Ves al contingut principal

Us presentem l'il·lustríssim senyor Garrigós (#seleccionscatalanes)


Una vegada l'any em trobo a la Ribagorça amb una part de la meva família aragonesa. Passem un cap de setmana tots plegats: és una bona manera de mantenir el contacte que la distància dificulta. Com que som a les antípodes ideològiques i per tenir la festa en pau acostumem a eludir amb carinyo les converses polítiques. Aquest any, però, la nostra cimera familiar va coincidir amb la final de l'Eurocopa i la il·lusió dels uns contrastava visiblement amb la falta d'identificació dels altres (de nosaltres, per ser més exactes). A la nit, retornats cadascú a casa seva, acabat el partit, els meus cosins em van enviar un eufòric missatge. Educadament (que ja se sap que les bones formes sempre tenen un punt d'impostura) un servidor els va felicitar, però sense estar-me d'afegir al meu WhatsApp de resposta: "a nosotros también nos gustaría poder celebrar algo así algún día...". Perquè els catalans que no ens identifiquem amb els símbols que ens imposen els espanyols, simplement, som exclosos. És aquell apartheid que magistralment denunciava la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes en aquell anunci del 2006 que encapçala aquest apunt.

Aquest cap de setmana, també a la Ribagorça, no gaire lluny d'on vaig conviure amb els més eufòrics cosins, s'han produït noves escenes d'autèntic esperpent, d'apartheid, contra esportistes catalans, als quals s'ha arribat a desposseir dels seus títols o a amenaçar per evitar que pugessin al podi amb la bandera que volguessin. El pitjor és que que aquesta lamentable persecució, auspiciada per la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada ha estat impulsada, ideada i sostinguda per un president català, tal i com podeu comprovar al web monolingüe de l'entitat. Juan Garrigós Toro, es diu el senyor, que segueix l'estela d'altres il·lustres botiflers de tot l'espectre ideològic de l'espanyolisme català, amb Juan Antonio Samaranch i Albert Soler Sicilia com a figures capdavanteres. El tal Garrigós, ben auxiliat pels seus escuders catalans que treballen contra el seu país, va orquestrar la gran operació internacional de finals del 2008 que va descavalcar els esportistes catalans de les proves internacionals del seu àmbit. Els espanyols, naturalment, no han deixat de premiar reiteradament el seu posicionament contra Catalunya. De fet, si el veieu per Barcelona li heu de dir ilustrísimo señor, que és el tractament que distingeix els patriotes espanyols que han rebut, com ell mateix, el setembre de 2011, la Medalla d'or de la Real Órden del Mérito Deportivo. Ah, i recordeu sempre de no barrejar política i esport.

Comentaris

  1. Des d'un punt de vista històric les cabronades que ens fem uns als altres les acabem pagant. Jo espero amb impaciència que Espanya pagui el mal fet a Catalunya. De fet ja comença a pagar-lo. No es pot ser parasit per sempre. El que sembra trons reculls tempestes. Hem de saber apartar-nos a temps. Perquè nosaltres no hem de pagar els errors dels altres, nomes els nostres. I crec que els nostres ja els hem pagat amb escreix.

    ResponElimina
  2. Espanya està caient tan vertiginosament en un tan gran descrèdit internacional, que al final ens serà fins i tot fàcil sortir-nos-en.
    Queden molt lluny els anys en que jo estava federat a la Fed. de Muntanya i Escalada, amén d'esquí i altres herbes com l'espeleologia, etc..... A plena febre del Franco, llavores sabies perfectament qui era esbirro i de qui ets podies refiar. Però, com diu l'Arnau, tot acaba tenint la seva capvuitada. I els franquistes i altres escombraries no se'n volen adonar que els està caducant tot.

    ResponElimina
  3. Quan siguem independents, deportació.

    ResponElimina
  4. Pere IV - l'hora dels adéus11 de juliol de 2012 a les 22:33

    Amb tot el que ens està passant, si el poble català no reacciona d'una vegada i a les properes eleccions torna a sortir CiU, ja podem començar a cantar l'hora del adèus, perquè d'aquesta no ens en sortim mai més. I el proper 11 de setembre, us ho asseguro, serà la darrera commemoració de la derrota TOTAL de Catalunya. Amics, les cartes ja son a la taula, ja sabem el qué ens juguem. Amb Espanya ens enfonssem o amb Catalunya ens en sortim. Ha arribat l'hora de la veritat Sr. Mas: encara no ho té clar lo del pacte fiscal?.

    ResponElimina
  5. El trabucaire de la Vall de Meià12 de juliol de 2012 a les 0:38

    Veig comentaris molt optimistes, l'únic de realista el de'n Pere IV, però vaja.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…