Relats de diumenge (XXXII). Amb ulleres de llarga vista (#tenimpressa)

Apunt dedicat al lector fidel Arnau Estanyol.

Ben desperts per la brisa del primer matí no podien dubtar que aquell era el terreny més adient per disputar la batalla definitiva. La mare de totes. La formació dels seus homes, cuirasses i sabres lluents, feia patxoca. Els canons ben emplaçats i les línies perfectes. Preparats per avançar cap a l'enemic. Tots els flancs coberts. Els batallons de refresc a recer. La cavalleria preparada per sortir en el moment precís. El comandant suprem, després d'apartar el seu plomall de les ulleres de llarga vista amb un gest hàbil, va fer un darrer cop d'ull satisfet. Com per certificar la potència del seu exèrcit finalment desplegat per al combat en l'escenari triat, el més favorable. Una victòria segura. Quan les ulleres van acabar, mirant enrere, el seu panorama de noranta graus damunt les tropes i el campament propi, el comandant continuà el gir cap endavant, per escatir els moviments de l'enemic. En la claror del matí, gairebé tocant l'horitzó, encara es distingien perfectament centenars de columnes de fum que s'alçaven al cel. Com una pregària pels milers de civils morts a la ciutat que havien decidit no defensar per no arriscar.

Tot havia començat una setmana abans. A la gran tenda de lona vermella dels oficials. La discussió havia estat intensa. Els més joves s'havien manifestat disposats a tot, urgits per la penúria de la ciutat assetjada. El més gran, bregat en mil batalles, però aleshores ja sense el comandament directe de les operacions, també es mostrava d'acord. Era cert que les tropes havien quedat exhaustes pel llarg viatge, que calia fer un moviment potser una mica brusc per atansar-s'hi, però no es podia abandonar la ciutat a la seva sort quan ja eren a les mateixes envistes. No havien fet un camí tan llarg per això. El comandant suprem i els seus ajudants, però, sempre d'intenció freda i impenetrable, van decidir que només lliurarien el combat quan poguessin triar l'escenari més favorable i quan fossin absolutament segurs de la victòria. Aquell matí, quan les seves ulleres de llarga vista van fixar l'atenció en la llunyana columna més densa i més negra de totes, per un moment, els va semblar fins i tot arribar a escoltar el brogit dels laments de tots aquells civils que havien estat sacrificats com a carn de canó, suposadament, per assegurar una victòria que, tot i així, continuava essent incerta tot i el seu sacrifici.

Comentaris

  1. Trenta-dos diumenges! Lo temps es breu i aviat és passat.
    En fi, però aquest desgavell l'estem vivint sense ni saber per què, com amb tantes guerres. Abans, el caprici d'un reietó feia la desgràcia d'homes i dones del poble només per tenir més poder o exhibir-lo. Ara, pel poder dels diners també ens la fan igual. Sempre ens la fan uns quants que es consideren privilegiats. I, són tant miserables com nosaltres mateixos, o més.
    Afortunadament, de tant en tant es produeix algun estrany miracle i veus despuntar la llum. Com ara que la WWF ha expulsat un President d'Honor que l'ha perdut per tot arreu. Tant de bo això tant suposadament insignificant sigui l'inici d'una millor i més intensa il·luminació del nostre camí cap a la tranquil·litat, serenitat i millora de tots plegats.
    Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)