Ves al contingut principal

Preparar el dia D del nostre patrimoni cultural (#marxemja)

Tortosa
Després de la darrera sentència sobre les obres d'art del Museu Diocesà de Lleida, un autèntic cop de porta a les aspiracions de la Diputació General d'Aragó i la seva consellera excatalana Ángeles Serrat, vaig tornar a pensar en el dia D del nostre patrimoni cultural nacional. Els qui tenen la responsabilitat (o els seus portantveus més ben informats) de governar el que queda d'aquest país fa setmanes que ens diuen que sí, que ara sí que estan preparant una de grossa. Estan decidits, segons sembla, a trencar d'una vegada el marc legal espanyol. Uf, costa de creure de Convergència i (sobretot) Unió, però... Com sempre, la resta continuem esperant que la seva històrica indefinició es transformi algun dia en concreció alliberadora. Si és que ara va de veres, una de les coses que caldrà preparar a consciència serà el blindatge del nostre patrimoni cultural moble. D'entrada, cal tenir ben en compte que la meitat o més és sota la titularitat de l'Església Catòlica, fèrriament controlada a Catalunya per elements que no es poden considerar especialment sensibles a les aspiracions del país. Això, tot i algun dels darrers pronunciaments col·lectius del bisbes, un xic més esperançador.

Una altra part del nostre patrimoni cultural és a mans de particulars que, per molt titulars jurídicament i espanyols que siguin (i que podran continuar essent sota la República Catalana) caldrà evitar que puguin enviar-lo fora de les nostres fronteres, sigui quina sigui la situació temporal de buit de poder que es doni en el moment del trencament amb el Regne d'Espanya: elaborar ja, però ja, un bon inventari d'aquests béns no seria sobrer. Tota l'atenció del món, finalment, caldrà prestar als centres que el Ministerio de Cultura (o altres administracions que puguin alinear-se fàcilment amb el poder espanyol) controla directa, totalment o parcial a Catalunya. Caldrà que els mossos siguin ben amatents a evitar que surti, per exemple, un sol lligall, un sol llibre, de l'Arxiu Reial de Barcelona, oficialment, l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Suposo que el govern de la Gestoria tindrà aleshores altres preocupacions més urgents, en el context del canvi de sobirania, però convindria que algú se n'ocupés amb eficiència d'aquest tresor. És un patrimoni valuós que caldria mantenir de totes totes en l'haver del nou estat català.

Comentaris

  1. Ben poc que ens queda... només faltaria que ens comencés un pillatge en tota regla del segle XXI. Jo diria que caldrà molts voluntaris que vetllin les portes de tots aquests indrets susceptibles de ser saquejats. Es clar que potser es conformin amb una bona botella de Rioja... al cap i la fi, la cultura no és pas el fort dels espanyolets... jo vigilaria encara més els bancs, les joieries, i altres llocs de valor econòmic immediat...
    Mira que si, amb tot això, ara apareguessin papers originals d'en Colom i d'en Cervantes...
    Apa, que el dia d'avui ens faci més lliures!

    ResponElimina
  2. Evidentment si fa tres-cents anys que ens estan robant i això fa que ja s'ho prenguin com un dret ben normal que els ha portat, fins i tot, a legalitzar-lo. El dia D + 1 faran tot el possible per treure'ns tot el que puguin i lo mes ràpidament que puguin. O potser (ara que hi penso) fins i tot abans del dia D, si ens descuidem, ens robaran tot el patrimoni que puguin.

    ResponElimina
  3. Mentre llegia el teu post se m'ha posat la pell de gallina. Fa tant sols 3 mesos, era impensable.
    Aquest article us agradarà. Salut i llibertat!
    http://www.ccncat.cat/articles/opina/partir-peres-amb-espanya

    ResponElimina
  4. Aquest és un dels paranys d’España, els noms. Ells saben com propagar-los per esborrar orígens. ¿Per què ens referim i parlem de ‘els papers de Salamanca’? Són ‘els papers de Catalunya’ a Salamanca!. És obvi que la preposició “de” determina l’origen i així qualsevol oidor de la notícia opina que els papers “de”... han de romandre “a”... i que ja estan els catalans reclamant patrimoni d’España.
    És el mateix que passa amb l’arxiu de la Corona Catalana. S’han espavilat a reduir i abreujar-lo amb només ‘Corona d’Aragó’, així el Ministerio de Cultura ja fa anys que hi ha posat una placa ben gran on es pot llegir “Archivo de la Corona de Aragón”. ¿Quan temps creieu que caldrà perquè Aragó comenci a reclamar el ‘seu’ arxiu? I davant de tot España torna a ser obvi que si és “de” Aragón... ha d’estar “a”... Així perdrem aquest valuós arxiu i alhora part de la nostra identitat d’una manera irrecuperable.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…