Ves al contingut principal

La gran contradicció Mascarell (#embolics)

MNAC (Barcelona)











El Departament de Cultura no està passant un estiu gaire tranquil. Mentre la penúltima i fins ara semblava que imminent remesa dels famosos "papers" de Salamanca continua al llimb, el conseller Mascarell s'embolica en successives polèmiques induïdes pels subordinats. Primer pel MNAC, que diuen que a Pepe Serra la responsabilitat li ve gran. Ara, arran dels Premis Nacionals de Cultura. Sorprèn en un veterà com ell. No és precisament un passarell de la política. La seva fugida del PSc en descomposició és sense dubte una de les millors manifestacions d'olfacte polític que hem viscut darrerament. Com la seva serena i lúcida reflexió que, abans de fer el salt i retornar al Govern de Catalunya del Gran Timoner, va anar desgranant a la premsa. Articles de reflexió sobre la nova Catalunya vintcentista. Si alguna cosa vaig entendre de la seva anàlisi va ser que la cultura del nostre país, massegada, minoritzada, necessitava un estat al darrera per sobreviure. I que si l'Estat espanyol (com és prou evident) no actuava com a cuirassa protectora, al nou catalanisme no li restaria una altra opció que crear-se el seu propi estat emparador. I en això som.

Perfecte, doncs. No puc estar-hi més d'acord. Institucions fortes abocades a defensar la nostra llengua. Com lliga, doncs, aquesta conclusió raonabilíssima amb l'actual posicionament del conseller Mascarell sobre el reconeixement als autors catalans que escriuen en espanyol? La nostra llengua ja no necessita promoció i protecció preferent davant les altres que es parlen al nostre país i ja disposen d'estats protectors? Simplement, els Premis Nacionals de Cultura, en aquella minsa acció d'estat que encara pot fer l'actual Gestoria, han de promocionar la llengua de la nació. Ningú més, a fora, ho farà per nosaltres. És la nostra exclusiva responsabilitat. Els conciutadans catalans que, en exercici de la seva respectabilíssima llibertat creativa, han decidit participar de la literatura espanyola (o en d'altres d'arreu del món) tenen els seus premis i les seves vies de reconeixement. Premis com ara el Cervantes, que paguem també els catalans catalanoparlants i que només poden guanyar estatutàriament autors que s'expressen en espanyol. Perquè ells van sense manies. Tothom és lliure de triar. Però triar és triar. El que no val és jugar sempre a les dues rifes. Amb perdó de la nova ortodòxia d'Eduard Voltas i Francesc-Marc Álvaro: és raonable que la Generalitat, precisament ara, destini recursos a la promoció de l'espanyol?

Comentaris

  1. Jo crec que tot això és una cortina de fum.

    ResponElimina
  2. Una manera com una altra de guanyar-se gent castellanoparlant, ara que es necessitaran majories clares per la causa de la independència.

    ResponElimina
  3. No sé si es una cortina de fum o una estratègia. Si es una cortina de fum, per amagar què? i si es una estratègia em sembla una de les tantes imbecil·litats dels polítics catalans. "Perquè l'enemic es pensi que estem enfonsats, enfonsem-nos."

    Potser tot es mes senzill i nomes es que en Mascarell i tropa venen d'on venen i son mes espanyoleros que el xotis.
    Ja se sap: el govern dels millors.

    ResponElimina
  4. Tenim el CCN preparant la transició i l'endemà de la Independència.

    L'ANC muntant la mare de totes les manifestacions indepes.

    El col·lectiu Emma guanyant suport mediàtic internacional.

    Fa poc vem fer el referèndum amateur des de Catalunya Decideix.

    L'Associació de Municipis per la Independència esta preparant el mon municipal per si s'ha de fer el referèndum en aquest àmbit.

    Tenim un armari que es va buidant a marxes forçades.

    Uns sindicats catalans que es comencen a moure nacionalment (la notícia que vaig posar a l'Armariòmetre l'altre dia no és una calorada d'estiu, la cosa va de debò).

    Tenim uns medis de comunicació que parlen cada dia de la independència, fins i tot els que en son contraris no poden evitar parlar-ne bé.

    Se que son molts anys de derrotes, però estem guanyant. La cosa és seriosa i ben aviat serem lliures. Costa de veure des de dins, però si mireu fredament el que esta succeint, som al bell mig d'un procés de secessió.

    Per tant, parlar de conyes marineres com el nom d'un museu o si en els premis literaris d'una comunitat autònoma es poden presentar obres amb una llengua o una altra és perdre el temps. La societat ja va molt per davant d'aquestes collonades.

    Continuo dient que és una cortina de fum. No se que volen tapar, potser és que volen refredar una mica el procés. Potser és que tenen pànic a la manifestació del 11S i volen desviar l'atenció.

    ResponElimina
  5. Doncs vaja manera de tapar el "procés". O de distreure al personal. Estan apagant l'incendi amb benzina. Incongruent. Es confirma lo de la imbecil·litat.

    ResponElimina
  6. Jo tinc una altra visió de la jugada: Aquest galimaties el va començar el nou Director del ConCa, el Sr. Carles Duarte, proposant tornar a la vella disputa dels tebis de si el castellà ja té dret de naturalitat dins del nostre país. Jo segueixo dient no perquè el castellà hi és a Catalunya pel dret de les armes. Mes clar, l'aigua. Llavores, en Mascarell, que crec que amb això estava totalment callat, s'ha vist obligat a confirmar el seu nou i flamant director del ConCa dient que efectivament és un bon tema de reflexió. Observeu, a menys que jo vagi molt errat, que no s'ha decantat per cap opció. És un bon tema de reflexió, i prou.
    Al meu entendre, en Carles Duarte ha estat tou i tebi a l'hora d'iniciar aquesta vella discussió. Tothom sap que pertany al mon de les lletres; hi deu tenir gent que el deu pressionar; i, també, deu haver volgut fer un "magnífic" servei al Conseller, ex-socialista, i susceptible de ser sabotejat des de les files de CDC. Qui sap si en Duarte no aspirava a ser Conseller de Cultura i ara li torna el greuge... Mentrestant, nosaltres, pobres ciutadans, ens torbem amb les vergonyes pudent pel carrer...

    ResponElimina
  7. Crec que en Llull l'encerta, és la Navalla D'Estúpidoccam: si la causa d'un fet és atribuïble a l'estupidesa humana, la resta d'explicacions son probablement falses.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…