Ves al contingut principal

Onada de calor (#11s2012)

Badia dels Alfacs










Mentre CiU i el govern de la Gestoria decideixen el què i l'exconseller Castells recorda el seu partit que l'Ernest Maragall defensa els interessos del país, a diferència del que fan la Banda dels 14 del Congrés encapçalats per Carme Chacón i Francesc Vallès (vegeu la perfomance Corredor Central), van passant les jornades que ens apropen al dia D. Darrerament, dies i nits d'insomni. He quedat amb companys de lluita i companys de feina i companys de totes dues coses. La riuada humana es desferma. Totes les previsions han quedat curtes. El 10-J ni s'hi apropa. A les sis, impossible baixar més avall de la Gran Via de Barcelona. Més estelades i més cartells imaginatius que mai. Torna aquell mític de PSZzzz. La gent té moltes ganes d'expressar el seu prou. Han vingut, amb ganes de fer història, de tots els racons del país. Els mitjans han fet un desplegament sense precedents. Al centre de la concentració no cap una agulla. Han vingut tots els que havien de ser-hi. Tots els que volen Catalunya com a nou estat d'Europa. Des dels catalanistes del PSC als independentistes d'Unió, passant pels de l'estelada verda i els de les CUP, que la seva manifestació (que ells insisteixen a dir que sí que existeix) ha quedat engolida per la dels impurs i la dels exprés.

Els polítics, envoltats al bell mig, han tingut serioses dificultats per avançar entre la multitud. Cap crit a favor del pacte fiscal (se siente), alguns contra les retallades i gairebé tots, unànimes, demanant un Estat propi, la independència. L'organització orienta la gentada, amb dificultats, en direcció al Parc de la Ciutadella. Curiosament, en el camí, si és que podem atansant-nos al cor del corrent humà, passarem per davant de Rafael Casanova i de Pau Claris. Tot un símbol. A empentes i rodolons la massa ja ha entrat al recinte que recorda la nostra repressió de fa tres-cents anys. Els centenars de milers de manifestants no caben dins l'espai de l'antiga Ciutadella feta construir pels Borbons. Davant del Parlament s'aixeca un cadafal des d'on els organitzadors són a punt de llegir el manifest de convocatòria i de cantar els segadors. És el moment culminant. La concentració, descomunal, ja obre els informatius de tot el món. Breaking news. Espera, tu. El Gran Timoner hi puja i vol adreçar unes paraules que la potent megafonia portarà arreu. Diu que ha entès el missatge: que l'endemà, dimecres 12 de setembre de 2012 convocarà eleccions per conformar una nova majoria que declararà immediatament la independència de Catalunya. Fa molta calor. Em desperto. És la famosa onada.

Comentaris

  1. Somiar-ho no ho se. Però de ben segur que imaginar-ho si. Tots els gran creadors tenen una gran imaginació. "imaginar es veure" que deia aquell. Què va ser abans l'ou o la gallina?. Cap dels dos. Primers va ser imaginar-se'ls. La idea primera. Imaginem-nos doncs la Catalunya lliure, que la imaginació es la segona força universal desprès del sexe i tots dos tenen el poder de crear.

    ResponElimina
  2. Un article molt bonic, molt esperançador i molt cardusià. La manifestació del 11S esta agafant dimensions èpiques:

    http://www.elpuntavui.cat/ma/article/3-politica/17-politica/570865-figueres-i-girona-lloguen-un-tren-per-convertir-la-diada-en-un-clam-nacional.html

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.