Ves al contingut principal

Ets un proetarra i no ho saps (#11s2012)

Fora del gairebé total mutisme oficial (no s'enteren o estan depassats?) el que més destaca de la resposta dels polítics, mitjans i opinadors espanyols envers la desomunal manifestació de l'Onze de Setembre és pot resumir ras i curt: histèria. Estan fora de sí. Exemplifiquen amb una força inaudita la història d'un estat, el Regne d'Espanya, bastit històricament a través del desplegament continu de la força. Incapaç d'acordar, de pactar, de seduir. Una necessitat d'imposar que és al mateix ADN de l'espanyolisme i que aquests dies hem comprovat una vegada més que és incapaç de mutar. De fet, la reacció no fa sinó confirmar l'encert de l'elecció feta per una, a hores d'ara, ja solidíssima i creixent majoria de catalans: amb aquesta gent no hi ha res fer. Portem cinc dies escoltant-los enfadats i no hem sentit cap (però ni un de sol) argument en positiu. Tot, absolutament tot, amenaces i insults. Acostumats a  un poble mesell, algú pot creure que dedicar-se exclusivament a fer por aconseguirà revertir una situació com aquesta? El nostre convenciment, compartit, massiu, i la seva ràbia d'aquests dies són un nou element, fonamental, que converteix el nostre procés cap a la llibertat plena en absolutament irreversible.

Permeteu-me, però, replicar un dels seus arguments, el de l'anomenada majoria silenciosa. Se suposa que ells són més, però que no es manifesten. No caldria ni repetir allò que totes les enquestes han deixat clar de fa temps i encara accentuen darrerament, bàsicament, que en un referèndum sobre la independència celebrat avui el vot afirmatiu doblaria el negatiu. Les publiquen ja, com en el cas de Telecinco dissabte, fins i tot mitjans espanyols. I això que probablement són elaborades prèviament a la manifestació. El que resulta entre còmic i patètic és que l'unionisme, incapaç d'organitzar una sola resposta popular visible, s'atribueixi la representació de tots els que no es van manifestar el passat Onze de Setembre. Els que no hi eren, no hi eren (per molts motius i moltes voluntats diferents) i és ridícul prendre'ls com a hostatges a la desesperada. Seria tant com afirmar que els més de sis milions de catalans (com ara un servidor, que no es volia manifestar amb l'espanyolisme) que no varem assistir el juliol del 1997 a la manifestació per l'assassinat de Miguel Ángel Blanco celebrada a Barcelona poguéssim ésser comptats com a favorables a la seva desagraciada mort. Vaja, que seguint la seva lògica, érem uns proetarres i no ho sabíem.

Comentaris

  1. És aquesta dèria de mentir i demostrar prepotència d'exèrcit. Com que això no dóna cabuda al raonament, doncs sempre hem estat en aquest carreró d'atzucacs.
    El realment lamentable, com cites, és tota aquesta desorientació que se'ns genera a partir dels PSCs naufragant en tots sentits, una UDC dividida fins a provocar dubtes tan curiosos del no-però-si i totes les seves conseqüències socials que comporta aquesta deriva.
    A hores d'ara, encara hi ha molta gent que segueix estan xocada i sense arribar a creure-se-ho.
    Per això, crec jo, cal que el President faci el dinar ràpidament i no se'ns quedi covat a la cassola marinera.

    ResponElimina
  2. Durant totes les manifestacions que han fet els fatxes el 12O jo m'he quedat a casa.

    És a dir que segons la lògica espanyola soc antifeixista, independentista i porto el cabell sense rapar.

    I com que solen ser unes 20 persones cada any, això vol dir que tota la població de Catalunya -12 persones és independentista.

    ResponElimina
  3. Jo es que al·lucino, com diuen els meus fills. Que davant una de les demostracions de que quelcom passa a Catalunya més grans de la historia veure les reaccions (o les no reaccions) de les senyores i senyors castellans del govern i partits polítics madrilenys i espanyols es per al·lucinar de debò.
    Però també es lògic.
    Quina reacció pots esperar del lladre que et roba quan l'enxampes?
    Negació, insult, menyspreu, amenaça...
    Simplement son lladres i com a tals actuen.
    Penediment?
    Mai.
    Reconeixement de la seva malifeta?
    Mai.
    Als lladres no els parleu de democràcia. Ni de justícia. Ni igualtat. Ells viuen de la tirania, de la injustícia i la desigualtat.
    Aquesta es la seva Espanya. La espanya dels lladres.

    ResponElimina
  4. "borden Sancho, senyal que cavalquem"

    ResponElimina
  5. Regidor del PSC de Deltebre, Joan Alginet parlant sobre el federalisme, l'independentisme i la seva relació amb el PSOE. Rajant molt. Es nota que és independentista però no ho pot dir. N'estic segur de que en hi ha molts d'ells. La tropa del PSC és indepe.

    http://www.youtube.com/watch?v=BxkNwoav9qA&feature=player_embedded

    (molt recomanable d'escoltar)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.