Ves al contingut principal

País de pandereta (II) (#transparencia)

L'Ametlla de Mar











Com que porto tres anys de lluita, com comprendreu, el tema dóna per molt. I el que ha passat aquests dies, per més d'un apunt consecutiu. Desgraciadament, a casa ja no ens beneficiarem del dret d'accés (l'administració va emparar la destrucció de la documentació que volíem consultar), però, almenys, tindrem l'honor d'haver participat en el restabliment d'un dret bàsic en les relacions entre els ciutadans i l'administració. Molts dels crítics amb la implantació d'aquest dret, en comptes de demanar la modificació de la Llei de Procediment Administratiu per fer-la més opaca, tot restringint el dret d'accés (un pas que seria molt, però molt progressista) és limiten a afirmar que descobrir el frau és feina de l'administració. Sí, i tant. Però no només. El primer responsable de defensar els propis interessos és un mateix. Encara vivim en una cultura en la qual (a més de tolerar el frau, com si no perjudiqués objectivament els altres) ho esperem tot de papà estat. I tant que l'administració ha d'escatir i sancionar el frau en l'empadronament per aconseguir una escola per a la qual no tens prou punts. Però els que participem en la preinscripció també tenim dret a fer valdre els nostres interessos i a exercir els nostres drets. En aquest cas, el d'accés, encara que els mitjans parlin de forma manipuladora de delació o d'espionatge (?!).

Curiosament, a l'inrevès dels tres anys anteriors, aquests dies he viscut sentiments contradictoris. Decebut de bona part de la gent del país (alguns, de la meva corda), satisfet per l'acció de l'administració (tot i que encara ha de canviar moltes, però moltes coses del procediment de preinscripció escolar). No tot, però, ha estat negatiu. Aquests dies he viscut un exemple de com un mosquit, picant, picant insignificant, pot arribar a tombar un enorme elefant. Si l'administració ha vulnerat els nostres drets podem anar i anar. I picar portes i picar portes. I fins i tot rebre el menysteniment del Síndic de Greuges. I instsitir i insistir. I emprenyar i emprenyar. I escriure i escriure. I finalment guanyar. En la nostra entrevista amb la Directora General Meritxell Ruiz li vaig dir, ja drets, abans d'acomiadar-nos: no podreu mantenir la negativa a l'exercici del dret d'accés per part dels pares. I ella es va refermar en que sí. I uns quants mesos després, hem vençut. Han rectificat. La gran lliçó del nostre plet és que es pot fer canviar les coses, encara que calgui autèntica sang, suor i llàgrimes. Però construir un país millor s'ho val. I un nou Estat on els nostres fills puguin viure com a ciutadans responsables, amb drets i deures.

Comentaris

  1. Aquí, l'únic que em sorprèn és l'error del Síndic de Greuges. Tots som humans i ens podem equivocar. Però el fet de l'errada comporta que no tenen prou assessors qualificats? O, l'assessor era també restrictiu? Perquè llavores, caldria demanar al Síndic millorar els sistemes de compensació en el dictamen. Em consta que, en un cas molt diferent on hi vaig participar, jo vaig disposar de dues persones que em van escoltar durant més d'una hora interrogant-me a fons. Al final, hi va haver empat entre ells mateixos. Davant d'aquesta disjuntiva van optar per incloure totes les meves objeccions del tema. Això em va agradar molt perquè van incloure les meves objeccions en un tema amb el que ni ells estaven gaire disposats a escoltar. Per això, l'error que expliques penso que justifica aquella dita de "errare, humanum est".

    ResponElimina
  2. Doncs ho celebro moltíssim, no sempre s'acaba així. Jo vaig tenir la sort d'aconseguir-ho, i també vaig haver de peregrinar i patir. No hi ha res que els foti més que la insistència!!!
    Lluitem doncs, pels nostres drets!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…