Ves al contingut principal

El nou Cambó (#duranfotelcamp)

He deixat per a la tranquil·litat de l'estiu la lectura d'un llibre que em van portar els Reis de l'Orient, l'extensa biografia política, obra pòstuma del gran Heribert Barrera, d'un dels principals protagonistes de la política catalana al segle passat, Francesc Cambó. No hi ha pàgina en la que no em vingui al pensament una figura del panorama actual: Josep Antoni Duran i Lleida. Tot i les evidents diferències (hi ha vuitanta anys de distància amb un moment que se sembla poc), les similituds en l'essencial semblen prou importants. Si hem de creure les notes d'Heribert Barrera sobre el polític de Verges, és evident que Duran no comparteix la rotunda catalanitat del líder de la Lliga Regionalista, ni tampoc el dubtes d'aquell sobre la validesa del sufragi universal. Si, però (i això avui és clau) el seu horror a qualsevol pertorbació de l'ordre establert, un marcadíssim esperit de classe que fa que qualsevol reivindicació nacional sempre pugui esperar si és que ha de portar inestabilitat al carrer. Res més revelador de les connexions entre el conservadurisme de l'statu quo pel qual aposten un i altre, que aquest fragment del text de Barrera relatiu a la frenada camboniana en la campanya per l'autonomia el 1919 (p.192-193):

"Si lliguem caps i considerem els fets i la conducta posterior de Cambó, arribem a la conclusió que l'explicació veritable de l'aturada en sec de la campanya pro autonomia, rau en l'ordre de prioritats que la Lliga i Cambó s'havien fixat. Per ells, mantenir l'ordre social passava al davant de la resolució del problema nacional català, i en aquells moments la situació era prou greu perquè tota la gent d'ordre fes pinya. Per barrar el pas a la subversió calia trencar el front comú de dretes i esquerres que, a Catalunya la reivindicació autonòmica havia creat i, sobretot, calia ajuntar forces amb el govern i amb tot l'establishment polític espanyol que feia costat a la monarquia. Calia, doncs, deixar en segon terme tot el que pogués fer obstacle a aquesta conjunció, i com que a Madrid les reivindicacions catalanistes els molestaven més que la subversió social, -que no patien directament a casa- Cambó i la Lliga van decidir ajornar sine die tota acció concreta en pro de l'autonomia, encara que retòricament no cessessin de reclamar-la."

Comentaris

  1. Si és que la història sempre es repeteix, amic Granollacs! En Deulofeu en va fer una teoria i tot! I sinó, segueix contemplant el panorama i et trobes amb en Pi i Margall. No és una versió antiga d'en Maragall, amb nom coincident i tot? Tu que ets molt més versat en aquesta matèria, compara i et quedaràs meravellat de les repeticions. Jo no perquè ja saps que estic encallat en els segles i, això sí, cada dia una mica més ignorant... En fi, el què csl és trencar el cercle viciós, el samsara que diuen els budistes. Sembla que ho aconseguirem ben aviat i deixarem de tenir cromos repetits d'una vegada. Serà una nova col·lecció de cromos... en un cicle més elevat.

    ResponElimina
  2. L'etern retorn, que deia Nietzsche, és tan monòton. I tan trist. I tan cansat. I tan injust. I tant irritant. Duran i Lleida té un cul que demana a pets una coça enorme.

    Joan

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…