Ves al contingut principal

Retirada general de títols (#borbonsalstaurons)

Alfons II, comte de Barcelona
Darrerament hi ha hagut diverses iniciatives de partits i entitats reclamant la retirada dels títols catalans als Borbons. L'hem sentit presentada al Parlament de Catalunya i al Consell General del Llenguadoc-Rosselló per la gent de l'Assemblea Nacional Catalana a la Catalunya Nord. Nuturalment, es tracta de fer una denúncia simbòlica que vol remarcar la nostra desvinculació (la dels nostres títols històrics) d'un dels símbols espanyols de referència. Res a dir. Aprofito l'avinentesa, però, per denunciar l'ús pervers, menystenidor, del títol de comtes de Barcelona fet durant els darrers tres-cents anys per part de la dinastia borbònica. Fins al punt que potser el més raonable, més que desposseir-los, fora negar que allò que han fet hagi estat mai legítim des de l'adveniment de Felip V al tron castellà. M'explico, des de la seva creació a l'alta edat mitjana fins a l'acabament de la Guerra de Successió, al Principat de Catalunya no hi havia altre títol de sobirania que habilités els monarques a exercir el poder (previ jurament de les nostres Constitucions) que el títol de comte de Barcelona.

En altres paraules, els reis d'Aragó senyorejaven el Principat de Catalunya, presidien les Corts i impartien justícia només en la seva condició de comtes de Barcelona. Entès en aquests termes, el títol va desaparèixer a la pràctica el 1714. L'aplicació al nostre país del dret de conquesta per part de Felip V de Castella, d'acord amb l'expressat clarament a l'encapçalament del Decret de Nova Planta, va fer que el títol de sobirania fos des d'aleshores el dels reis de Castella-Espanya. És cert que els Borbons van continuar aleshores i han continuat després i fins ara fent menció del títol, però completament desposeït del seu sentit original i políticament potent. És per això que, potser, més que reclamar-los la devolució dels títols catalans els hem de demanar que deixin de manipular el seu sentit històric, barrejant-lo amb d'altres, com els ducats de Palma i altres creats a títol merament ornamental pels borbons des d'aleshores, que no tenen cap mena de rellevància ni sentit històric. Perquè, ras i curt, el darrer comte de Barcelona va morir amb l'estat constitucional català.

Comentaris

  1. I això que aquest Juan Carlos I va dir que no hi hauria "cortesants" al seu palau reial!
    És un fenomen aquest de l'adornament exterior d'una persona que mai no l'he pogut digerir, no el puc accptar. És una auto-adulació que repugna el meu petit intel·lecte. No accepto gairebé gens tampoc els nacionalismes de ningú. Perquè el principi bàsic ha de ser la integritat d'una persona. Posem-li per cas en Ainaud (de qui, per cert, jo havia estat a la seva falda i que ell m'ho va recordar fa uns anys, quan encara estava del tot bé). Erudit i senzill. Aquests han de ser tots els títols d'una persona: el respecte que es mereixi. Com també amb els països, guanyar-se el respecte de seriositat, habitabilitat, progrés social. Tots el títols i banderes són, per a mi, unes parafernàlies obtuses que només fan que destorbar el respecte mutu que ens cal per viure sanament.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…