Ves al contingut principal

El maltractador no vol soroll (#marxemja)

L'Ampolla
Visiblement irritada, la vicepresidenta espanyola ens ha retret que diguem prou. Ara no, precisament ara, no, catalanets. La mamella, encara que estigui un xic malmesa, ha de continuar rajant, esponerosa. Que la cosa està molt xunga i estem negociant justament en aquest moment les condicions del rescat definitiu. Hem de quedar bé amb els nostres actuals i volem que futurs creditors. No pot ser que ens reclameu precisament ara el final de l'espoli (bé, ella no ho diria mai precisament en aquests termes). Diu que espantem, que creem inestabilitat dient que estem fins el monyo i que volem marxar. Es dedueix, simplement, que els culpables del darrer agreujament de la crisi no són ells i la seva incompetència, sinó, naturalment els catalans sotmesos. De fet, la vicepresidenta no fa sinó reblar el clau d'un argument que els seus acòlits a Catalunya repeteixen tant com poden: ara no és el moment, que cal sortir de la crisi. Per als catalans aquest argument resulta especialment punyent: patim la crisi com ningú precisament com a conseqüència de l'escanyament de la nostra economia que suposa la dependència d'Espanya.

A mi tots aquests arguments i, en particular, la reacció de la petiteta vicepresidenta espanyola de nom àrab i ulls que mosseguen, em recorden inevitablement la dialèctica entre maltractador i víctima de violència de gènere, que és la que millor exemplifica les relacions entre Catalunya i Espanya. Digueu-me, sinó. Des del mateix dia del rapte, porten anys donant-nos canya. Bufetades i cops matí, tarda i nit. Físics i psicològics. No hi ha lloc del nostre cos lliure de les seves marques agressives. Darrerament, fruit del maltracte, hem perdut fins i tot un ull. Ja no servim tant com abans per satisfer els baixos instints de la bèstia. Ara, el maltractador ha de seduir noves víctimes de l'abús i ha començat el moment en el qual ja li fem nosa. Necessita nous recursos per subsistir i nosaltres molestem. Ni piu, hem de dir. Ni se'ns acudeixi cridar des de la finestra de l'habitació on ens té reclosos. Espantaríem els nous incauts. Com diu la dita: ara ens volen muts i a la gàbia. I per això hem de fer que tot el món ens escolti el proper Onze de Setembre!

Comentaris

  1. ....COM UNA MONA TU¡....AQUESTA ES LA NOSTRE PRIMERA ETAPA,DESESTABILITZAR,DESESTABILIZAR I DESESTABILIZAR.....
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina
  2. Com que no crec que la independencia s´aconsegueixi amb ma nifestacions festives, ni vull ser comparsa de cap politicot de palau,Granollacs l´onze a la tarda no m´esperis. En tot cas potser ens trobarem a les properes eleccions votant partits inequivocament independentistes que ara com ara son l´unica eina que tenim , i que sembla que el poble no vulgui, vist el que la majoria vota despres de la manifestació.

    ResponElimina
  3. Per les declaracions de doña Soraya, podeu llegir el blog d'en Xavier Sala-i-Martín: indispensable!
    "Soberanismo e inversión extranjera"
    http://www.salaimartin.com/randomthoughts/item/402-soberanismo-e-inversi%C3%B3n-extranjera.html

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…