Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2012

Un subjecte de sobirania política

La casualitat ha volgut que hagin coincidit en el temps aquests dies la reivindicació simbòlica al Congrés espanyol de la derogació del Decret de Nova Planta, presentada pel grup d'Esquerra Republicana, i la reacció histèrica i amenaçant del govern espanyol davant la possibilitat que els catalans expressin la seva voluntat sobre el futur del país per via de referèndum, consulta o el que sigui, tal i com ha demanat formalment el nostre Parlament per a la propera legislatura. Digueu-me historicista per barrejar passat i present, però és que aquest és precisament el rovell de l'ou de tot plegat. Abans i ara. Si Catalunya és o no un subjecte polític dotat de sobirania. I és precisament per aquí, a la recerca de més i més consens, per on podem eixamplar encara més la nostra majoria social i política: fins i tot els socialistes catalans semblen disposats a admetre, finalment, dos anys més tard de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 que ho portava com a lema, que tenim dre…

La por farà forat? (#autodeterminacio)

La Marta em talla el cabell quan toca. De fa anys parlem de política. Darrerament, com cal, de com hem avançat cap a la llibertat plena. L'Onze de Setembre va tornar a correcuita de Sevilla per poder marxar a manifestar-se a Barcelona sense ni desfer la maleta. Uns dies després, em parlava de l'impacte que li havia provocat la reacció d'una clienta, una senyora de certa edat, emocionada per l'èxit descomunal d'aquella jornada. Fins i tot li havia plorat davant la impossibilitat, arran de les seves xacres, de participar personalment a la manifestació, tal i com hauria volgut. Només uns pocs dies després he tornat per pelar un dels meus nens. La mateixa dona ja li havia dit que ara no les tenia totes. Que a la ràdio havia escoltat que un empresari català ja havia perdut cinc clients espanyols. Que havia començat el boicot. Que què ens passaria.

Francesc-Marc Álvaro parlava fa no gaire del duel que s'ha establert en aquest primer round entre independentistes i dep…

"Les esquerres havien parlat així..." (#PSc)

Remeno papers de fa unes dècades. Trobo un d'aquells anuncis que publicava a la premsa l'associació patriòtica Amics de Joan Ballester i Canals. Diumenge 12 d'abril de 1987. Porta per títol "Les esquerres havien parlat així..." Recull un seguit de cites de textos rellevants de representants destacats de l'esquerra catalana que, al llarg de la història contemporània del país, van excel·lir pel seu patriotisme. Naturalment, el propòsit publicitari era el de presentar d'una manera patent el seu contrast amb la pràctica política de bona part de l'esquerra catalana durant i després de la denominada Transició política del darrer quart del segle XX. Entre els testimonis recollits em criden l'atenció dos que us transcric tot seguit. De Joan Comorera: "Som catalans per naturalesa. Som espanyols per coacció [...]. Ens devem a la nació i hem d'anorrear l'estat opressor. La llibertat d'unió pertany exclusivament als nacionals de cada nació i…

Ara toca el Bloc Sobiranista (#tenimpressa)

Els qui amb paciència llegiu aquest bloc de fa temps, sabeu que en diversos moments he escrit sobre la necessitat d'enfortir organitzativament els llaços de tots els catalans (la majoria) que compartim l'objectiu comú. En concret, de construir un Bloc Sobiranista de Catalunya. Un gran paraigües, més o menys formalitzat, per aplegar els esforços dels diferents partits que defensen la supervivència del país. Avui, al Parlament de Catalunya, s'aprovarà una o diverses resolucions, per àmplia majoria, que intentaran posar negre sobre blanc la demanda dels ciutadans el passat Onze de Setembre (per cert, us enrecordeu de tots aquells que ens van dir fins a fer-se molt pesats, que les manifestacions no servien de res? Déu n'hi do!). Veurem fins a quin punt concretem, si som capaços de fixar un full de ruta de cronologia nítida i clara. Si acabem de matar d'una vegada les ambigüitats.

