Ves al contingut principal

El maltractador no vol soroll (#marxemja)

L'Ampolla
Visiblement irritada, la vicepresidenta espanyola ens ha retret que diguem prou. Ara no, precisament ara, no, catalanets. La mamella, encara que estigui un xic malmesa, ha de continuar rajant, esponerosa. Que la cosa està molt xunga i estem negociant justament en aquest moment les condicions del rescat definitiu. Hem de quedar bé amb els nostres actuals i volem que futurs creditors. No pot ser que ens reclameu precisament ara el final de l'espoli (bé, ella no ho diria mai precisament en aquests termes). Diu que espantem, que creem inestabilitat dient que estem fins el monyo i que volem marxar. Es dedueix, simplement, que els culpables del darrer agreujament de la crisi no són ells i la seva incompetència, sinó, naturalment els catalans sotmesos. De fet, la vicepresidenta no fa sinó reblar el clau d'un argument que els seus acòlits a Catalunya repeteixen tant com poden: ara no és el moment, que cal sortir de la crisi. Per als catalans aquest argument resulta especialment punyent: patim la crisi com ningú precisament com a conseqüència de l'escanyament de la nostra economia que suposa la dependència d'Espanya.

A mi tots aquests arguments i, en particular, la reacció de la petiteta vicepresidenta espanyola de nom àrab i ulls que mosseguen, em recorden inevitablement la dialèctica entre maltractador i víctima de violència de gènere, que és la que millor exemplifica les relacions entre Catalunya i Espanya. Digueu-me, sinó. Des del mateix dia del rapte, porten anys donant-nos canya. Bufetades i cops matí, tarda i nit. Físics i psicològics. No hi ha lloc del nostre cos lliure de les seves marques agressives. Darrerament, fruit del maltracte, hem perdut fins i tot un ull. Ja no servim tant com abans per satisfer els baixos instints de la bèstia. Ara, el maltractador ha de seduir noves víctimes de l'abús i ha començat el moment en el qual ja li fem nosa. Necessita nous recursos per subsistir i nosaltres molestem. Ni piu, hem de dir. Ni se'ns acudeixi cridar des de la finestra de l'habitació on ens té reclosos. Espantaríem els nous incauts. Com diu la dita: ara ens volen muts i a la gàbia. I per això hem de fer que tot el món ens escolti el proper Onze de Setembre!

Comentaris

  1. ....COM UNA MONA TU¡....AQUESTA ES LA NOSTRE PRIMERA ETAPA,DESESTABILITZAR,DESESTABILIZAR I DESESTABILIZAR.....
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina
  2. Com que no crec que la independencia s´aconsegueixi amb ma nifestacions festives, ni vull ser comparsa de cap politicot de palau,Granollacs l´onze a la tarda no m´esperis. En tot cas potser ens trobarem a les properes eleccions votant partits inequivocament independentistes que ara com ara son l´unica eina que tenim , i que sembla que el poble no vulgui, vist el que la majoria vota despres de la manifestació.

    ResponElimina
  3. Per les declaracions de doña Soraya, podeu llegir el blog d'en Xavier Sala-i-Martín: indispensable!
    "Soberanismo e inversión extranjera"
    http://www.salaimartin.com/randomthoughts/item/402-soberanismo-e-inversi%C3%B3n-extranjera.html

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…