Ves al contingut principal

Clavats fa 113 anys (#marxemja)

Lluís Domènech i Montaner
El juliol de 1898 se signava l'armistici de la guerra amb els Estats Units, rúbrica que simbolitzava l'ensorrament del projecte multisecular de l'Espanya imperial i l'esclat d'una fonda crisi moral. La reina regent confià a un militar, Camilo García de Polavieja, la formació d'un govern capaç de superar el descrèdit dels polítics. A Catalunya, Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba van veure el moment de fer donar al catalanisme un pas endavant de dimensions històriques: proposaren (i Polavieja acceptà, bàsicament) un programa que incloïa una Diputació catalana única, un concert econòmic anàleg al de les corporacions basques, la codificació del dret civil català i algunes disposicions a favor de la llengua. Ben aviat, a la "Junta Regional de Adhesiones al programa del general Polavieja" s'hi afegiren les forces vives del país i s'elaborà un missatge a la reina regent que van subscriure el Foment del Treball, l'Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica d'Amics del País, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial.

El general Polavieja, però, convençut que no podria governar al marge dels partits tradicionals va acabar per pactar amb els conservadors de Francisco Silvela: el març de 1899 el polític passava a dirigir un govern en el qual Manuel Duran i Bas seria ministre de Gràcia i Justícia. Convocades les eleccions, la composició del nou Parlament facilità a Silvela oblidar-se ben aviat dels seus compromisos autonomistes amb Catalunya. Els primers pressupostos deixaren ben clar que el concert econòmic i l'autonomia anaven directament al bagul dels records. El frau de confiança comès i l'augment impositiu que l'acompanyà desfermà a Catalunya el moviment cívic conegut com a Tancament de Caixes, que aproximà al catalanisme amplis sectors de la burgesia del país. L'impagament de l'Impost de Contribució de 1899 acabà amb actuacions d'empresonament i d'embargament contra 7.000 persones, la declaració de l'estat de guerra i l'equiparament amb el delicte de sedició: finalment, els convocants hagueren de cedir davant la draconiana repressió del moviment. Tot i el seu fracàs, fou la primera vegada que el catalanisme va prendre el carrer. Que us sona tot plegat?

Comentaris

  1. "Igualico, igualico que mi defunto agüelico...!"
    Bon Granollacs, tens molts articles que cal divulgar. Potser un "Historial de greuges" podria ser un títol d'un llibre divulgatiu pels qui no els arriba res de totes aquestes coses. Fins i tot, fet en versió espanyola inclosa. Llàstima que l'Onze de Setembre ja estigui aquí. Però, caldria que ho parlessis amb alguna editorial per l'any vinent, si és que encara ens cal! Perquè a aquest pas progressiu que anem, aviat en tindrem més de fet que per fer.

    ResponElimina
  2. Si. L'historia es repeteix. Es un cercle viciós. Es l'eterna roda de Samsara. Només trencant tendències podem canviar quelcom. Es un treball de consciencia col·lectiva. Una rebel·lió individual contra els ressorts mentals que ens emmanillen la voluntat i la dignitat. Una cadena psicològica a trencar. Tota acció te la seva reacció. Hem de ser un Tsunami contra la reacció. Hem de ser imparables. Trencar el Statu Quo que Espanya ens imposa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…