Ves al contingut principal

Entre l'autisme i la ràbia (#PSc)

Delta de l'Ebre









A twitter em fan veure que hi ha sociòlegs espanyols que, des de les pàgines del diari de referència de l'esquerra espanyola, encara que sigui recorrent als tòpics arnats de quan Solé Tura encara era comunista, ja contemplen com un fet la independència de Catalunya. El Partit dels Socialistes de Catalunya hi apareix com un dels principals culpables de l'hegemonia de CiU, en haver-se negat a construir un actiu front espanyolista d'esquerra. Pel que escriuen i pel que diuen, fa gairebé pena veure l'esquerra espanyola, allà i aquí, tan profundament desorientada. Pere Navarro és com una ànima en pena que mira sempre de biaix a la càmera i a la realitat. Gent que ha estat formada políticament en la consciència d'una hegemonia moral, la que dóna respondre als interessos de la majoria, braceja ara desesperadament per evitar la caiguda, l'ensulsiada encara més avall. Un projecte en descomposició. Són incapaços de reaccionar davant un canvi de dimensions històriques. Deu ser la primera vegada que l'esquerra de qualsevol lloc del món es posa de cul a una transformació de les dimensions de la que s'està preparant a Catalunya.

S'entesten a negar la realitat. I els fets els castiguen més i més. És un autisme que no fa sinó agreujar-se a mesura que guanyem. Mai (o gairebé) una esquerra de qualsevol lloc del món havia estat tan profundament conservadora. Mai havia donat l'esquena d'una manera tan bèstia a les necessitats materials i morals de la seva pròpia gent. Ara, carregant contra la manifestació del proper Onze de Setembre. Per a la gent forjada en una determinada cultura de lluita ha de ser tan dur veure com es llança, com guanya el cor de l'opinió pública, com tothom en parla. Constatar que s'ha decidit apartar-se potser de la major manifestació de la història del país. Com si ells ja no comptessin per res en el futur de Catalunya. Ha de fer tanta i tanta ràbia. Autisme i ràbia són els dos components essencials de les restes del naufragi de l'actual PSC. Per això, probablement, perquè molts dels seus votants i militants voldran experimentar altres sensacions més constructives, acabaran desfilant amb nosaltres la propera Diada. Amb la majoria, amb tot un poble en marxa. I ho faran per més que alguns, tan antiquats, encara parlin d'una burgesia catalana que en realitat no fa sinó de tap d'un procés nascut i crescut (tot i que a l'esquerra espanyola a Catalunya li dolgui) des de baix i per a tothom.

Comentaris

  1. Articles com aquest son la raó per la qual El País em fa infinitament més fàstic que l'ABC, el Mundo i La Razón junts.

    ResponElimina
  2. Jo es que crec que els socialistes han perdut fins i tot la idiologia. Ja no son ni socialistes. Digueu-me si no què fa la estrella dels socialistes espanyols, Felipe Gonzalez, vivint la vida com un autèntic multi milionari. En Montilla i esposa i la quantitat ingent de diners que guanyen entre els dos. I tants altres "socialistes" que tenen mes cales que molts capitalistes.

    ResponElimina
  3. Vivim uns temps en que cal calçar-se les ulleres de mirar per damunt del campanar, perquè sembla que totes les certeses s'esmicolen. Entenc els socialistes però em fa molt feliç que perdin aquells que no saben escoltar, que viuen tant arrapapats a l'inèrcia i a l'estatus que acaven perdent la ideologia i el sentit de la seva existència.
    Comparteixo un video que parla d'envelliment, però des de una altre òptica, no comença amb dades demogràfiques... Si teniu més de 50 us agradarà, sinó, també.
    *http://www.ted.com/talks/lang/es/jane_fonda_life_s_third_act.html?source=facebook#.T0llnmdakaM.facebook

    ResponElimina
  4. aquests ideòlegs de l'esquerra espanyola no van desorientats: repeteixen l'esquema dels comunistes iugoslaus. Existeix una esquerra profundament espanyolista de tall jacobí que no està desorientada, senyors: vol que Catalunya segueixi en la situació actual. Al Principat té alguns nuclis que la segueixen, en franc replegament això sí.
    El PSC es debat entre la seva obediència espanyola i el que la majoria reclama. En aquest estirra-i-arronsa apareixeran veus que pugnaran per l'espanyolisme d'esquerra al Principat. Només que els manca el Milosevic espanyo.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…