Després, anirem d'aquí poques setmanes a unes eleccions on cada formació política far…

Sí, m'he emocionat (#autodeterminació)

Escric una primera valoració encara en calent. Sabeu que he criticat manta vegades la paràlisi i la frustrant indefinició convergent. Precisament, per la descomunal incapacitat en la qual, l'autonomisme dels darrers anys, ha deixat el país en uns moments com aquests de crisi. Un temps de patiment extrem per a tanta gent. Uns moments en els quals, molts, quan surten de casa, no saben si tornaran amb feina o a l'atur. He criticat també el model d'exercici del poder i de cultura d'administració que ha fomentat la coalició que ens ha governat durant vint-i-cinc anys d'autonomisme. I ho continuaré fent, naturalment. Avui, però, en aquells darrers minuts èpics del discurs del Gran Timoner, he d'admetre que m'he emocionat. És l'hora que Catalunya exerceixi el seu dret a l'autodeterminació. Eleccions constituents. Un moment històric. El compromís final de no tornar-se a presentar si s'assoleix l'objectiu, per demostrar amb fets que no es tracta d&#…

L'ànima recuperada de la nostra sobirania (#independencia)

L'any 1971, en aquell famós discurs del mestre Pau Casals davant les Nacions Unides, aquell en el qual va reivindicar la seva catalanitat davant el món, el músic va recordar que les nostres institucions parlamentàries, amb les angleses, foren de les primeres d'Europa a constituir-se i tenir una potent vida pròpia. Des del segle XIII i durant més de sis-cents anys, les Corts catalanes ocuparen el centre de la nostra vida política i encarnaren la sobirania compartida entre la Terra i el comte de Barcelona. Després del fiasco madrileny del passat dijous, el Gran Timoner ha tingut el bon criteri (ajudat per les casualitats del calendari de sessions) de retornar al nostre Parlament el seu paper fonamental en el procés cap a la llibertat. Podia haver convocat les eleccions des de la nostra ambaixada a Madrid, o haver reunit immediatament la comissió creada per al seguiment del pacte fiscal (la més curta de la història del món mundial). Però no, ha volgut, amb bon criteri, que sigui…

ICV i el referèndum de broma (#autodeterminacio)

La darrera vegada (i única) que varen governar la Gestoria els va correspondre en sort (o potser van demanar-se) el Departament que tenia com a una de les seves funcions l'estímul a la participació política de la ciutadania. Coneixen el tema, doncs, se suposa. Semblaria lògic, per tant, esperar que parlessin amb una mica de rigor. No és la primera vegada que he lloat la visió política d'Iniciativa d'ençà d'ensulsiada del Tripartit. Tal i com totes les enquestes apunten, en l'àmbit de l'esquerra, el contrast amb el desastre i la desorientació del PSC no pot ser més bèstia. Els roigverds han sabut percebre per on avança el país i s'han situat ben emplaçats per cobrir el màxim d'espectre en la sensibilitat nacional centrada, des de l'independentisme de Raül Romeva al federalisme utòpic d'en Joan Coscubiela. El fil de la contestació a les retallades els ha donat, a més, una credibilitat d'esquerres que, a mesura que passi el temps i s'esbor…

Perquè arribarem els primers (#independencia)

Aquests dies n'hi ha qui debat sobre els ritmes. El veterà periodista gironí Rafael Nadal (un dels opinadors més inspirats del moment) i altres com un servidor, a risc de rebre els habituals menyspreus dels del fre de mà, estem per anar depressa. Cosa que no vol dir que les coses no calgui fer-les molt i molt bé. Falcar cada pas. Difícil no significa necessàriament llarg. L'embranzida actual és molt important i crec que encara s'accelerarà. Cal aprofitar el moment. Sóc optimista de mena i em penso que no caldrà insistir gaire en la necessitat de cremar les etapes el més ràpid possible. Per estratègia i perquè a Catalunya hi ha molta gent patint que mereix solucions que només podem trobar des d'un altre marc econòmic i jurídico-polític. Afortunadament, si és que els nostres polítics encara no tenen prou clar el calendari ni el full de ruta, els espanyols ja hi seran per ajudar-los. Ho hem vist prou clar aquesta setmana amb el sorollós no de Rajoy als morros del Gran Ti…

