Ves al contingut principal

País de pandereta (I) (#transparencia)

Avinguda de les Drassanes (Barcelona)











Aquests dies he estat ocupadíssim. Estressat. Sort que sóc de vacances. He entès que els caps de premsa dels polítics deuen anar de corcoll, que no poden acabar massa bé del cap. RAC1, RNE, COM Ràdio i tants altres. Sembla que encara em falta Antena 3 i Cuatro. Una trucada rera l'altra. Parlant en els mitjans com a portaveu d'una associació que varem crear fa un any uns pocs pares que varem dir prou. Prou de passar per l'adreçador d'un sistema de preinscripció escolar per als nostres fills d'una opacitat inadmissible. Després de tres anys de lluita (amb els companys i amb institucions com el síndic municipal de Sabadell), a casa, ens hem sortit amb la nostra. L'onada ha batut la pedra amb insistència, amb constància heroica, desenes de vegades, fins a esberlar-la. I en el moment de l'èxit, la sorpresa: la constatació que vivim en un autèntic país de pandereta. Quan penso en l'Estat que volem construir per salvar el nostre pais, l'únic dubte m'envaeix en contemplar reaccions com les que he escoltat i llegit aquests dies. Serem capaços de desterrar aquesta cultura social que disculpa l'engany i el frau en la vida pública, que fa de l'espavilat el rei del mambo?

Sí, aquests dies, finalment el Departament d'Ensenyament ha admès amb 20 anys de retard que haurà de respectar el dret de les famílies que participen a la preinscripció escolar a accedir a tota la informació (no íntima) continguda als respectius expedients. És una obligació que data de 1992 (la data de promulgació de la Llei de Procediment Administratiu), que s'aplica, per exemple, a les oposicions o les adjudicacions, i que en 2010 l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades va refermar, a través d'un dictamen sobre el meu cas. Resposta de les associacions "oficials" de pares d'alumnes: cal impedir l'exercici d'aquest dret a canvi de la pau social. Una resposta que recorda l'argument central del franquisme. Els comentaris a la notícia als mitjans i a les xarxes socials del tot decebedores d'un país amb valors sòlids: gent molt, molt d'esquerra, demanant que no es respecti aquest dret fonamental per a la transparència i el control del procediments de l'administració. M'ha dolgut veure com mitjans en els que creia, com ara Vilaweb o l'Ara, presentaven el cas d'una manera tan esbiaixada. I per si en algun moment (que no) vaig dubtar davant l'allau, llegir l'apunt del bloc de Joan Ferran llançat a la crítica, em va refermar que la ignorància és terriblement atrevida i que els estereotips fan molt, molt de mal. I que per a construir un país seriós tenim una feinada per davant.

Comentaris

  1. Totalment d'acord. La legitimació errònia de que el frau és lícit també em treu de polleguera. La trampa està tan arrelada dins del nostre país que fins i tot de tant en tant he hagut d'escoltar bestieses tan grosses com la que torna a tractar avui en Granollacs tan merescudament, i descrivint-me la manera que què ho feia, com altres com aquesta de no pagar l'IVA. Quan els dic als proveïdors que vull factura amb IVA se'm queden mirant atònits i fins i tot m'ho fan repetir. Els dic que vull tenir bons serveis públics, que no vull estafar... Res, atònits. Si vaig al barber, li demano nota de la despesa i el tio se'm queda bocabadat! S'ha d'inventar com fer-me la nota! Hi ha metge privat que es nega a fer-me factura! I amb el tema d'avui, recordo que quan tenia els meus nanos en edat escolar, mentre fèiem cua per la re-matriculació, sempre s'havia de sentir alguna bestiesa d'aquesta mena: Fulaneta de tal es va disfressar de pobra per mirar d'aconseguir matricular la filla a tal lloc, i coses semblats...
    Ara, resulta que aquesta associació de pares diuen que ser rigorós i delatar l'estafador no està bé... Tal com dius, i jo repeteixo sempre, tenim molta feina per fer...

    ResponElimina
  2. Fa uns dies m'explicaven d'una funcionaria de la justícia que ha fet un mes i mig de vacances, el mig extra a expenses d'una companya que li fitxava i, és clar, el favor anava després de tornada.
    Amb quina credibilitat es pot explicar que això ens perjudica a tots en un país a on el lladre és rei i els caps intermedis fan la vista grossa per tapar altres pecats pitjors? Un país a on la frase més sentida en alguns nivells és: que hay de lo mio?
    Crec que per no defraudar l'IVA hem de creure que els diners aportats realment fan feina pel país.
    En López Tena ho explica molt be: en un país seriós pregunta què diu la llei, si la pregunta es amb qui he de parlar, ja no anem be.
    No vull una Catalunya corrupta, no és el nostre tarannà, per això crec que amb la independència hem de saber inocul·lar el virus de la pertinència al projecte comú. La transparència és feina de tots. Per convicció compro productes catalans més cars i dono almoïnes a qui em demana. Però els impostos que van a Espanya em couen, i molt!

    ResponElimina
  3. Granollacs, abans que escriguis la segona part d’aquest apunt:
    Jo no ho veig com tu. Crec que les veus crítiques amb aquesta mesura de la Generalitat tenen un altre rerefons (o almenys vull veure-ho així).
    Crec que pràcticament tothom està d’acord que cal perseguir el frau en els temes de preinscripció escolar (com qualsevol altre frau).
    El problema és que perseguir el frau és una tasca dels poders públics, no pas de la gent.
    Què ha fet la Generalitat? Doncs passar la feina que ha de fer ella... a la gent. És com una retallada més: com que no tinc mitjans ni diners, que ho faci la gent!
    És com els sometents. Com que la policia catalana no arriba a tot arreu, els pagesos i masovers s’han d’organitzar per defensar les seves terres i masies. Crec que tothom estarà d’acord amb mi que les patrulles ciutadanes contenen riscos, i que qui fa malament la seva feina és l’Administració pública quan no forneix de més policies el territori.
    Com en tot, és un problema de recursos. I ja sabem com estan les arques de la Generalitat per culpa de l’espoli fiscal. Si fóssim independents tindríem més diners i la Generalitat podria dur a terme les seves tasques en comptes de passar el mort a la ciutadania.
    Acabo. Fer el seguiment del frau en la preinscripció escolar és molt fàcil. La Generalitat té la llista de peticions d’escola amb l’adreça (teòrica); i també té les targetes sanitàries, que estan lligades a una adreça. Només cal creuar dades, i fer-ho informàticament és un moment. Les adreces de les peticions d’escola que no consonin amb les adreces de les targetes sanitàries són indici d’un presumpte frau.
    Xavier Rull

    ResponElimina
  4. Justament la segona part que publicaré demà i que vaig escriure amb la primera va adreçada a contestar el teu argument! Si un lladre vol entrar a casa teva, pots defensar els teus interesssos i trucar la policia o has d'esperar a veure si passa justament aleshores pel teu carrer?

    ResponElimina
  5. Jo soc de l'opinió d'en Granollacs: un ciutadà responsable mai deixa que l'estat faci la feina que ell no vol fer.

    De l'estat se'n ha de desconfiar sempre: ningú vetllarà pels teus interessos millor que tu. I l'estat, per definició, va en contra de l'individu.

    (Tot dins d'un ordre és clar, no vull que aquest comentari es vegi com una crida a l'anarquia).

    Lull, jo sempre que puc evito pagar impostos a l'estat espanyol:

    a) No m'agrada que em robin

    b) Considero un deure patriòtic fer tot el possible per enfonsar l'estat espanyol.

    Quan l'organització que recapti els meus impostos sigui l'estat català, pagaré fins a l'últim cèntim: sabré que estic pagant per un servei que millorarà la meva qualitat de vida i no la d'un senyor d'Extremadura/Madrid que, a sobre, m'odia només pel fet de ser català.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No es tracta de pagar a qui, anònim, es tracte d'un principi d'honestedat. No facis allò que no vulguis per a tu. A diversos països, la cultura de l'aportació social és molt solidària, amb els impostos inclosos. No és qüestió d'anar seleccionant a qui aporto i a qui no. Se n'és o no. Ara bé, si no se n'és, malament per a tothom. Exigeix i aporta. Pots denunciar qui no aporti, com faig jo. No és insolidaritat; tot el contrari, és aportació. Ara l'Estat Espanyol se'ns ho endú tot, però l'endemà, quan puguem ser lliures, dubto que et refacis d'aquest mal costum. M'explico prou clarament?

      Elimina
  6. PD: La feina dels ciutadans és la de fiscalitzar el govern. Si els ciutadans renuncien a exercir aquest control democràtic a la llarga el govern es pot tornat totalitari.

    ResponElimina
  7. aquesta és la diferència entre països seriosos i no seriosos. He tingut l'experiència de viure a diversos països, la diferència entre els que funcionen i els que no és l'actitud de la gent del carrer davant els aprofitats. Si callen sumisament els països no funcionen (Espanya, Catalunya, Mèxic), si ho denuncien els països funcionen: Alemanya, Dinamarca, Anglaterra.
    A tots els països hi han els que es creuen més llestos que els altres però és només l'actitud cívica dels altres que ho atura. No precisament la policia.

    Per cert, a Barcelona no deixo mai que ningú se'm coli al darrere al tren o FGC i per aquest motiu m'han insultat a mi, a ma mare, m'han amenaçat, etc. Jo no ho entenc, tenim un dels sistemes de transport públic més económics d'Europa i que funciona força bé i si no paguem deixarà de funcionar. Aquests són alguns dels símptomes que em preocupen quan expliquem que nosaltres no som com els espanyols. Malauradament en algunes coses ens hi assemblem molt.

    ResponElimina
  8. Gràcies, amics: avui ha estat reconfortant llegir-vos! I amb en Rull, alguna vegada havíem de discrepar...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…