Ves al contingut principal

Aquell vell conte de la missió dels socialistes catalans (#PSc)

És curiós com, sense proposar-nos-ho, aquests darrers anys hem anat cremant etapes cap a l'única sortida que tothom sap que tenim per sobreviure, és a dir, la independència. La reforma estatutària en va ser una de clau: la demostració empírica que era impossible conviure dins una Espanya que ens vol, simplement, sotmesos i esquilmats, eliminar del mapa. L'experiència del tripartit també va cremar definitivament altres camins, aquells segons els quals l'esquerra nacional i l'esquerra dependentista espanyola a Catalunya podien compartir projecte, ni que fos conjunturalment. Això, avui, després del desastre dels set anys darrers d'autonomisme d'esquerra, tothom sap que és inviable. Fins i tot ho saben al PSc. I per això les tensions internes són cada vegada més extremes, des de la posició en relació al pacte fiscal, a la manifestació de l'Onze de Setembre. Fins i tot un intel·lectual sempre al servei de la causa, l'Antoni Puigverd, certificava l'altre dia al diari comtal l'acta de defunció del Partit dels Socialistes de Catalunya. Tothom sap que el futur de l'esquerra nacional passa per una concentració de forces renovadora sense lligams amb cap força política espanyola.

Puigverd, però, apuntava la persistència del problema que el PSc va voler resoldre fa trenta anys: el de l'existència de dues comunitats nacionals al nostre país. Avui, mentre una de les dues (com passa arreu del món als fills i néts dels immigrants) perd efectius a través d'un procés natural d'integració, l'altra té absolutament clar que la seva pervivència dins Espanya és radicalment impossible. Des de tots els punts de vista. Que l'entesa entre les dues comunitats no pot passar per l'eliminació de la comunitat nacional pròpia del territori. Que tota nació (com, si més no, passa arreu del món occidental) s'ha organitzat històricament en un estat per a la defensa dels seus interessos, estat que fins i tot l'ha acabat de configurar com a tal comunitat fent-la visible al món. Alguns, però, acomodats des de temps immemorial, es neguen a acceptar la realitat del fracàs del seu projecte dependentista de mort per inanició de la comunitat nacional catalana. Encara que de fa algunes setmanes, no em resisteixo a enllaçar-vos aquí un article demencial de Toni Bolaño contra els membres del PSc que comencen a donar senyals de captar el que està passant. Un dels principals responsables d'una de les traïcions polítiques més rastreres de la història contemporània de Catalunya s'atreveix a dir traïdor, precisament, a Ernest Maragall. Certament, són morts. I molt desesperats.

Comentaris

  1. Els dos links porten a l'excreció d'en Bolaño. El del Puigverd també.

    ResponElimina
  2. Estava posant un comentari a l'article del Bolaño...

    Feu un experiment, patricis: cerqueu "psc vota en contra" a Google.

    No hase falta disir nada mas.

    ResponElimina
  3. En fi, ja soms ací...
    Una setmana al Palars Sobirà també et permet veure clar que és tot el país que està encès. Així mateix. També, i en contraposició, tal com em deia un amic meu de molts anys, molts, em deia des de Paris on viu, que l'encesa del nostre poble és pur foc d'encenalls.
    Al P. Sobirà la discussió està entre si anem a la indep. exprés prenent el Parlament o si fem el gest molt elegant i inútil d'omplir-nos de raó. El cas és que tothom de tot arreu coincideix en que la suspensió del nostre Estatut va marcar l'inici del nostre procés d'independització. Aquest nou Onze de Setembre serà molt sonat, molt. A Madrid ho voldran desprestigiar com sempre, però la UE ja ens ha publicat les passes que ens cal fer per optar amb l'adhesió amb aquesta quan siguem independents... Ja ens miren més seriosament i saben que ja no hi ha retorn. Ep, això si els de Madrid segueixen tan ases com fins ara!

    ResponElimina
  4. A PART DE NO ESCOLTAR,LA CUPULA ESTA ENDERIADA AMB LA CHACON I LA SEVA DUCTOSA "ASCENSION A LOS CIELOS"...BOLAÑO B A B A U ¡¡¡.

    ResponElimina
  5. Tertulia a RAC1 que us posarà de bon humor. La seva composició és 100% lliure de narcòtics. I tenir un conseller de cultura que diu el que diu vol dir que som molt aprop.

    Vull que us fixeu en el que diu l'Abadal entre línies. Aquest home sap certes coses, es mor de ganes de dir-les, però no pot.

    I frase interessant de l'Albert Om "des del Govern i a micro tancat em diuen que això del pacte fiscal està fracassat, que és per anar sumant".

    Link:

    http://rac1.org/elmon/blog/el-perque-de-tot-plegat-31-08-12/

    ResponElimina
  6. El fracàs profund que desespera els espanyols és que no s'ha consolidat una Catalunya binacional en base als equilibris ètnics que es donaven cap al 1975. Els fills i néts dels espanyols immigrats aquí han anat abraçant de forma progressiva la catalanitat. Cert és que queden bosses a l'àrea metropolitana -on jo visc i treballo- però van en disminució.
    El PSC, que tan bé utilitzava la carta lerrouxista per a no jugar-la, veu que per aquí no va enlloc. No li manquen analistes que detecten que la binacionalitat està absolutament de baixa. Estigueu segurs que si en els fluïds temps que vivim es reorganitza una federació catalana del PSOE obtindria uns resultats poc més que desastrosos. Per aquesta raó no apareix...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…