I després què? (#marxemja)

De Ruiz Gallardón a Paco Maruhenda, passant per Pedro J. i Alicia Sánchez Camacho, tot l'ampli espectre de l'espanyolisme institucional i periodístic porta deu dies d'amenaces constants. És la seva estranya manera d'intentar retenir-nos. El internado. Cap esforç d'aproximació amistosa. Regle. Disciplina. Sota l'empara de la seva constitució postfranquista (poc post i massa franquista) ens avisen de la unitat sagrada i de la indissolubilitat de la pàtria. Està bé, que diria en Pujol. És com si visquessin sols en el món. Com si fóssim encara al segle XX. Com si no forméssim part de la Unió Europea i de l'OTAN (vés qui ens havia de dir que ho acabaríem agraint). Lladrucs constants. Que si ens enviaran l'exèrcit. Que si suspendran l'autonomia. Que si ens cancel·laran les eleccions. Dues breus consideracions al respecte. Primera. Realment, són conscients del ridícul universal que provocarien? S’adonen del que pensaria el món civilitzat? Com ho pairien e…

Encegats davant l'abisme (#marxemja)

Tenen una habilitat històrica per ignorar la seva situació real. Per negar la pròpia responsabilitat. Un infantilisme incomprensible. El nacionalisme espanyol, sempre prepotent, és així. Ahir Rajoy ens va donar la mostra final. Definitiva. Em sembla que fou l'any 1921. El borbó Alfons XIII manté contactes regulars, una relació especial amb el general Silvestre, qui dirigeix les operacions de l'exèrcit colonial espanyol al Marroc. L'avanç imprudent cap a la Badia d'Alhucemas, deixant al seu pas petites guarnicions mal proveïdes, provocarà l'ensorrament del domini espanyol fins a posar en perill la mateixa ciutat de Melilla. I més de dotze mil soldats espanyols morts. Abans, però, Silvestre comunicarà directament al monarca que pensa ocupar Alhucemas el dia de Santiago, patró d'Espanya. Alfons XIII li enviarà un telegrama amb només tres paraules: "Olé tus cojones". Un segle després, portades de premsa com les habituals de La Razón ens situen en una per…

Bròquil is over (#eleccionsja)

Aquest apunt, raonablement, l'hauria d'haver escrit demà, però em penso que, després del que va passar al Congreso ahir (amb la compareixença de Rajoy i Montoro), podem anar avançant esdeveniments. Tenim pressa. El país, la gent, s'enfonsa per moments. Sembla clar que la reunió d'avui entre el Gran Timoner i el líder del Partit Popular no durarà gaire més enllà d'un quart d'hora de temps real de joc. El govern espanyol ha deixat prou clar que no pensa cedir ni un mil·límetre en la seva voluntat de trinxar el nostre país, de munyir la vaca fins al darrer rajolí. És la guerra total. I en aquestes circumstàncies, un cop feta la cerimònia, el president Mas no hauria de trigar més que unes hores, les justes, per anunciar la convocatòria d'eleccions. Després del tsunami històric de la multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre cal saber immediatament on som. Cal fer d'una vegada el 14 d'abril que sempre he reclamat. Si en aquella data la victò…

El Borbó ens borboneja (#marxemja)

