Tsunami al PSc: el primer pas (#federalismeutopic)

Cambrils










La tongada de fracassos electorals del darrer cicle i la constatació, a totes les enquestes, que gairebé dos anys després dels pitjors resultats de la seva història al Parlament de Catalunya continuen perdent suports (ahir, al baròmetre semestral de l'Ajuntament de Barcelona), ha desfermat un autèntic tsunami intern al partit dels socialistes catalans. Ras i curt, que la proposta de diàleg fraternal amb el teu assassí, situat amenaçador amb el ganivet de cuina a l'aire a menys de mig metre, ja no aconsegueix gaires adeptes, i que ara toca una proposta diferent, nascuda de la convicció (caram, com ha costat) de les seves abjectes intencions: és a dir, treure d'una vegada la pistola en legítima defensa i encanonar-lo des d'una distància prudencial quan el vegin entrar a l'habitació. L'arma no és altra que el dret a decidir, abans anomenat dret a l'autodeterminació. Per als vells federalistes del PSc aquesta sortida resulta honrosa: no és una aposta directa per la independència i fins i tot els permet apel·lar als mateixos orígens ideològics del seu propi partit, desats al calaix durant els darrers trenta anys d'estafa autonomista.

No cal dir que aquesta posicionament, que podeu llegir en un article recent de l'històric obiolista Jordi Font, no és majoritari al si del partit. Fins i tot, que entre els anomenats catalanistes del PSc (que mai han estat cohesionats com a grup) existeix una profunda divisió ideològica i, segons sembla, també generacional. La reacció de Pere Navarro exigint lleialtat als resultats del darrer congrés no s'ha fet esperar. En tot cas, el que sembla clar és que res al socialisme català tornarà a ser com abans. La impossibilitat d'articular una Espanya plural posada de manifest en el procés estatutari i la reacció del país emprenent el camí de la plena sobirania han convertit en un somni (completament irreal en temps tan dramàtics com els que vivim) la seva proposta d'encaix de les darreres tres dècades d'història del país. L'escissió de les dues ànimes és més propera que mai. La disjuntiva, letal. O un sol partit residual en el corrent de futur del país o dos d'encara més minoritaris. I, entretant, Convergència fregant-se les mans del poder. Encara que la Unió que ha triat Duran i Lleida estigui portant la federació a un nivell de contradicció que no sembla que tampoc pugui durar gaire.

Comentaris

  1. I, quan l'alumne Pere Navarro ha gosat aixecar la mà per demanar si pot auto-determinar-se, ja li ha sortit el professor unionista Griñán castigant-lo a la paret... Que no ho veuen que no tenen solució!?
    Mentrestant, anem fent rodar la baldufa dins de la presó... a veure si els nens s'entretenen.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas