Ves al contingut principal

Un límit que ens podríem marcar (#independentistes)

L'Ampolla










Avui toca insistir. Generositat, generositat, generositat. Crit de guerra compartit en teoria per molta gent de la tribu independentista, però tan poc practicat en els fets, en els quals sempre s'hi troba l'excusa per a l'enfrontament. Els darrers dies, justament en el compte enrere per a la formidable manifestació del proper Onze de Setembre, tornen noves manifestacions de la nostra passió per dividir-nos, enfrontar-nos i anar cadascú a fer la guerra pel seu compte, sense acceptar mai els consensos mínims. Simplement, perquè per damunt de sigles i personalismes, no prioritzem l'objectiu. El cainisme independentista és pràcticament infinit. Disparar els uns contra els altres sense treva. Tot i que l'espectacle dels darrers anys, teòricament, ens hauria de servir per a alguna cosa. És cert, però, que també tenim motius per a l'esperança: la tasca excel·lent de l'Assemblea Nacional Catalana. Crides com la de l'Oriol Junqueras per bastir una candidatura d'unitat explícitament independentista, ben rebudes per López Tena en nom de Solidaritat, o de l'Alfred Bosch sobre una Syriza independentista (serà difícil). No sé què en resultarà de tot això, però si volem que tot plegat tingui una sola possibilitat de reeixir una cosa hauríem de tenir clara: la necessitat d'aturar aquesta tendència desgraciada a fer-nos mal entre nosaltres.

Fa temps que, a la pràctica, àcid en la crítica com diuen que de vegades sóc, m'he marcat un límit que espero no sobrepassar excessivament. No atacar aquells que comparteixen l'objectiu. Fins i tot d'una manera poc o mai explicitada del tot però que hom pot sospitar si és que vol posar-hi una mica de fe. Ja sabeu a qui em refereixo. Respectar el fet que, tal com recull el Baròmetre d'Estratègia Sobiranista en marxa des de fa alguns mesos a aquest bloc, els independentistes tenim estratègies diferents. Estratègies molt diferents. Potser massa diferents. Potser incomprensiblement diferents. Però que vull creure (fins a la decepció final?) que apunten a un mateix objectiu a curt o mig termini: la independència nacional. Per tant, tota la munició dialèctica, concentrada en aquells que encara es dediquen a emboirar el cap dels catalans per conduir-los al desastre, sigui acceptant l'autonomisme vigent, sigui proposant nous pactes federals o confederals inviables amb Espanya (dono el pacte fiscal per un estadi ja superat). Tota l'artilleria concentrada en les posicions unionistes que defensen des de Josep Antoni Duran i Lleida a Alicia Sánchez-Camacho, passant per Pere Navarro. Prou foc amic, si us plau.

Comentaris

  1. De vegades costa molt no criticar. Hi ha gent que té el cup molt dur.

    ResponElimina
  2. Els qui volíem creure, com jo, que en Pere Navarro tindria una certa intel·ligència nacional, estavem molt equivocats. A hores d'ara, en Pere N. ja hauria hagut de reaccionar i no ho ha fet, bé perquè és incapaç de prendre cap decisió (cagat de mena!), bé perquè se sent espanyol. En fi, tothom ha de sortir del seu armari. I, ell ens ha sortit "espanyol". Vaja, com si fos la Camacha... però progressista, eh, poca conya! Espanyol, sí. Però de progrés! L'error d'aquests sociates és que no poden comprendre que no hi ha cap possible "progrés" dins d'unes files espanyoles. Cap ni gens. Res. No hi ha vida. Mentrestant, els "grans rebels" (desgraciats de nosaltres si ens haguéssim de fiar d'ells!) dels socialistes, altrament dits Maragall i succedanis com Tura, aquests encara estan desflorant la margarida, entre el sí i el potser, qui sap, vés a saber... i la margarida es va morir!

    ResponElimina
  3. Mare meva quin personal...

    http://www.naciodigital.cat/noticia/45868/josep/guia/anc/ami/estan/controlades/autonomistes

    ResponElimina
  4. Comparteixo un article d'opinió, pel meu gust una mica massa negatiu, en tot cas, inquietant.
    El caïnisme no es pot confondre amb la prudència. No podem ser tant ingenus de no creure que hi ha molts interessos en l'ANC, autonomistes que voldrien tenir les rendes per aturar el procés en un moment determinat. Altra cosa és que ho puguin fer, crec que l'ANC sels ha anat de les mans, i és feina nostra que la gent passi al davant...
    En tot cas l'objectiu està clar i es diu INDEPENDÈNCIA, qui vol pa no compra galetes, les coses pel seu nom, perquè si no no hi pot haver confiança. Tots en els ous en el mateix cistell per la independència? si, però compte, que si no és així, ens quedem sense ous.

    http://in.directe.cat/in-deep-end-dance-see-us/blog/8416/financament-o-sobiranisme-limitat-els-dos-escenaris-sobre-els-que-treballa-ciu

    ResponElimina
  5. Jo encara aniria una mica més enllà i dirigiria únicament l'artilleria cap a España, el nostre adversari a abatre.

    ResponElimina
  6. Si fa 4 anys us haguessin dit:

    - Que el gairebé la meitat dels habitants de Catalunya viurien en poblacions declarades independentistes pels seus ajuntaments

    - Que el 51% de la població seria favorable a la independència

    - Que hi hauria una cosa anomenada ANC que convocaria la manifestació més mutitudinària de la història d'aquest país i que susuditxa manifa fos per la independència

    - Que 890.000 persones votarien en un referèndumoide per la independència organitzat per la societat civil

    ... us ho haguéssiu cregut? Com goseu dir que la PDD, l'ANC i l'AMI son autonomistes si mai ningú en els 300 anys que portem d'ocupació havia fet una cosa tan audaç com les que fan?

    Els principals triomfs del l'independentisme català s'han fet a banda de sigles, de partits (o han estat varis partits col·laborant) i de líders.

    Per tant jo proposo criticar a tots aquells que vulguin dinamitar la unitat del poble català. No tenim temps de conyetes, d'independentistes més acabats que veterans lluitant com si encara estiguéssim als 80 i de radicals de pa sucat amb oli fent maranya.

    L'altre dia vaig sentir en Junqueras fent una metàfora molt encertada: la independència no és una cursa individual, és una contrarrellotge per equips. No guanya el ciclista que arriba primer o que va més ràpid, guanya qui fa passar el màxim d'integrants del seu equip per la meta.

    El meu equip no es diu CiU, ni CUP ni ERC. El meu equip es diu Catalunya.

    ResponElimina
  7. Ignorants no sou, llavors sou germanetes de la caritat.
    L’únic enemic de Catalunya es diu CiU. Són els talps dels españols. Aquesta gent ens han portat DURANt molts anys a la situació que ens trobem.

    ResponElimina
  8. perdoneu pero aquesta gran manifestació de l´onze de setembre, es un altre brindis al sol, no te cap resultat en l´avenç nacional, de fet es l´unic que sabem fer. I quan cal anar a votar de debó la majoria vota regionalista com a molt.Algú ho havia de dir, per tant tenim el que ens mereixem

    ResponElimina
  9. Una critica no fa gaire. Un milió et fa canviar el rumb.

    ResponElimina
  10. ...copiant a Toni Soler:
    "Benvolguts de totes les sigles:
    No cal que us hi mateu marcant paquet.
    No importeu gens.
    Importa la LLIBERTAT del PAIS"

    ...potser a l'endemà del dia D alguns quedaran en pilotes.

    ResponElimina
  11. Els canvis electorals son lents. Fins i tot amb una coalició independentista de l'estil ERC+ICV+RCat+SI crec que CiU guanyaria les següents 1 o 2 eleccions.

    No tenim tant de temps. Hem de assolir la independència amb el que tenim ara mateix. I aquest 11S va agafant pinta de llegendari. Encara que no les tingueu totes, autocar a Barcelona, estelada ben amunt i a cridar independència!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…