Curiosa proximitat de calendari, encara que amb 89 anys de distància. El 14 de setembre de 1923, dos dies més tard que el general proclamés l'estat de guerra i publiqués el seu manifest colpista, el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, acompanyà Miguel Primo de Rivera en el seu comiat a l'estació de França, camí de Madrid. Com a capità general, Primo havia manifestat des de la seva arribada a Barcelona certes complaences envers el catalanisme més tou, de manera que la Lliga Regionalista no dubtà a rebre la seva maniobra amb bons ulls. El 17 de setembre es publicà el decret de dissolució de les Corts. I al dia següent, el famós decret "de represión del separatismo", una formidable andanada que comportà, entre altres mesures repressives que abastaven fins a la nostra bandera, la prohibició de l'ús oficial del català. La celeritat (tres dies) en la descàrrega anticatalana ha estat interpretada per la historiografia com un acte clarament inspirat pe…

I Marhuenda va sortir masegat (#memoriahistorica)

Riquíssim debat a la ràdio comtal matinal sobre l'Onze de Setembre de 1714. No cal dir que l'Oriol Junqueras, com de costum, ha estat molt brillant, i que en Marhuenda l'ha respost amb el seu catàleg habitual de mitges veritats salpebrades fins i tot amb alguna mentida. Cal dir que l'home és hàbil, com quan (per reforçar el seu particular concepte de "sobirania dinàstica" i negar de pas que n'era compartida amb la Terra) parla sistemàticament de privilegis i no de llibertats, conceptes que eren emprats indistintament en el vocabulari polític de l'època. On directament falseja la història és, en canvi, en l'ús sistemàtic del terme furs: al Principat de Catalunya mai hi ha hagut furs, sinó Constitucions, capítols i actes de Cort. La distinció no és sobrera, perquè un concepte denota concessió del sobirà i l'altre pacte i sobirania compartida, justament això que Marhuenda pretén negar sistemàticament al nostre país. A més, el director de La Razón

Ets un proetarra i no ho saps (#11s2012)

Fora del gairebé total mutisme oficial (no s'enteren o estan depassats?) el que més destaca de la resposta dels polítics, mitjans i opinadors espanyols envers la desomunal manifestació de l'Onze de Setembre és pot resumir ras i curt: histèria. Estan fora de sí. Exemplifiquen amb una força inaudita la història d'un estat, el Regne d'Espanya, bastit històricament a través del desplegament continu de la força. Incapaç d'acordar, de pactar, de seduir. Una necessitat d'imposar que és al mateix ADN de l'espanyolisme i que aquests dies hem comprovat una vegada més que és incapaç de mutar. De fet, la reacció no fa sinó confirmar l'encert de l'elecció feta per una, a hores d'ara, ja solidíssima i creixent majoria de catalans: amb aquesta gent no hi ha res fer. Portem cinc dies escoltant-los enfadats i no hem sentit cap (però ni un de sol) argument en positiu. Tot, absolutament tot, amenaces i insults. Acostumats a  un poble mesell, algú pot creure que d…

Relats de diumenge (XXXIII). No t'estimo. Me'n vaig.

Fruit d'anys de maltractaments la seva autoestima era per terra. Naturalment, ho havia pensat gairebé des del primer dia, però a veure qui s'atrevia a dir-li a la cara. El setembre té aquella llum tardoral de festa que s'acaba. Ara, finalment, potser havia arribat el moment. A la seva casa-presó (no pas precisament, una llar endreçada i alegre) el caos havia arribat a tal punt que els veïns se n'havien de preocupar i tot. Aquell dia, alguna cosa especial li va insuflar unes forces desconegudes. Com si recuperés una part de la força de la joventut. De quan era jove i portava la iniciativa. Dels temps en els quals, en aquella contrada, tothom l'admirava per la seva capacitat i la coneixia per les seva empenta. Lluny, molt lluny quedava tot allò. Però ara, gran i arrugada, de feia massa temps tantes vegades impotent, sentia al braç una saba desconeguda. I fou així com esperà el seu marit que tornés de fer el carajillo diari d'abans de dinar. Feia temps que ell ha…

Un Catalunya lliure que els fa embogir (#11s2012)

És difícil fer-se càrrec del que representa. Del que significa en tota la seva profunditat la manifestació del passat Onze de Setembre. En termes històrics. Parlem molt del darrer canvi, del pas de rosca dels últims anys. Però si prenem una mica més de perspectiva, contemplar-la encara resulta més espatarrant. El tomb que ha fet el país en mig segle és absolutament espectacular. Increïble. Simplement, fa cinquanta anys érem (gairebé) morts. A excepció d'uns pocs. Aleshores, el 1964, alguns bons patricis van organitzar la primera manifestació després de l'entrada de les tropes del general Franco a Barcelona el 1939. Es tractava de commemorar, allà on el vell monument feia molts anys que havia estat retirat, el 250è aniversari de la caiguda de Barcelona a mans borbòniques. Un Onze de Setembre, doncs, de fa gairebé cinquanta anys. Llegeixo els fets d'aquell dia en la biografia de Joan Ballester i Canals escrita no fa gaires anys per Robert Surroca (Barcelona: Òmnium, 2007, p…

Una allau de gent amb pressa (#11s2012)

Alguns portem mesos escoltant i llegint improperis contra els exprés. Que si poc a poc. Que si sou uns nens. Que si us penseu que és apretar un botó. És el clam constant dels opinadors prudents que han fet de coixí a un govern que, per tot avenç nacional, ha aconseguit el gran èxit de presentar a Madrid una nova proposta de finançament en el termini rècord de: dos anys!!! Gairebé vint-i-quatre mesos durant els quals la degradació del que quedava d'autogovern, de les institucions i de les condicions de vida de la gent ha anat, en direcció contrària, a un ritme absolutament vertiginós. Catalunya 2011-2012: crisi i recentralització supersònica i govern cargol. I és així com arribem a l'Onze de Setembre. I, amics i amigues, encara ressona el zaaasca. La gernació que surt al carrer diu ras i curt que vol la independència. The broquil is over. I els d'abans tornen a dir-nos just després que sí, però que tot és molt difícil. Que prudència. Que ho hem de fer bé. I tal i tal. L…

Visibilitzar la irreversibilitat (#11s2012)

Temps hi haurà per parlar de la tasca que ara tenen per davant els polítics i les institucions. I, per damunt de tots, el Gran Timoner, qui sembla haver fet darrerament certes passes (dialèctiques, de moment) d'innegable progrés. Però no em resisteixo, amb el pitetet encara xop, a sucar una mica més de pà en la manifestació de dimarts. És una il·lusió compartida amb tanta gent! Amb un somriure als llavis, encara cansats, ahir tothom sentia la necessitat vital de compartir la seva alegria amb els altres. Diria que, fins i tot, com a termòmetre del nostre estat d'eufòria col·lectiva, hi havia més estelades als balcons i les finetres el 12 que l'11 de setembre. La manifestació d'ahir ha tingut i tindrà un efecte d'autoafirmació descomunal. Estripa de dalt a baix la nostra tendència a veure-ho tot llunyà, esquifit, impossible. Alegria fins i tot evident als mitjans, entre els periodistes i els opinadors que fa dos dies veien tot de clarobuscurs en la convocatòria. La …

Llàgrimes d'emoció per un nou temps (#11s2012)

Hem quedat amb la família, companys de lluita i de feina a Gràcia, al mateix lloc (volem que ens doni sort) de la manifestació del 10 de juliol de 2010. Falten dues hores i de l'estació dels Ferrocarrils surt una corrua constant de gent. L'observació dels prolegòmens confirma que sí, que això serà molt i molt gran. En Xavi arriba al lloc de trobada desencaixat. Ha estat mirant la televisió i vist que a les quatre de la tarda el Passeig de Gràcia de Barcelona ja és ple. Gran com és, li costa controlar les llàgrimes: sent el mateix que aquell màgic minut 111 del 20 de maig de 1992 a l'Estadi de Wembley. L'èxit és colossal. L'emoció es desborda. Mitja hora abans de l'hora prevista entrem al torrent central. Ni un pas durant una hora. La percepció inicial s'acabarà confirmat de la primera passa a l'última. Gent de totes les edats, de tots els accents i de totes les estètiques, però una sola bandera i un sol crit. Mai he assistit a una manifestació en la qu…

298 anys després, la llibertat (#11s2012)

El matí de l'Onze de Setembre suor i sang. Sobre les casaques dels pocs soldats que queden vius després de més d'un any de setge. A les camises dels defensors que lluiten casa per casa. Parracs bruts. Boira de fum que ofega. Pilotes que xiulen entre els qui s'arrosseguen. Soroll que fa tremolar. Olor a mort, a sofre i a pòlvora. Atac i contraatac. Un rera l'altre. Sense defallir. Baionetes i ganivets que fereixen la carn. Ferits i amputats que continuen la lluita. L'escena més terrible que es pugui imaginar sobre el Baluard de Santa Clara. Al de Llevant. Al Portal Nou. Lloada en la memòria d'Europa. Al davant, una munió de joves lliurant les seves vides a l'altar absurd de l'absolutisme. Sense saber ben bé perquè.

Resistència desesperada. Arribaran els nostres abans que morim tots. Els aliats trencaran el bloqueig. I sinó, fineixi la nació amb glòria. Els comandants han quedat enrere. Els professionals són gairebé desapareguts. És el poble que continua…

A les armes catalans! (#11s2012)

"Ara ojats. Se fa saber a tots generalment, de parts dels tres excel·lentíssims comuns, pres lo parer dels senyors de la Junta de Govern, persones associades, nobles, ciutadans i oficials de guerra que, separadament, estan impedint lo internar-se los enemics en la ciutat; atès que la deplorable infelicitat d'esta ciutat, en qui avui resideix la llibertat de tot lo Principat i de tota Espanya, està exposada a l'últim extrem de subjectar-se a una entera esclavitud; notifiquen, amonesten y exhorten, representant pares de la pàtria que s'afligeixen de la desgràcia irreparable que amenaça lo furor y injust encono de les armes galohispanes, feta sèria reflexió de l'estat en què los enemics del rei nostre senyor, de nostra llibertat i pàtria, estan apostats ocupant totes les bretxes, cortadures, baluarts del Portal Nou, Santa Clara, Llevant i Santa Eulàlia. Se fa saber que si luego, immediatament oït lo present pregó, tots los naturals, habitants y demés gents hàbils pe…

Flaire de grandíssima victòria (#11s2012)

En un moviment de bola de neu d'efectes incalculables, a falta de poques hores, la gran manifestació convocada per l'Assemblea Nacional Catalana fa mig any es desborda d'èxit. Ahir al matí se superava el miler d'autocars confirmats. A la família, a la feina, entre els amics, es fàcil percebre un nivell de mobilització mai vist. Gairebé tothom pensa marxar sobre la capital catalana. L'emoció, la impaciència, és gran. A la meva ciutat, Sabadell, aquest cap de setmana en festes, els balcons es van omplint de banderes anunciant la Diada, mentre fins i tot els comerços xinesos comencen a exhaurir les existències d'estelades. Dimarts serem, sembla, davant la major manifestació de la història del país. I sí, amics i amigues, contra tots els intents de manipulació, serà un clam per demanar la independència. El moment és d'una transcendència absolutament memorable. Probablement mai més viurem un esdeveniment popular de les dimensions que ens esperen el proper Onze …

Catalonia World (#tenimpressa)

No faig un joc amb el nom, polèmic per centralista (entenc els tarragonins), del des d'ahir famós projecte (feliçment) alternatiu a Eurovegas. No. Avui, sincerament, correspon lloar la capacitat de reacció del govern de la Gestoria. Discretament, ha treballat durant mesos alternatives d'inversió a les del dubtós multimilionari nordamericà. A l'espera del que la fosca trajectòria del tal Bañuelos pugui acabar proporcionant de finançament real al projecte (De la Rosa II?), cal reconèixer que la posada en escena d'ahir va ser brillant. Creant expectativa des del dia abans. Mostrant capacitat de reacció als rumors creixents que el (suposat) gran projecte anticrisi s'escapava. Avançant-se i fins i tot posant contra les cordes el supercomplex de joc (i altres coses) d'Adelson a Espanya. Gelant el somriure de doña Esperanza. Portant la iniciativa. Amb lideratge. Amb un autèntic Pla B. Diria que, tal i com està el país, m'ha fet ràbia i tot. Tan espavilats que dem…

Mesures desesperades (#11s2012)

Falta encara gairebé una setmana. El primer èxit clamorós rau a comprovar que als mitjans, tot i la que cau, a excepció del diari comtal, gairebé no es parla de res més. Tothom, absolutament tothom, dóna per fet l'èxit descomunal que ens espera. Encara bruns de les vacances, s'han posat massa tard a la feina. Canguelo. Pànic. Es veu a venir. La Història se'ls escapa de les mans. A la tropa de xoc de la brigada de narcòtics se la veu francament desbordada. Aplicant a correcuita, finalment, com era d'esperar, les tàctiques de manual del bon intoxicador. Cal desacreditar-la. És urgent. Les vaques sagrades dels mitjans catalans es bolquen a fer hores extres per intentar dinamitar la marxa. Els exemples es multipliquen. L'altre dia, sense anar més lluny, estel·lars en la seva dedicació, Rosa Massaguer i Joan Botella a l'Oracle d'en Grasset, a Catalunya Ràdio. Tot progressisme i ciència política aplicats contra l'expressió de l'opinió del poble al carrer…

Conec poc la Carme (#11s2012)

L'he vist i escoltat als mitjans aquests dies d'estiu, sense vacances, com a presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana. Ahir mateix, presentant els darrers detalls de la marxa. A twitter, on es critica tot, algú es queixava del seu paper protagonista. Amb la Carme Forcadell he coincidit unes quantes vegades els darrers anys. Veteraníssima blocaire, de fet, em penso que va ser de les primeres persones a les quals vaig explicar que iniciava l'aventura d'aquest PBP. Fa mesos varem trobar-nos al tren, després de la jornada principal per als voluntaris, tornant de la Unió Santcugatenca, en els dies previs a la Consulta sobre la Independència. Parlàvem de si ens atreviríem o no a fer-la també a Sabadell. Ella parlava, seriosa com és, de la necessitat de treballar-ho molt bé abans. Conserva prou fidel aquell parlar ebrenc dels seus orígens. Per sorpresa, sense buscar-ho, hem coincidit algun estiu a la bella plaça de l'església de Xerta. He sentitat campanes, però, …

Zombies del federalisme cadàver (#PSc)

Acabem de viure el segon acte, el corol·lari lògic, del darrer congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya de fa uns mesos. Abans que unes primàries sobrevingudes compliquin encara més el panorama i els catalanistes se'n poguessin fer forts, el nou líder, Pere Navarro ha decidit, dins les possibilitats existents (que les llistes electorals foren les que foren), posar al capdavant del Grup Socialista al Parlament del Principat la gent afí a la seva disciplina, procedent bàsicament d'aquelles agrupacions que varen cimentar aleshores la seva victòria: el Baix Llobregat, el Vallès i Tarragona. A la pràctica, aquest moviment de peces ha suposat, ras i curt, l'arraconament definitiu del sector catalanista que aleshores fou derrotat i que es mantenia en el seu reducte parlamentari: la revolta d'Ernest Maragall al ple sobre el pacte fiscal ha actuat, se suposa, com a disparador definitiu dels canvis. Més enllà del regat en curt, la victòria de Pere Navarro ha comportat l…

Ajudar honestament Convergència (#eleccionsja)

