Ves al contingut principal

La independència dels dropos (#tenimpressa)

Deltebre










No voldria contradir tan aviat l'apunt d'ahir, però és que les declaracions del conseller Felip Puig d'aquest cap de setmana (ja se sap allò de les escalfades de camisa per fora) i un article de Carles Castro al diari comtal sobre el creixent suport demoscòpic a Espanya a la involució autonòmica m'ho han posat molt difícil. Com que fem tan i tan bé allò d'arribar a tots els públics, en Puig diu que encara som a la darrera oportunitat per a Espanya. I amb allò de què els catalans no volem la independència, però sense voler-la se'ns empeny. Que quin remei ens queda després de trenta anys d'intentar trobar-hi l'encaix. Vés, quina llàstima haver-vos de deixar. Vull entendre-ho com un recurs dialèctic, perquè sinó... Sinó em ve a la memòria una imatge. Potser és una llegenda urbana. Tal vegada és una història que he escoltat de veritat d'uns pares cansats. Una història verídica que ara recupero del bagul dels records tan mal endreçats que no sé si són reals o no. Crec que sí. Eren una parella madura a la qual només quedava un dels fills per marxar de casa. Es delien per recuperar la seva vella intimitat, però el jove (ja no tant) s'hi trobava la mar de gust a casa, tot i les limitacions del dia a dia compartit.

Aquell jove, simplement, no volia la llibertat. La inacció és més còmoda. Els pares li van fer entendre de totes les maneres possibles. Primer, amb alguna indirecta sobre la possibilitat de volar sol. Més endavant, com per a punxar-lo, posant l'exemple dels seus germans, capaços de governar la seva vida autònomament de feia anys. Finalment, manifestant-li de manera més o menys oberta la seva pròpia incomoditat. Ell, però, com si sentís ploure. On trobaria els primers plats de la mare i el tacte fi de les camises ben planxades. No, no. Pensava aguantar altres trenta anys més, com a mínim. Diu la història, que no sé si és certa, que un dia els pares van seure amb el fill a l'hora de sopar i li van comunicar que marxaven de casa. Sí, tenien una economia sanejada i havien pogut comprar-se un pis petitet, on reiniciar la seva vida de parella amb més comoditat. El fill no se'n sabia avenir, però no es va atrevir a demanar-los marxar amb ells. Seríem molt desgraciats si el nostre país fos com aquell jove, però a sobre arrapat incomprensiblement a uns mals pares maltractadors.

Comentaris

  1. A aquest fill acomodatici de la vida dels seus pares, vividor en resum, li introduiria alguna petita variant. A aquest noi segurament li deuria plaure molt la dèria d'anar-los manipulant els pares, aconseguint-ho o no. Però que era preferible anar intentant fer la puta i la ramoneta que sortir al carrer i haver-se d'espavilar sol. Això ho trobava perillós.
    Vaig conèixer un cas verídic d'un noi que als seus setze anys volia seguir anant amb els pares els caps de setmana i, no calia discutir-ho, per anar a tots els partits del Barça. El noi valia molt pels estudis però no sortia de casa. Els seus pares se'n sentien molt satisfets de ser els seus millors amics. A casa només feia que estudiar, res més. No sé com van acabar, no sé, però el cas de bastants catalans que no volen sortir-se d'Espanya, coincideixo amb Granollacs, que demostra, sinó oportunisme de pa sucat amb oli, molta inseguretat. Inseguretat potser del ciutadà, que n'he conegut, que no sap d'on ni com identificar-se. Crec que aquesta és la font d'on s'alimenta el PSC, dels indefinits d'identitat.

    ResponElimina
  2. Efectivament aqui impera la regla de les tres is(Banerjee i Duflo, 2011), que pot aportar llum a la comprensió de la mala gestió dels nostres serveis públics: ideologia ( en aquest cas son molt a prop del PP) ignoràcia (no saben com fer-ho, massa serells sense lligar) inèrcia (ja m'està be)
    Tenim unes institucions que no son fetes per a governar, sinó per a recaptar per Espanya i aplicar ordres. Com tu dius molt be: la gestoria; o, en paraules d'en López Tena, fer veure que som el que no som en un Parlament de fireta, que no decideix res.
    Ara miren de guanyar temps mentre troben una sortida que garanteixi els seus negocis en el nou escenari.
    El temps, però s'acaba perquè la gent empeny. Tic, tac, tic, tac...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, molt bé, Núria.
      En la meva participació anterior, només he sabut veure una part, i aquí la Núria n'ha fet una anàlisi més profunda. Es clar, quan et trobes de cara amb en Miquel Valls, President de la Cambra de Comerç de Barcelona, et quedes desconcertat de no poder entendre (jo) com es pot arribar a ser tant conservador-covard de ni atrevir-se a respirar, no fos que se'm trenqués l'equilibri. Aquí, potser se li barrejaria la "i" d'inèrcia i la "i" d'ideologia, per més que sovint es toquin tant.
      Per això, trobo que aquest és un tema molt transversal, multidisciplinari. Però que ens fot molt a l'hora d'haver d'avançar a sí o sí, també.

      Elimina
  3. Jo no dic mes que una cosa: no confiem en els nostres polítics. L'altre dia vaig escoltar en Salvador Cardús a la radio (RAC 1) que deia que els líders surten quan les circumstancies ho demanen, quan la situació social suma les condicions necessàries. Podem esperar uns líders que es vulguin enfrontar als possibles riscos. Tan si surten aquests líders com si no, el que tinc clar es que ara no els tenim. I si no he de confiar, menys ho faré en un partit, que com CIU, diu una cosa i en fa la contraria. A part de la llarga llista de actes contra Catalunya que han fet, s'ha de posar entre d'altres al lloc "d'honor" el recolzament que va donar al P.P. per a intervenir les Comunitats (hem de llegir Catalunya) que no complissin amb el dèficit. Això es una barbaritat tan gran que realment no sé que fan a hores d'ara "governant" Catalunya.

    ResponElimina
  4. l´avenç nacional no s´aconsegueix amb manifestacions, ni amb reinvindicacions mes o menys festives (pro-seleccions, ANC, CCN, Novullpagars, etc. Sino amb les eines que tenim, votant partits independentistes.

    ResponElimina
  5. La independència no vindrà de la ma d'un canvi electoral. La coalició indepe (si s'acaba produint) quedarà segona.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…