Ves al contingut principal

Als partits, totes les crisis se semblen (#PSc)

Montserrat










El vot discreptant d'Ernest Maragall ha obert la caixa (que ja no capsa) dels trons. El darrer cicle electoral ha deixat (pel que fa a les quotes de poder efectiu) el pitjor PSC de la història des del 1979, però és que, a més, enquesta rera enquesta, sigui en l'àmbit del Parlament de Catalunya o en el local (com ara a Barcelona) no fa sinó confirmar-se un desastre encara més gran. La renovació que ha encapçalat l'alcalde Terrassa, Pere Navarro, no se la creu gairebé ningú més enllà del carrer Nicaragua. De fet, que mesos després del darrer congrés socialista encara aparegui el portaveu Jaume Collboni sota la inscripció "Nou PSC" és la millor evidència del fracàs obtingut a l'hora de traslladar aquesta imatge de suposat canvi. Quan aquesta incapacitat es combina amb papers tan lluïts com els de la Banda dels 14 del Congrés que encapçala la diputada per Barcelona (?) Carme Chacón i el seu vot favorable al Corredor Central ferroviari, aleshores el càstig de l'opinió pública pot arribar a quotes espectaculars. Estratosfèriques.

Com era d'esperar en aquestes circumstàncies, el darrer debat sobre el pacte fiscal va fer paleses unes fissures de dimensions molt considerables. Segons sembla, gairebé la meitat del grup parlamentari era favorable a votar a favor de la proposta catalana, encara que finalment, per la famosa disciplina de partit, només l'Ernest Maragall s'hi va apuntar. Amb posterioritat, però, tot un reguitzell de figures del partit han anat posicionant-se en favor de l'exconseller de forma més o menys directa. Entretant, la guàrdia de corps espanyolista s'ha llançat a una censura de la dissidència interna que entra en el terreny de l'insult. En la gran crisi d'Esquerra, la intervenció de Joan Ridao convidant tots els discrepants a abandonar el partit va constituir el moment culminant de l'ensorrament. Ara, els socialistes catalans viuen, des de posicions electorals ja enclotadíssimes, el mateix escenari: mentre l'incombustible Joaquim Nadal diu que no sobra ningú, l'omnipresent i multifacètic Manuel Bustos convida els dissidents a abandonar la barca. Nois, això fa aigües per tot arreu. La divisió del socialisme a Catalunya continuà aprofundint-se.

Comentaris

  1. El PSC ha estat el partit més cohessionat d'aquestes contrades. Cohessionat, bàsicament, per haver estat l'agència de col•locació més gran que s'hagi vist mai a Catalunya. Una agència que a més es regia per aquella màxima d'Alfonso Guerra de que "el que se mueve no sale en la foto". El que serà interessant de veure, a partir d'ara, és que passa amb tota aquesta colla de professionals de la política, inútils molts d'ells a nivell professional, quan el que s'ha mogut és la societat catalana en el seu conjunt.

    ResponElimina
  2. No dubteu que quan la majoria independentista -ara encara estantissa- el PSC la percebi com ireeversible es reconvertiran. Possiblement, quedi una sucursal del PSOE reclosa a l'àrea de BCN amb uns resultats més que mediocres apel·lant als unionistes. En aquest camp també tindran problemes ja que el PPlidera sense problemes aquest espai, xifrable en un 20% de l'electorat.
    Això sí, no serà ara mateix.

    ResponElimina
  3. Crec que hi ha una errada al títol amb les sigles del partit: no és PSc, és Psc.

    O PsoE-c, si es vol ser mes llepafils.

    ResponElimina
  4. Quan sento parlar el Navarro em recordo d'aquells acudits on es veu un gos i un home ambdós pensant. El primer "menjar, menjar, menjar..." i el segon: "sexe, sexe, sexe,..." En Navarro el veig: "Ejpanya, Ejpanya, Ejpanya,...riba Ejpanya..."

    ResponElimina
  5. Els del PSC són els qui ens estan masegant la nostra ruta en aquest final de tram. Hi tenen dret de fer-nos això? El cas és que ens ho fan per partida doble perquè ells mateixos s'autodestrueixen. Sobretot, ara que ens vindran de noves i crec que definitives actuacions de l'Estat en contra nostra, ara que hauríem d'estar preparats i junts per l'envestida, ara és quan aquests del PSC encara s'estan emprovant el vestit, si no et queda bé, si és massa llarg, estret... Mentre, el nostre país -i el seu!- s'enfonsa irremeiablement.

    ResponElimina
  6. No crec que ni això, Jordi. Crec que en Navarro és un ésser encara més trist. Els seus pensaments deuen ser "que no s'enfadi l'amo, que no s'enfadi l'amo, que no s'enfadi l'amo"

    Cert, Llull, amb aquests del PSOE de Cataluña no hi podem comptar. En canvi, amb els de la seva escissió catalanista...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…