Ves al contingut principal

Víctimes de la seva pròpia mentida (#marxemja)










Passa en les controvèrsies de cafè o a la plaça. L'estratègia i la dialèctica porten sovint a exagerar alguns elements o oblidar-ne d'altres, justament aquells que no s'ajusten al discurs que es vol defensar. En el debat dels opinadors (i dels blocaires, naturalment) aquesta agudesa visual per als factors que interessen i idèntica ceguesa per als que no són absolutament habituals. Sabut de quin peu calça cadascú, els resultats tampoc no poden sorprendre. El que sí crida l'atenció és l'actitud xulesca d'algunes de les patums de l'espanyolisme a Catalunya. Els veiem fervorosament convençuts del propi esbiaxament interpretatiu. Juan Carlos Girauta, per exemple, habitual als mitjans catalans, carregava l'altre dia amb una violència descomunal contra les enquestes del CEO. Més enllà del rigor tècnic que es vulgui reconèixer o no a l'enquesta amb una mostra més important i una trajectòria d'anys que es fa al nostre país, és impossible que Girauta desconegui que totes i cadascuna de les enquestes elaborades i publicades d'ençà del novembre de 2010 atorguen una majoria creixent al sí a la independència. Algunes, per cert, encarregades per mitjans tan poc partidaris d'aquesta possibilitat com La Vanguardia i El Periódico.

S'afarten de llançar proclames que repeteixen un dia rere l'altre amb l'esperança que així esdevindran reals. I els polítics espanyols prenen nota, se'ls creuen i modulen un discurs que a Catalunya sembla simplement extraterrestre. Fa uns dies, quan el portaveu Francesc Homs va dir macarra a un ministre espanyol es va quedar curt. Montoro, en una de les seves habituals atzagaiades, no havia dubtat ni un segon a menystenir el Parlament català. Per què? Doncs, perquè estan del tot convençuts que els polítics nacionalistes catalans són uns bufanúvols que no representen ningú. Que tot plegat és un invent d'una casta dirigent que no té arrels al carrer. I el més curiós és que aquesta mena d'intoxicadors, com ara el gran Paco Marhuenda l'altre dia a RAC1, no dubten a reclamar la celebració immediata d'un referèndum, que (a diferència del que pensen la majoria dels independentistes catalans amb totes les enquestes del món a favor) estan convençuts que guanyaran sense ni tan sols baixar de l'autobús. És així, que el dia D, víctimes de la seva pròpia mentida sobre el país, la seva sorpresa serà majúscula. Espero que apareguin als mitjans per valorar-ne els resultats. Pagaria per veure'ls la cara aquell dia.

Comentaris

  1. Esperem que els la hi poguem veure d'aquí ben poc!

    Salut, Granollacs.

    ResponElimina
  2. El caràcter espanyol és amant de la ignorància, xulesc i sovint exerceix de savi de taverna. En canvi aquí, a casa nostra, hi ha problemes de personalitat tan greus com el drama del PSC-PSOEc. Quin és pitjor? No sé. Perquè si el PSC donés llibertat de criteri als seus membres, ara ja tindríem una majoria prou sòlida que podria plantar cara a Madrid amb consistència. A mi, el que m'estranya, no entenc, és com una persona pot estar-se inserit dins d'un lloc que no li agrada. Els uns i els altres. No ho entenc. Suposo que els "maragallistes" deuen considerar que els qui se n'han d'anar són els PSOEs ja que el PSC és el genuí de casa. És allò d'"Hostes vingueren que de casa ens tragueren". Doncs bé, davant de l'urgència d'actuar, els proposaria crear un nou partit i els reclamaria els drets del nom. Però, facin el que facin, que actuïn d'una vegada!, que se'ns en va tot el país, caram!
    Respecte dels savis de taverna, intransigents d'ignorància supina, cecs d'intel·ligència espanyols (em sap greu pels pocs que són lúcids) d'aquests crec que el millor és l'actitud d'en Mas-Colell. Plantar-los. Estic creient que aquest Timoner potser no ens arribarà a fallar, podria ser. Una altra prova va ser aquella reunió massiva d'alts càrrecs de la GenCat. Sort que en Jordi Barbeta ens la va explicar, i a La Vanguardia (!), perquè si no, no n'hauríem sabut res de res, o sí també? Tot estava programat amb cronòmetre, ho està i ho seguirà estant. Per això els Rajoys no saben com despertar-se, han dormit massa anys. 300, oi?

    ResponElimina
  3. El PSC te dues ànimes. L'una amb bressol al Baix Llobregat es totalment espanyolera i olé. Està formada pels quillos fills d'immigrants que van decidir (molt en la seva línia espanyolera) endollar-se al partit per espanyolitzar, si calia, fins i tot la sardana. (He de reconèixer que han fet bona feina en aquest sentit, Sant Boi o Cornella, per posar dos exemples, semblen pobles de Badajoz). Per això el propi partit ha sofert aquest gir tan castís de la línia Zaragoziana-Montillana-Chaconiana que ha foragitat de la cúpula a tots aquells que feien tuf a catalanisme.

    L'altre ànima es la catalana/federalista-progressista chupi guais. Son els federalistes!!! que també afirmen de forma categòrica i emfàtica que els nens els porta la cigonya directament des de Paris.

    Estic convençut que ninguna d'aquestes ànimes te un futur gaire gloriós. Seran víctimes de la seva pròpia mentida. De fet ja ho estan patín.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…