Ves al contingut principal

Conec poc la Carme (#11s2012)

L'Ampolla
L'he vist i escoltat als mitjans aquests dies d'estiu, sense vacances, com a presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana. Ahir mateix, presentant els darrers detalls de la marxa. A twitter, on es critica tot, algú es queixava del seu paper protagonista. Amb la Carme Forcadell he coincidit unes quantes vegades els darrers anys. Veteraníssima blocaire, de fet, em penso que va ser de les primeres persones a les quals vaig explicar que iniciava l'aventura d'aquest PBP. Fa mesos varem trobar-nos al tren, després de la jornada principal per als voluntaris, tornant de la Unió Santcugatenca, en els dies previs a la Consulta sobre la Independència. Parlàvem de si ens atreviríem o no a fer-la també a Sabadell. Ella parlava, seriosa com és, de la necessitat de treballar-ho molt bé abans. Conserva prou fidel aquell parlar ebrenc dels seus orígens. Per sorpresa, sense buscar-ho, hem coincidit algun estiu a la bella plaça de l'església de Xerta. He sentitat campanes, però, per sort, sóc ben lluny (físicament i espiritualment) de les baralles internes que acostumen a assetjar totes les organitzacions (particularment, si són indenpendentistes). Suposo, perquè la gent hi posa l'ànima.

Sigui com sigui, la Carme m'ofereix confiança. Dedicada professionalment a l'ensenyament i sempre activa en favor de la llengua, crec que va fer una bona tasca durant quatre anys com a regidora independentista a Sabadell. Les capelletes internes, el sectarisme o el que fos, que tampoc ho sé del cert, van allunyar-la de la vida activa de partit. Però, ella, a diferència d'altres que justificadament van quedar a la cuneta arran del desplegament permanent de foc amic, no es va encongir de braços. I va abocar les seves energies al món de les entitats que treballen per la independència des de la societat civil. Les que van crear la meravella de les Consultes arreu del país. Les que han aconseguit, de fet, a desgrat de la immensa majoria dels nostres representants polítics, que arribem on som ara, a tocar del dia D. Tanta tenacitat mereix un premi, com ara el de posar aquests dies històrics la cara i la veu a l'Assemblea Nacional Catalana. Conec poc la Carme, però crec que se'l mereix.

Comentaris

  1. Estimat Granollacs,
    Espero que no tinguis cap problema entre Carmes! Je, je! (Parlant de Carmes, què se n'ha fet de la noia del PSC...?)

    Sí, malauradament, encara segueix havent-hi cops de colze per poder dir més fort el mateix que un altre ja diu. Però, trobo que amb tot i això, hi està havent-hi molta més maduresa actualment dins de tot el moviment independentista que quan va començar. Potser calia que fos així. Un inici una mica atabalat, i posteriorment, la capacitat d'aprofundiment, d'estratègia que permeten avançar amb seguretat. Espero que totes aquestes enveges internes se segueixin apaivagant i acabi havent-hi aquesta plena maduresa que ens està permetent avançar tan bé cap endavant.
    Tan de bo que entre tots puguem aconseguir trencar el pany de la presó!

    ResponElimina
  2. Les Grandes de Espanya es dediquen a viure del mòmio i xuclar diners dels contribuents per partida doble: els dels catalans i els dels fons europeus.

    Les Grans de Catalunya lluiten incansablement per portar el seu poble a la llibertat.

    Give'em hell, Forcadell!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.