Ves al contingut principal

Converses de piscina (#armariometre)

Sabadell
Després d'alguns dubtes fa uns quants dies varem comprovar amb satisfacció que las piscina municipal continua oberta. Almenys ens queda un any per gaudir-la abans de vés a saber què. De vacances, hi passem bona part del matí. Amb un ull posat als nens (que ja neden però cal controlar-los si suren com cal) és el moment de capbussar-se també en alguna lectura llargament cobejada durant l'any. Aquell dia no puc passar de les primeres línies. Ens hem saludat amb els veïns, als quals hem trobat casualment a la piscina abans que al nostre carrer. Ens veiem de tard en tard i conversem poc. Avui hi ha les millors condicions per fer-ho. De seguida trobem el fil. Ell és va jubilar fa cinc o sis anys d'una gran empresa siderúrgica espanyola amb una gran fàbrica a Castellbisbal, tocant el Llobregat. És un vell enginyer amb una llarguíssima experiència en el sector. Ha viatjat molt. La seva antiga empresa exporta pràcticament la totalitat de la seva producció i està resistint l'embat de la crisi. Hi té un fill treballant. Està preocupat per la continuïtat de l'empresa si això s'allarga massa.

L'altre fill, el gran, també enginyer, viatja per tot el món instal·lant equips de captació d'energia solar: Corea, Estats Units, Uzbekistan, Turquia. No té cap perspectiva professional de poder tornar a prop de la família. La conversa avança i el meu veí no dubta a considerar que la situació actual s'està fent insostenible. Hem començat a una certa distància, parlant en veu alta: poc a poc, però, ha anat apropant la seva cadira blanca de plàstic. La conversa és també cada vegada més propera. Considera que no tenim possibilitat de sobreviure sense canvis molt profunds. Seran el camins desconeguts del Gran Timoner? No cal que m'esmerci gaire, els raonaments porten de dret a la conclusió lògica. Definitivament, els espanyols no ens volen, ni els de dretes ni els d'esquerres, tot i que ha conegut gent molt bona a les espanyes. Només ens queda una sortida, a la qual ens empenyen vulguem o no. La seva darrera frase ressona encara hores després al meu cap: jo no ho veuré, però els meus néts voldria que visquessin en una Catalunya independent. Passaran coses aviat, li dic. I tu les viuràs. Fins aviat.

Comentaris

  1. Sempre repeteixo el que vaig sentir a la Núria Cadenes "no vull la independència per als meus fills, sinó per als meus pares". El mateix penso, jo, tant de bo, la mare, pugui viure en una terra lliure, després d'haver patit la crueltat d'una guerra, postguerra, i ara la misèria de pensió.

    ResponElimina
  2. Ai!, ahir varen venir a sopar els dos fills i el noi de la filla. Els tres fills, vaja! I va sortir el tema, amb una petita variant del que hi plantegeu. La meva filla és il·lustradora. Deu ser molt bona (ho és, de debò!) perquè segueix tenint feina. Molt poca, però en té. El detall està en que els tractes amb les editorials han de ser de col·laboracions gairebé del nivell de l'intercanvi d'ous per gallines. El seu company és joier creatiu. Segueix tenint feina, encara que molt poca. No pot abaixar els preus pel mateix cost de la matèria prima. Però és allò de la caiguda dels encàrrecs, que han caigut de 4 a la setmana a un al mes. Segueixen, per tant, vivint en un minúscul piset de Barcelona. Els dos són una parella que els agrada anar -ho han après dels seus respectius pares- per la muntanya i ignorar mons com els de les discos, etc... No poden sortir per la despesa que suposa. I, va i ens proposen que comprem o lloguem per tot l'any alguna cosa per poder respirar una mica els caps de setmana. I jo que volia fer una mica d'estalvis per poder anar més tranquil....
    Em deia la Núria que aniran a la mani de l'Onze de Setembre perquè ha de ser la definitiva, que no hi ha qui ho aguanti això. I és que entre Espanya i Alemanya, ho han emmerdat massa.

    ResponElimina
  3. Aquests que dius, es trobaran amb la independència de la nit al dia, amb els pixats al ventre, ves, però que no diran que no, que ho veuran com la sortida lògica i natural que és.
    Jo també la vull per la iaia, com diu la Núria i per la meva filla, que és urgent, que treballi, que tingui un futur, perquè la veig acabant la carrera i marxant a l'estranger...
    Conec la Núria Cadenes, brillant, pencaire, humil, forma part de la generació independència, persones capces i preparades per portar el país endavant, que hi son, però els coneixem poc, son la nova èlit emergent, caldrà que estem amatents al proper canvi de cadires...

    ResponElimina
  4. Jo n'he tingut d'aquestes. Però també n'he tingut d'altres. D'altres on els contertulians que havien rebut al mail un parell d'emails sobre el 15M (per tant, simpatitzants del moviment... o movimiento) em deien que "per que vols la independència, si els nostres ens robaran igual"?

    És un argument truculent, fill de Cs. Els vaig intentar convèncer tant bé com vaig poder, però crec que no ho vaig aconseguir. El nostre sistema polític és tan merdós que hi ha gent tan i tant desencantada que no confia en res ni en ningú.

    I xusma franquista com els de Cs (i tontos útils com SI) l'usen per confondre catalans per que lluitin per Espanya i no pel benestar dels seus fills.

    Se que son gent de bona fe i que el dia del referèndum votaran sí, però no podem comptar amb ells. Abans es mouran en suport als miners asturians o contra la llei de l'avortament d'en Gallardón.

    Hi ha molt esquerranós que és així.

    Suposo que aquí entra la feina dels de ICV i dels sindicaleros "catalans". S'han de posar les piles i mostrar estelades al costat de la infecta i demagògica icona de les retallades.

    Alguna suggerència per convèncer-los abans que el izquierdío catalán es comenci a moure? Alguna cosa original.

    ResponElimina
  5. Llegint-vos la meva esperança de veure i viure en una Catalunya independent es revifa, desprès del 10J semblava que de mica en mica s'anava refredant la sopa, però des-de el naixement de ANC, els ajuntaments independentistes i aquesta colla cada vegada mes gran de bons patricis tinc la esperança de poder-ho veure.
    Jo també soc dels que vaig pel mon convencent gent a cops de bastó i paraula. Ara mateix estic a França en una "chambre d'hôtes" i en les converses amb francesos i alemanys han après que Catalunya es diferent a Escanya i que volem ser independents quan mes aviat millor... i ho entenen.
    L'avi Joaquim.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…