Ves al contingut principal

El franquisme esportiu que es resisteix a desaparèixer (#TotsSomÀlexFàbregas)

A mitjans dels seixanta, encara jugador, començava a remenar la cua en els càrrecs directius del Real Club de Polo de Barcelona. El dia de Reis de 1970, en el tradicional torneig d'hoquei herba internacional organitzat pel club, ja com a vicepresident de l'entitat, compartia llotja presidencial amb el Delegado Nacional de Deportes, Juan Antonio Samaranch Torelló. Devia caure molt en gràcia a les autoritats franquistes, perquè només deu mesos més tard (naturalment, via nomenament a dit de la Delegación Nacional de Deportes) esdevenia flamant president de la Federación Española de Tenis, càrrec que va ocupar fins el 1984. En un dels seus primers actes, quatre dies abans de prendre possessió, acudia a entrevistar-se amb el senyor comte de Godó. El cas de Pablo Llorens Reñaga, autor d'unes declaracions de jutjat de guàrdia contra el jugador d'hoquei herba olímpic Àlex Fàbregas, és interessantíssim. Ens recorda l'existència encara d'autèntics diplodocus del franquisme que van ocupar a dit alts càrrecs federatius nacionals i internacionals des de la comunió amb el règim i que encara avui, després de trenta-cinc anys de suposada democràcia, sobreviuen per dir el que cal fer.

Aquests dies olímpics fa autèntica basarda contemplar certs personatges de l'esport mundial, llançats a llocs del màxim poder sense cap mena de filtre democràtic. Un autèntic club dels poderosos aliè a qualsevol consideració políticament moderna i mínimament acceptable. De la diatriba de Llorens contra Fàbregas m'han cridat l'atenció especialment dues coses: la primera, que les opinions del jugador li han fet fàstic. Així, sense més. La segona, el to xulesc, d'antic règim, que encara gasta aquest home, en declarar que havia trucat a l'actual president del R.C. de Polo i li havia dit, en to gangsteril, com un autèntic pinxo dels temps del Movimiento, "a este señor lo vamos a expulsar". D'autèntica vergonya aliena. Per sort, llegeixo que la Junta Directiva del club ha reaccionat amb certa dignitat desautoritzant-lo. No estaria de més, però, que es plantegessin molt seriosament la necessitat d'expulsar un soci que insulta amb total impunitat un membre destacat de l'entitat, només per fer expressió lliure de les seves opinions. Convé que els clubs històrics controlats de sempre per les velles famílies de l'elit social vagin fent neteja d'una vegada de certs personatges creats pel franquisme, encara que també siguin membres honoraris (per tancar el cercle) de l'actual Comitè Olímpic Espanyol de Samaranch fill.

Comentaris

  1. La vergonya d'haver de patir encara tota aquesta gentussa, fa que senti vergonya, vergonya d'haver de compartir el mateix país que ells ocupen amb aquesta xuleria franquista, com bé dius. No sé si els corresponsals estrangers n'estan al corrent del cas. Ho publiquen a l'estranger? Els corresponsals se n'ocupen del retorn del franquisme? Cal fer-los sentir la vergonya dins del seu moll de l'os. El Montoro, la Cospedal, el mateix Aznar, tots se sumen sovint amb els del PSOE.
    A dins de les federacions catalanes hi deu haver bastant rebombori, espero. Però no trobo que s'exterioritzi gens ni mica aquest malestar. O, és que els nostres esportistes no tenen prou dignitat? La dictadura interna tinc entès que és de pur xantatge. Per què no se subleven??

    ResponElimina
  2. Perdó pel que vaig a dir: aquesta gentussa hispà-cèntrica farien llàstima si no fos perquè fan fàstic. Mireu-los com es rebolquen en els seus propis excrements mentals. Fins i tot han perdut la dignitat animal. Son trossos de carn amb molt males intencions. Filtren les seves percepcions a través de les fòbies i els hi donen el color de l'absolutisme per amagar un complex d'inferioritat nauseabund. Mosseguen com a gossos rabiosos perquè la seva resposta ve donada per la manca de dignitat humana i l'incapacitat de posar en marxa els mecanismes del raonament. Son aquells que matarien a aquells que no pensen igual. Viuen en les clavegueres de la humanitat, rebolcant-se en les deixalles i lluitant iradament per arrastrar als demès al seu infern.

    Son ells, els nacionalistes espanyols.

    ResponElimina
  3. La foto és magnífica: una ma estesa però l'altre amagada a l'esquena, agafant un punyal.

    Com ens divertirem fent adéu amb la ma acomiadant la caravana de la vergonya. Aquest vellot no crec que marxi a morir a Espanya, però en hi ha de més joves que guillaran. En Jorge Cañas, en Rivera, en Duran, en Sirera, l'Albiol... O potser es queden aquí cínicament. Si és així, caldrà amargar les seves miserables vides plenes d'odi a la diferència.

    (sí, estic parlant de la independència com un fet)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només amb trobar-se de la nit al dia que el català serà la seva llengua nacional obligatòria, només amb això ja n'hi haurà prou. Ara, afegim-hi tot el que vulgueu.

      Elimina
  4. Soc "L'avi Joaquim", no el galimaties d'aquí sobre.. :)

    No us ho creieu pas, aquests botiflers es quedaran aquí i faran tot el mal possible als catalans, continuaran tinguen càrrecs de responsabilitat, sent assessors dels polítics de torn, cobrant per no fer res, punxant a qui calgui perquè el castellà sigui cooficial, perquè el català no sia necessari als jutjats, perquè continuï la tolerància amb el etiquetatge, perquè "telesinco" continuï ben arrelada i es puguin veure las cadenes televisives de les escanyes.
    I els nostres polítics faran oïdes sordes per no fer emprenyar massa als castellanoparlants, que tingueu en compte que en una Catalunya renaixent i cada vegada mes rica en vindran un parell de millonets mes a treballar aquí i voldran que els hi continuem parlant amb la seva llengua... i massa gent ho fera... com a "bons catalanets".
    No tot serà "bufar i fer ampolles", que per cert, vaig ser vidrier fins els trenta i no us creieu que es tan fàcil....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que si aquest fos el cas no serien contraris a la independència. Però saben que un canvi d'estat comporta un canvi de casta dirigent i una substitució de certes elits.

      En el seu cas, la independència significarà el final del seu estil de vida. Els catalans no som tontets i farem la purga que calgui. I ells ho saben.

      (vaja, ja estic tornant a parlar de la independència com un fet)

      PD: OMG, vidrer! Veig que això d'avi Joaquim no és un farol!

      Elimina
  5. Be, primer la independència. Desprès ja veurem.

    ResponElimina
  6. Menys criticar i més seguir els seus consells, de fet no diu rés que no sigui veritat, sino hi ha estat independent no hi ha selecció, a què estem esperant?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…