Ves al contingut principal

Tsunami al PSc: el primer pas (#federalismeutopic)

Cambrils










La tongada de fracassos electorals del darrer cicle i la constatació, a totes les enquestes, que gairebé dos anys després dels pitjors resultats de la seva història al Parlament de Catalunya continuen perdent suports (ahir, al baròmetre semestral de l'Ajuntament de Barcelona), ha desfermat un autèntic tsunami intern al partit dels socialistes catalans. Ras i curt, que la proposta de diàleg fraternal amb el teu assassí, situat amenaçador amb el ganivet de cuina a l'aire a menys de mig metre, ja no aconsegueix gaires adeptes, i que ara toca una proposta diferent, nascuda de la convicció (caram, com ha costat) de les seves abjectes intencions: és a dir, treure d'una vegada la pistola en legítima defensa i encanonar-lo des d'una distància prudencial quan el vegin entrar a l'habitació. L'arma no és altra que el dret a decidir, abans anomenat dret a l'autodeterminació. Per als vells federalistes del PSc aquesta sortida resulta honrosa: no és una aposta directa per la independència i fins i tot els permet apel·lar als mateixos orígens ideològics del seu propi partit, desats al calaix durant els darrers trenta anys d'estafa autonomista.

No cal dir que aquesta posicionament, que podeu llegir en un article recent de l'històric obiolista Jordi Font, no és majoritari al si del partit. Fins i tot, que entre els anomenats catalanistes del PSc (que mai han estat cohesionats com a grup) existeix una profunda divisió ideològica i, segons sembla, també generacional. La reacció de Pere Navarro exigint lleialtat als resultats del darrer congrés no s'ha fet esperar. En tot cas, el que sembla clar és que res al socialisme català tornarà a ser com abans. La impossibilitat d'articular una Espanya plural posada de manifest en el procés estatutari i la reacció del país emprenent el camí de la plena sobirania han convertit en un somni (completament irreal en temps tan dramàtics com els que vivim) la seva proposta d'encaix de les darreres tres dècades d'història del país. L'escissió de les dues ànimes és més propera que mai. La disjuntiva, letal. O un sol partit residual en el corrent de futur del país o dos d'encara més minoritaris. I, entretant, Convergència fregant-se les mans del poder. Encara que la Unió que ha triat Duran i Lleida estigui portant la federació a un nivell de contradicció que no sembla que tampoc pugui durar gaire.

Comentaris

  1. I, quan l'alumne Pere Navarro ha gosat aixecar la mà per demanar si pot auto-determinar-se, ja li ha sortit el professor unionista Griñán castigant-lo a la paret... Que no ho veuen que no tenen solució!?
    Mentrestant, anem fent rodar la baldufa dins de la presó... a veure si els nens s'entretenen.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…