M'alegra comprovar que Esquerra ha decidit (també en això) corregir el rumb amb intel·ligència. Perquè sí, entre tots hem d'ajudar Convergència, el primer partit del país, a fer la feina que li correspon encapçalar (no acompanyar, ni mirar, com fins ara). A ells, està clar, els fa mandra. Mas-Colell, per exemple, deia ahir que li sembla fantàstic si la història porta la independència a Catalunya. És aquest el tremp, la passió que hi posen. Un autèntic esperit contemplatiu. Si els déus. Si el destí. Si cau, cau i sinó au adéu. Adéu al país. Ells no tenen cap pressa. De moment, no semblen amb ganes de posar-s'hi. Així que, una vegada passi la gran manifestació, els altres grups sobiranistes del Parlament, amb la mateixa legitimitat que els dóna la força (14 diputats) que els electors els van donar fa dos anys, han d'indicar al Gran Timoner que l'única sortida que li queda és la que ell mateix va avançar públicament fa uns mesos: davant la intervenció de la Generalit…

Una previsió de timing (#tenimpressa)

Encara no n'hi ha hagut prou amb acceptar la humiliació d'una Gestoria intervinguda, incapaç de fer cap mena de política pròpia que no sigui de restricció, limitada a organisme pagador d'interessos, funcionaris i factures pendents. Entretant, els ardits sobiranistes del fre de mà posat, continuen alliçonant-nos sobre la necessitat d'anar el més a poc a poc possible. Com si milers i milers de catalans no patissin en carn pròpia, a l'hora de comprar les medicines, perdre la feina i les prestacions o tancar l'empresa, per culpa de la crisi econòmica que la nostra dependència d'Espanya (com expliquen economistes solvents) agreuja cada dia que passa. És per això, per tant i tant patiment dels nostres compatriotes, que alguns, fora de l'aixopluc del calentó laboratori d'idees, tenim pressa. I sembla que som bastants. Tot indica que, d'aquí a vuit dies, quedarà prou clar. Perquè, segons sembla, farem la manifestació (independentista o no) més importan…

Vacances de poble, un privilegi (#descans)

Abans dels dies d'hotel, hem fet les anhelades vacances de poble (de pobre, per fer un joc de paraules que espero no fereixi el lector). Deixeu que us en parli avui, ara que som a punt de punt de tornar a la voràgine laboral. Per als que vivim a ciutat més de tres-cents dies a l'any, són vacances que no llueixen a la tornada, però ens les estimem molt. A una casa centenària, herència familiar que poc a poc (encara que sigui al ritme involuntari de la desaparició dels nostres grans) anem fent cada vegada més nostra. No som de viatjar a l'estiu. Des de que van arribar els nens se'ns va fer més coll amunt. Amb la crisi, definitivament, ja no ho fem ni en temps de calor ni de fredorada. Per a nosaltres, aquestes, les de poble (de pobre), són les vacances abans de les vacances de veritat, les d'hotel: a les vacances de poble sempre hi ha coses a fer, àpats a preparar i rentadores per posar.

Però també molts moments impagables: com a mínim, hi ha els camins per anar en …

Comencem a tocar os (#marxemja)

No hi ha dubte que ens apropem a velocitat de creuer a l'objectiu. En fer-ho, tal i com alguns mitjans ens expliquen de fa temps, ells començaran a actuar. Em refereixo als aparells de l'estat. A tots. Públicament i en secret. Les notícies sobre el desembarcament del CNI i d'efectius especials de la Policia Nacional espanyola a Catalunya fa temps que corren. Per si no ho teníem prou clar, el coronel espanyolíssim de l'exèrcit de terra Alamán Castro ens ho acaba de deixar clar com l'aigua. "Sobre mi cadàver". És aquella terminologia casposa, xulesca, casernària, que ha marcat la història de la pell de brau des de temps immemorials. Però no ens quedem en l'anècdota (no tan anècdota, per la responsabilitat del subjecte en qüestió) d'un comandament qualsevol. "Sobre mi cadàver", diu. "Sobre mi cadàver" denota la voluntat de portar a l'esfera de la violència el legítim exercici dels drets polítics universalment reconeguts als i…