Ves al contingut principal

Encegats davant l'abisme (#marxemja)

Delta de l'Ebre











Tenen una habilitat històrica per ignorar la seva situació real. Per negar la pròpia responsabilitat. Un infantilisme incomprensible. El nacionalisme espanyol, sempre prepotent, és així. Ahir Rajoy ens va donar la mostra final. Definitiva. Em sembla que fou l'any 1921. El borbó Alfons XIII manté contactes regulars, una relació especial amb el general Silvestre, qui dirigeix les operacions de l'exèrcit colonial espanyol al Marroc. L'avanç imprudent cap a la Badia d'Alhucemas, deixant al seu pas petites guarnicions mal proveïdes, provocarà l'ensorrament del domini espanyol fins a posar en perill la mateixa ciutat de Melilla. I més de dotze mil soldats espanyols morts. Abans, però, Silvestre comunicarà directament al monarca que pensa ocupar Alhucemas el dia de Santiago, patró d'Espanya. Alfons XIII li enviarà un telegrama amb només tres paraules: "Olé tus cojones". Un segle després, portades de premsa com les habituals de La Razón ens situen en una perspectiva semblant. Fins i tot al mateix caire de l'abisme, continuen xulejant Europa, inconscients del futur, negríssim, que els espera. Aquests dies ha estat un plaer llegir la resposta de Xavier Sala i Martín a la penúltima atzagaiada de la vicepresidenta espanyola.

Espanya haurà d'afrontar, és ja irreversible, en un període immediat, la secessió de Catalunya. No fa gaire, abans de la ingent tasca duta a terme des de Ramon Tremosa al Cercle Català de Negocis, encara es dubtava de la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent. En realitat, quan haguem marxat, del que caldrà dubtar molt seriosament serà de la viabilitat econòmica d'una Espanya sense nosaltres. Perquè un estat bastit sobre la depredació dels Països Catalans, sobre l'espoli colonial d'una part, tindrà molt i molt difícil la subsistència sense una veritable revolució copernicana. El nivell de reformes que hauran d'aplicar per sobreviure sense la nostra mamella de 20.000 milions d'euros anuals serà absolutament descomunal. A mi em sap greu, perquè tindré família vivint a Espanya, a la qual, naturalment, li desitjo el millor. Caldria, doncs, que comencessin per afrontar la realitat tal com és i assumir la seva responsabilitat, en comptes d'enviar-la sistemàticament cap amunt (Europa) o cap avall (Catalunya). De fet, faria falta que algú "con dos cojones" els digués la veritat: que el xiringuito muntat des de fa segles no es podrà mantenir ni un dia més sense les colònies.

Comentaris

  1. Jo diria que precisament és en aquest moment quan s'estan trobant per primera vegada amb la veritat: Una està a UE en que no poden seguir disfressant la fuga de capital europeu que s'han polit deshonestament; la segona, està a Catalunya on ja no ens poden fer callar a base de bombes.
    Si Rússia no té experiència amb la democràcia, Castella tampoc, llevat d'un curt període els anys trenta, crec. Així va anar. No saben com fer-s'ho per poder seguir fent el paper de xulo-putas i seguir rient les seves gracietes.

    ResponElimina
  2. Jo no parlaria mai de que sense nosaltres no tenen futur. A més que crec que aniran tirant, com tots, no és una bona estratègia per guanyar-se moltes persones que estan al mig.

    ResponElimina
  3. S'ha de mostrar la veritat sempre: la casta funcionarial castellana, hereva de les idees centralistes i totalitàries (Amb el beneplàcit de les castes locals) es la culpable de que Catalunya sigui explotada i que moltes regions d'Espanya estiguin subdesenvolupades. Ells formen un monòlit on estan ancorades amb les cadenes constitucionals les voluntats de progrés i llibertat.
    Espanya es un monstre que s'ha vist a si mateix tan gran que ara no es pot moure i avançar. S'ha quedat en una idea i no en una realitat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…