i això, haver de triar, és més, estar obligat moralment a triar és el que passa, per desgràcia, a les famílies desestructurades com la vostra. Quan el pare (ho explicaven l'altre dia) va raptar la mare i des d'aleshores no ha deixat de maltractar-la ni un sol dia de la seva relació, potser que arriba un dia en el qual la història (per sort) s'acaba i els fills han de triar. Es pot anar fent, però arriba inevitablement el punt del trencament i aleshores, sí, cal triar. Quedar-se amb la malenconia i el buit moral del maltractador (al qual, encara que l'estimem ja ens ha quedat prou clar que serà impossible fer canviar els seus comportaments bestials) o iniciar els riscos d'una nova vida amb la persona maltractada. Cal triar, sí. Agradi o no agradi. Per gust o no. Però està arribant el dia en el qual caldrà triar. Un abans i un després en la història d'aquest país.

Comentaris

  1. Molts tenim clar quina és la nostra elecció; però el que fa trontollar són els cagadubtes. Per tant, és hora de deixar-ho ben aclarit, perquè ja no hi ha altra opció!!!

    ResponElimina
  2. No hi veig cap trauma pels que se sentin espanyols a l'hora de ser ja independents. Seran estrangers en tots sentits, encara que amb aquella ambivalència tan hispànica dels centre-sud-americans de tenir doble nacionalitat els d'origen. No pas els fills. El castellà haurà de ser segona llengua per necessitat fins uns vint-i-cinc anys més enllà i poc més. Cap més concessió. Vaja, tot això és reflexió meva sense gaire estudi previ anterior. Al cap i la fi, els ciutadans que se senten espanyols a Catalunya no deixen de ser instruments d'un aparell que els ha fet ballar al so d'una baldufa fonamentalista i integrista d'un feixisme soterrat però viu, latent.

    ResponElimina
  3. Efectivament, ens acostem a al punt de caixa o faixa. Està clar que aquesta indefinició ens està enfonsant, perquè Espanya ho té molt clar i actúa, caram si actúa! tots els divendres ens fa una nova via d'aigua.
    Els esdeveniments obliguen tothom a pendre partit, però tant si com no, tots serem arrossegats per l'onada.
    Així doncs, o caixa o faixa i aviat, que no s'encantin gaire,vaja.
    Un suggeriment:
    Us proposo aquest mes d'agost (no sembla que el pais s'hagi de tancar per vacances) treballar per omplir Barcelona l'11 de setembre. anem per feina? Endavant patriotes!

    ResponElimina
  4. Ahir vaig descobrir el Rafael Narbona amb aquest escrit. EL comparteixo, perquè tant de bo, a fora hi haguessin molts Rafaels!!! http://intothewildunion.blogspot.com.es/2012/07/por-que-odio-este-puto-pais-manifiesto.html

    ResponElimina
  5. Gràcies Dafne, realment Espanya és fastigosa. Comparteixo aquest article d'en López Tena. Demolidor, com sempre. http://www.solidaritatcatalana.cat/actualitat/opinio/el-suicidi-de-lautonomisme
    Salut i //*//

    ResponElimina
  6. En Rafael Narbona deixa ben clar que fins i tot el país que li agradaria que fos el seu no és el nostre. En cap moment fa cap referència a res català. I em sembla bé. Les coses clares: tot i els seus defectes, el nostre país és més decent que el seu (i el que li agradaria que fos el seu).

    Espanya és una puta merda. I serà una puta merda fins al seu final.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas