El maltractador no vol soroll (#marxemja)

L'Ampolla
Visiblement irritada, la vicepresidenta espanyola ens ha retret que diguem prou. Ara no, precisament ara, no, catalanets. La mamella, encara que estigui un xic malmesa, ha de continuar rajant, esponerosa. Que la cosa està molt xunga i estem negociant justament en aquest moment les condicions del rescat definitiu. Hem de quedar bé amb els nostres actuals i volem que futurs creditors. No pot ser que ens reclameu precisament ara el final de l'espoli (bé, ella no ho diria mai precisament en aquests termes). Diu que espantem, que creem inestabilitat dient que estem fins el monyo i que volem marxar. Es dedueix, simplement, que els culpables del darrer agreujament de la crisi no són ells i la seva incompetència, sinó, naturalment els catalans sotmesos. De fet, la vicepresidenta no fa sinó reblar el clau d'un argument que els seus acòlits a Catalunya repeteixen tant com poden: ara no és el moment, que cal sortir de la crisi. Per als catalans aquest argument resulta especialment punyent: patim la crisi com ningú precisament com a conseqüència de l'escanyament de la nostra economia que suposa la dependència d'Espanya.

A mi tots aquests arguments i, en particular, la reacció de la petiteta vicepresidenta espanyola de nom àrab i ulls que mosseguen, em recorden inevitablement la dialèctica entre maltractador i víctima de violència de gènere, que és la que millor exemplifica les relacions entre Catalunya i Espanya. Digueu-me, sinó. Des del mateix dia del rapte, porten anys donant-nos canya. Bufetades i cops matí, tarda i nit. Físics i psicològics. No hi ha lloc del nostre cos lliure de les seves marques agressives. Darrerament, fruit del maltracte, hem perdut fins i tot un ull. Ja no servim tant com abans per satisfer els baixos instints de la bèstia. Ara, el maltractador ha de seduir noves víctimes de l'abús i ha començat el moment en el qual ja li fem nosa. Necessita nous recursos per subsistir i nosaltres molestem. Ni piu, hem de dir. Ni se'ns acudeixi cridar des de la finestra de l'habitació on ens té reclosos. Espantaríem els nous incauts. Com diu la dita: ara ens volen muts i a la gàbia. I per això hem de fer que tot el món ens escolti el proper Onze de Setembre!

Comentaris

  1. ....COM UNA MONA TU¡....AQUESTA ES LA NOSTRE PRIMERA ETAPA,DESESTABILITZAR,DESESTABILIZAR I DESESTABILIZAR.....
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina
  2. Com que no crec que la independencia s´aconsegueixi amb ma nifestacions festives, ni vull ser comparsa de cap politicot de palau,Granollacs l´onze a la tarda no m´esperis. En tot cas potser ens trobarem a les properes eleccions votant partits inequivocament independentistes que ara com ara son l´unica eina que tenim , i que sembla que el poble no vulgui, vist el que la majoria vota despres de la manifestació.

    ResponElimina
  3. Per les declaracions de doña Soraya, podeu llegir el blog d'en Xavier Sala-i-Martín: indispensable!
    "Soberanismo e inversión extranjera"
    http://www.salaimartin.com/randomthoughts/item/402-soberanismo-e-inversi%C3%B3n-extranjera.html

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas