Ves al contingut principal

Banderes de violència (#tenimmemoria)

Deltebre
Espanya i democràcia conjuguen malament. Gairebé, com a cap altre lloc d'Europa. Així que tampoc no direm que determinades coses ens sorprenguin. Portem un bon estiu de banderes, sí senyor. De fet, fa dies ja n'havia tingut la temptació d'escriure-hi. Ha quedat clar que l'obsessió de Llanos de Luna per imposar-nos l'estanquera no és una dèria personal, sinó que és compartida pel nacionalisme espanyol en el seu conjunt. És la força dels símbols! La diplomàcia hispànica i organitzacions paraesportives com el Comitè Olímpic Espanyol ha hagut de fer hores extres per evitar les manifestacions públiques alternatives a l'espanyolitat durant la celebració dels Jocs Olímpics. Fins i tot, forçant països de tradició tan profundament democràtica com la Gran Bretanya, a prohibir l'exhibició de determinats símbols nacionals (els que molesten els espanyols) entre el públic. Perquè és evident que una posició tan ridícula només pot haver nascut de les pressions arribades de la rància Espanya nacionalista.

Per postres, ens hem llevat darrerament amb la polèmica motivada per l'actuació del Govern espanyol contra l'estelada en les darreres concentracions esportives. M'admira el seu cretinisme. Diu que la nostra bandera de combat pot generar "una reacció adversa i violenta". És a dir, que un símbol que expressa una idea política (la independència del nostre país) pot generar actituds antidemocràtiques. I no seria, doncs, més lògic, preguntar-se quina mena de cultura política, quin tipus d'ideologia de base té la població espanyola que assisteix als estadis, que fa que reaccioni de manera adversa i violenta a la lliure exposició de les idees alienes? És de rebut que en una societat (suposadament) democràtica es prohibeixi la lliure manifestació del pensament simplement perquè genera rebuig, encara que sigui majoritari. Dues cosetes ingènues. Una: si insultem i perseguim tothom que exhibeixi a Catalunya una estanquera, també la prohibiran o ens perseguiran a nosaltres? Dos: perquè genera una violència punible la nostra bandera de llibertat i no la que ha provocat centenars de milers de morts al llarg del darrer segle?

Comentaris

  1. Que els espanyols defensin la seva bandera encara que sigui la mateixa que va usar Franco en contra de la Republica em sembla bé fins i tot coherent. El que em sembla mes trist es la tebia reacció del govern català en la defensa de la nostra bandera i de molta de la nostra gent, pero d´un poble que posa un ruc com ensenya que se´n pot esperar.

    ResponElimina
  2. Le coses clares.
    El govern de l'estat, arran d'una pregunta d'Alfred Bosch, diu que l'estelada "genera una reacció adversa i violenta".
    Es a dir, que lluir un símbol que expressa una idea política respectable (però que no les agrada) és una expressió de violència.
    Objectivament, aquesta afirmació diu més sobre la FEBLESA de l'entelèquia "espanya" que sobre el suposat sentiment de culpa que hauría de tenir algú per lluir-la.
    Tan feble se sent el nacionalisme espanyol que ha de vetar l'estelada, per poder reafirmar-se?
    Aquestes reaccions només fan que donar més dimensió a l'estelada.
    Una bona prova serà aquest dissabte, 25 d'Agost, a Montserrat: desplegament de l'estelada gegant a La Gorra Frígia, acompanyada de moltes més que lluiran els escaladors al fer la via.
    No val la pena malgastar energies replicant-los, però si per continuar manifestant-mos.

    ResponElimina
  3. Es de riure i no parar. Agafes la persona mes intel·ligent del mon. Amb un coeficient de 280. Li injectes per la vena una ració de nacionalisme espanyol i quan has acabat aquesta persona es un neandertal. Deu ser això. El nacionalisme espanyol mata les neurones. Es un element patològic o un arma de destrucció massiva del raciocini.
    Critiquen per ací que el ruc sigui un símbol de la nostra terra. Tot te els seus costats positiu i negatiu. Però el nucli dels símbols es valuós per si mateix. I el ruc deixarà de treballar per donar-te una coça si l'emprenyes massa. Mentre que el brau et farà volar pels aires sempre que et posis al davant. La perseverança contra la fúria.
    La fúria prohibeix l'estelada. Es la fúria dels que han perdut la capacitat de la raó. Es la sol·lució de l'incompetent. Es la lògica del sense sentit: "aquest paio cada dia que et veu et roba la cartera?. Doncs no portis cartera. Ets un provocador portant cartera"

    ResponElimina
  4. HO vaig posar de comment a l'Ara fa poc:

    Forma part d'una estúpida campanya per "agudizar el conflicto" que es deuen haver empescat els de la FAES. La teoria és que quan ells diguin que l'estelada els genera violència nosaltres responguem que l'estanquera ens la genera a nosaltres.

    Volen posar una falca enmig de la societat catalana per dividir-la i fer que els habitants de Catalunya es barallin entre ells en comptes de lluitar junts per un futur esperançador. Els hi va funcionar el 36, no els hi funcionarà el 2012.

    En la mateixa línia anava el merdós article del Fachís (vull dir País) que veu linkar en aquest blog ahir mateix. Jugaran la carta Lerroux 2.0. Bàsicament perquè no en tenen cap altra.

    La putada de ser espanyol i portar-te com un espanyol és que només tens la força per "convèncer" i quan no la pots aplicar perds.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…