Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XXXII). Amb ulleres de llarga vista (#tenimpressa)

Apunt dedicat al lector fidel Arnau Estanyol.

Ben desperts per la brisa del primer matí no podien dubtar que aquell era el terreny més adient per disputar la batalla definitiva. La mare de totes. La formació dels seus homes, cuirasses i sabres lluents, feia patxoca. Els canons ben emplaçats i les línies perfectes. Preparats per avançar cap a l'enemic. Tots els flancs coberts. Els batallons de refresc a recer. La cavalleria preparada per sortir en el moment precís. El comandant suprem, després d'apartar el seu plomall de les ulleres de llarga vista amb un gest hàbil, va fer un darrer cop d'ull satisfet. Com per certificar la potència del seu exèrcit finalment desplegat per al combat en l'escenari triat, el més favorable. Una victòria segura. Quan les ulleres van acabar, mirant enrere, el seu panorama de noranta graus damunt les tropes i el campament propi, el comandant continuà el gir cap endavant, per escatir els moviments de l'enemic. En la claror del matí, gairebé tocant l'horitzó, encara es distingien perfectament centenars de columnes de fum que s'alçaven al cel. Com una pregària pels milers de civils morts a la ciutat que havien decidit no defensar per no arriscar.

Tot havia començat una setmana abans. A la gran tenda de lona vermella dels oficials. La discussió havia estat intensa. Els més joves s'havien manifestat disposats a tot, urgits per la penúria de la ciutat assetjada. El més gran, bregat en mil batalles, però aleshores ja sense el comandament directe de les operacions, també es mostrava d'acord. Era cert que les tropes havien quedat exhaustes pel llarg viatge, que calia fer un moviment potser una mica brusc per atansar-s'hi, però no es podia abandonar la ciutat a la seva sort quan ja eren a les mateixes envistes. No havien fet un camí tan llarg per això. El comandant suprem i els seus ajudants, però, sempre d'intenció freda i impenetrable, van decidir que només lliurarien el combat quan poguessin triar l'escenari més favorable i quan fossin absolutament segurs de la victòria. Aquell matí, quan les seves ulleres de llarga vista van fixar l'atenció en la llunyana columna més densa i més negra de totes, per un moment, els va semblar fins i tot arribar a escoltar el brogit dels laments de tots aquells civils que havien estat sacrificats com a carn de canó, suposadament, per assegurar una victòria que, tot i així, continuava essent incerta tot i el seu sacrifici.

Comentaris

  1. Trenta-dos diumenges! Lo temps es breu i aviat és passat.
    En fi, però aquest desgavell l'estem vivint sense ni saber per què, com amb tantes guerres. Abans, el caprici d'un reietó feia la desgràcia d'homes i dones del poble només per tenir més poder o exhibir-lo. Ara, pel poder dels diners també ens la fan igual. Sempre ens la fan uns quants que es consideren privilegiats. I, són tant miserables com nosaltres mateixos, o més.
    Afortunadament, de tant en tant es produeix algun estrany miracle i veus despuntar la llum. Com ara que la WWF ha expulsat un President d'Honor que l'ha perdut per tot arreu. Tant de bo això tant suposadament insignificant sigui l'inici d'una millor i més intensa il·luminació del nostre camí cap a la tranquil·litat, serenitat i millora de tots plegats.
    Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…