Clavats fa 113 anys (#marxemja)

Lluís Domènech i Montaner
El juliol de 1898 se signava l'armistici de la guerra amb els Estats Units, rúbrica que simbolitzava l'ensorrament del projecte multisecular de l'Espanya imperial i l'esclat d'una fonda crisi moral. La reina regent confià a un militar, Camilo García de Polavieja, la formació d'un govern capaç de superar el descrèdit dels polítics. A Catalunya, Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba van veure el moment de fer donar al catalanisme un pas endavant de dimensions històriques: proposaren (i Polavieja acceptà, bàsicament) un programa que incloïa una Diputació catalana única, un concert econòmic anàleg al de les corporacions basques, la codificació del dret civil català i algunes disposicions a favor de la llengua. Ben aviat, a la "Junta Regional de Adhesiones al programa del general Polavieja" s'hi afegiren les forces vives del país i s'elaborà un missatge a la reina regent que van subscriure el Foment del Treball, l'Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica d'Amics del País, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial.

El general Polavieja, però, convençut que no podria governar al marge dels partits tradicionals va acabar per pactar amb els conservadors de Francisco Silvela: el març de 1899 el polític passava a dirigir un govern en el qual Manuel Duran i Bas seria ministre de Gràcia i Justícia. Convocades les eleccions, la composició del nou Parlament facilità a Silvela oblidar-se ben aviat dels seus compromisos autonomistes amb Catalunya. Els primers pressupostos deixaren ben clar que el concert econòmic i l'autonomia anaven directament al bagul dels records. El frau de confiança comès i l'augment impositiu que l'acompanyà desfermà a Catalunya el moviment cívic conegut com a Tancament de Caixes, que aproximà al catalanisme amplis sectors de la burgesia del país. L'impagament de l'Impost de Contribució de 1899 acabà amb actuacions d'empresonament i d'embargament contra 7.000 persones, la declaració de l'estat de guerra i l'equiparament amb el delicte de sedició: finalment, els convocants hagueren de cedir davant la draconiana repressió del moviment. Tot i el seu fracàs, fou la primera vegada que el catalanisme va prendre el carrer. Que us sona tot plegat?

Comentaris

  1. "Igualico, igualico que mi defunto agüelico...!"
    Bon Granollacs, tens molts articles que cal divulgar. Potser un "Historial de greuges" podria ser un títol d'un llibre divulgatiu pels qui no els arriba res de totes aquestes coses. Fins i tot, fet en versió espanyola inclosa. Llàstima que l'Onze de Setembre ja estigui aquí. Però, caldria que ho parlessis amb alguna editorial per l'any vinent, si és que encara ens cal! Perquè a aquest pas progressiu que anem, aviat en tindrem més de fet que per fer.

    ResponElimina
  2. Si. L'historia es repeteix. Es un cercle viciós. Es l'eterna roda de Samsara. Només trencant tendències podem canviar quelcom. Es un treball de consciencia col·lectiva. Una rebel·lió individual contra els ressorts mentals que ens emmanillen la voluntat i la dignitat. Una cadena psicològica a trencar. Tota acció te la seva reacció. Hem de ser un Tsunami contra la reacció. Hem de ser imparables. Trencar el Statu Quo que Espanya ens imposa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas