Ves al contingut principal

País de pandereta (II) (#transparencia)

L'Ametlla de Mar











Com que porto tres anys de lluita, com comprendreu, el tema dóna per molt. I el que ha passat aquests dies, per més d'un apunt consecutiu. Desgraciadament, a casa ja no ens beneficiarem del dret d'accés (l'administració va emparar la destrucció de la documentació que volíem consultar), però, almenys, tindrem l'honor d'haver participat en el restabliment d'un dret bàsic en les relacions entre els ciutadans i l'administració. Molts dels crítics amb la implantació d'aquest dret, en comptes de demanar la modificació de la Llei de Procediment Administratiu per fer-la més opaca, tot restringint el dret d'accés (un pas que seria molt, però molt progressista) és limiten a afirmar que descobrir el frau és feina de l'administració. Sí, i tant. Però no només. El primer responsable de defensar els propis interessos és un mateix. Encara vivim en una cultura en la qual (a més de tolerar el frau, com si no perjudiqués objectivament els altres) ho esperem tot de papà estat. I tant que l'administració ha d'escatir i sancionar el frau en l'empadronament per aconseguir una escola per a la qual no tens prou punts. Però els que participem en la preinscripció també tenim dret a fer valdre els nostres interessos i a exercir els nostres drets. En aquest cas, el d'accés, encara que els mitjans parlin de forma manipuladora de delació o d'espionatge (?!).

Curiosament, a l'inrevès dels tres anys anteriors, aquests dies he viscut sentiments contradictoris. Decebut de bona part de la gent del país (alguns, de la meva corda), satisfet per l'acció de l'administració (tot i que encara ha de canviar moltes, però moltes coses del procediment de preinscripció escolar). No tot, però, ha estat negatiu. Aquests dies he viscut un exemple de com un mosquit, picant, picant insignificant, pot arribar a tombar un enorme elefant. Si l'administració ha vulnerat els nostres drets podem anar i anar. I picar portes i picar portes. I fins i tot rebre el menysteniment del Síndic de Greuges. I instsitir i insistir. I emprenyar i emprenyar. I escriure i escriure. I finalment guanyar. En la nostra entrevista amb la Directora General Meritxell Ruiz li vaig dir, ja drets, abans d'acomiadar-nos: no podreu mantenir la negativa a l'exercici del dret d'accés per part dels pares. I ella es va refermar en que sí. I uns quants mesos després, hem vençut. Han rectificat. La gran lliçó del nostre plet és que es pot fer canviar les coses, encara que calgui autèntica sang, suor i llàgrimes. Però construir un país millor s'ho val. I un nou Estat on els nostres fills puguin viure com a ciutadans responsables, amb drets i deures.

Comentaris

  1. Aquí, l'únic que em sorprèn és l'error del Síndic de Greuges. Tots som humans i ens podem equivocar. Però el fet de l'errada comporta que no tenen prou assessors qualificats? O, l'assessor era també restrictiu? Perquè llavores, caldria demanar al Síndic millorar els sistemes de compensació en el dictamen. Em consta que, en un cas molt diferent on hi vaig participar, jo vaig disposar de dues persones que em van escoltar durant més d'una hora interrogant-me a fons. Al final, hi va haver empat entre ells mateixos. Davant d'aquesta disjuntiva van optar per incloure totes les meves objeccions del tema. Això em va agradar molt perquè van incloure les meves objeccions en un tema amb el que ni ells estaven gaire disposats a escoltar. Per això, l'error que expliques penso que justifica aquella dita de "errare, humanum est".

    ResponElimina
  2. Doncs ho celebro moltíssim, no sempre s'acaba així. Jo vaig tenir la sort d'aconseguir-ho, i també vaig haver de peregrinar i patir. No hi ha res que els foti més que la insistència!!!
    Lluitem doncs, pels nostres drets!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…