Aquell vell conte de la missió dels socialistes catalans (#PSc)

És curiós com, sense proposar-nos-ho, aquests darrers anys hem anat cremant etapes cap a l'única sortida que tothom sap que tenim per sobreviure, és a dir, la independència. La reforma estatutària en va ser una de clau: la demostració empírica que era impossible conviure dins una Espanya que ens vol, simplement, sotmesos i esquilmats, eliminar del mapa. L'experiència del tripartit també va cremar definitivament altres camins, aquells segons els quals l'esquerra nacional i l'esquerra dependentista espanyola a Catalunya podien compartir projecte, ni que fos conjunturalment. Això, avui, després del desastre dels set anys darrers d'autonomisme d'esquerra, tothom sap que és inviable. Fins i tot ho saben al PSc. I per això les tensions internes són cada vegada més extremes, des de la posició en relació al pacte fiscal, a la manifestació de l'Onze de Setembre. Fins i tot un intel·lectual sempre al servei de la causa, l'Antoni Puigverd, certificava l'altre dia al diari comtal l'acta de defunció del Partit dels Socialistes de Catalunya. Tothom sap que el futur de l'esquerra nacional passa per una concentració de forces renovadora sense lligams amb cap força política espanyola.

Puigverd, però, apuntava la persistència del problema que el PSc va voler resoldre fa trenta anys: el de l'existència de dues comunitats nacionals al nostre país. Avui, mentre una de les dues (com passa arreu del món als fills i néts dels immigrants) perd efectius a través d'un procés natural d'integració, l'altra té absolutament clar que la seva pervivència dins Espanya és radicalment impossible. Des de tots els punts de vista. Que l'entesa entre les dues comunitats no pot passar per l'eliminació de la comunitat nacional pròpia del territori. Que tota nació (com, si més no, passa arreu del món occidental) s'ha organitzat històricament en un estat per a la defensa dels seus interessos, estat que fins i tot l'ha acabat de configurar com a tal comunitat fent-la visible al món. Alguns, però, acomodats des de temps immemorial, es neguen a acceptar la realitat del fracàs del seu projecte dependentista de mort per inanició de la comunitat nacional catalana. Encara que de fa algunes setmanes, no em resisteixo a enllaçar-vos aquí un article demencial de Toni Bolaño contra els membres del PSc que comencen a donar senyals de captar el que està passant. Un dels principals responsables d'una de les traïcions polítiques més rastreres de la història contemporània de Catalunya s'atreveix a dir traïdor, precisament, a Ernest Maragall. Certament, són morts. I molt desesperats.

Comentaris

  1. Els dos links porten a l'excreció d'en Bolaño. El del Puigverd també.

    ResponElimina
  2. Estava posant un comentari a l'article del Bolaño...

    Feu un experiment, patricis: cerqueu "psc vota en contra" a Google.

    No hase falta disir nada mas.

    ResponElimina
  3. En fi, ja soms ací...
    Una setmana al Palars Sobirà també et permet veure clar que és tot el país que està encès. Així mateix. També, i en contraposició, tal com em deia un amic meu de molts anys, molts, em deia des de Paris on viu, que l'encesa del nostre poble és pur foc d'encenalls.
    Al P. Sobirà la discussió està entre si anem a la indep. exprés prenent el Parlament o si fem el gest molt elegant i inútil d'omplir-nos de raó. El cas és que tothom de tot arreu coincideix en que la suspensió del nostre Estatut va marcar l'inici del nostre procés d'independització. Aquest nou Onze de Setembre serà molt sonat, molt. A Madrid ho voldran desprestigiar com sempre, però la UE ja ens ha publicat les passes que ens cal fer per optar amb l'adhesió amb aquesta quan siguem independents... Ja ens miren més seriosament i saben que ja no hi ha retorn. Ep, això si els de Madrid segueixen tan ases com fins ara!

    ResponElimina
  4. A PART DE NO ESCOLTAR,LA CUPULA ESTA ENDERIADA AMB LA CHACON I LA SEVA DUCTOSA "ASCENSION A LOS CIELOS"...BOLAÑO B A B A U ¡¡¡.

    ResponElimina
  5. Tertulia a RAC1 que us posarà de bon humor. La seva composició és 100% lliure de narcòtics. I tenir un conseller de cultura que diu el que diu vol dir que som molt aprop.

    Vull que us fixeu en el que diu l'Abadal entre línies. Aquest home sap certes coses, es mor de ganes de dir-les, però no pot.

    I frase interessant de l'Albert Om "des del Govern i a micro tancat em diuen que això del pacte fiscal està fracassat, que és per anar sumant".

    Link:

    http://rac1.org/elmon/blog/el-perque-de-tot-plegat-31-08-12/

    ResponElimina
  6. El fracàs profund que desespera els espanyols és que no s'ha consolidat una Catalunya binacional en base als equilibris ètnics que es donaven cap al 1975. Els fills i néts dels espanyols immigrats aquí han anat abraçant de forma progressiva la catalanitat. Cert és que queden bosses a l'àrea metropolitana -on jo visc i treballo- però van en disminució.
    El PSC, que tan bé utilitzava la carta lerrouxista per a no jugar-la, veu que per aquí no va enlloc. No li manquen analistes que detecten que la binacionalitat està absolutament de baixa. Estigueu segurs que si en els fluïds temps que vivim es reorganitza una federació catalana del PSOE obtindria uns resultats poc més que desastrosos. Per aquesta raó no apareix...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas