El nou Cambó (#duranfotelcamp)

He deixat per a la tranquil·litat de l'estiu la lectura d'un llibre que em van portar els Reis de l'Orient, l'extensa biografia política, obra pòstuma del gran Heribert Barrera, d'un dels principals protagonistes de la política catalana al segle passat, Francesc Cambó. No hi ha pàgina en la que no em vingui al pensament una figura del panorama actual: Josep Antoni Duran i Lleida. Tot i les evidents diferències (hi ha vuitanta anys de distància amb un moment que se sembla poc), les similituds en l'essencial semblen prou importants. Si hem de creure les notes d'Heribert Barrera sobre el polític de Verges, és evident que Duran no comparteix la rotunda catalanitat del líder de la Lliga Regionalista, ni tampoc el dubtes d'aquell sobre la validesa del sufragi universal. Si, però (i això avui és clau) el seu horror a qualsevol pertorbació de l'ordre establert, un marcadíssim esperit de classe que fa que qualsevol reivindicació nacional sempre pugui esperar si és que ha de portar inestabilitat al carrer. Res més revelador de les connexions entre el conservadurisme de l'statu quo pel qual aposten un i altre, que aquest fragment del text de Barrera relatiu a la frenada camboniana en la campanya per l'autonomia el 1919 (p.192-193):

"Si lliguem caps i considerem els fets i la conducta posterior de Cambó, arribem a la conclusió que l'explicació veritable de l'aturada en sec de la campanya pro autonomia, rau en l'ordre de prioritats que la Lliga i Cambó s'havien fixat. Per ells, mantenir l'ordre social passava al davant de la resolució del problema nacional català, i en aquells moments la situació era prou greu perquè tota la gent d'ordre fes pinya. Per barrar el pas a la subversió calia trencar el front comú de dretes i esquerres que, a Catalunya la reivindicació autonòmica havia creat i, sobretot, calia ajuntar forces amb el govern i amb tot l'establishment polític espanyol que feia costat a la monarquia. Calia, doncs, deixar en segon terme tot el que pogués fer obstacle a aquesta conjunció, i com que a Madrid les reivindicacions catalanistes els molestaven més que la subversió social, -que no patien directament a casa- Cambó i la Lliga van decidir ajornar sine die tota acció concreta en pro de l'autonomia, encara que retòricament no cessessin de reclamar-la."

Comentaris

  1. Si és que la història sempre es repeteix, amic Granollacs! En Deulofeu en va fer una teoria i tot! I sinó, segueix contemplant el panorama i et trobes amb en Pi i Margall. No és una versió antiga d'en Maragall, amb nom coincident i tot? Tu que ets molt més versat en aquesta matèria, compara i et quedaràs meravellat de les repeticions. Jo no perquè ja saps que estic encallat en els segles i, això sí, cada dia una mica més ignorant... En fi, el què csl és trencar el cercle viciós, el samsara que diuen els budistes. Sembla que ho aconseguirem ben aviat i deixarem de tenir cromos repetits d'una vegada. Serà una nova col·lecció de cromos... en un cicle més elevat.

    ResponElimina
  2. L'etern retorn, que deia Nietzsche, és tan monòton. I tan trist. I tan cansat. I tan injust. I tant irritant. Duran i Lleida té un cul que demana a pets una coça enorme.

    Joan

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas